Ens hem citat a Moscou, a Irun. A Irun sempre Moscou. Què té aquesta plaça?

No tinc gran admiració per Moscou. No obstant això, jo creia que Moscou era un lloc de l'època de la reforma política, on ens reuníem llavors gent d'esquerra, però no, gràcies a l'historiador he sabut que Moscou té una història més antiga que això. Encara més vell és el nom d'Urdanibia, però, curiositat, la nostra àvia Joxepak ni Moscou, ni Urdanibia, es deia “Albereda”. No visc lluny d'aquí, Moscou és un lloc agradable, però sense idealitzar.

Es pot idealitzar alguna cosa avui?

El meu treball diari està idealitzat, el meu treball diari, el meu desig de mantenir l'esforç personal any rere any. I no em refereixo només a mi mateix, m'agradaria tractar en general. Seguir en el camí recorregut fins als moments més difícils, treballar de la manera més digna, intentant donar el millor de si mateix. És d'estranyar. Crec en això.

Això demostra que els teus camins t'han estat fidels a tu mateix. Durant tot aquest llarg camí, sens dubte, s'haurien vist nombrosos goitiberas.

Sí, són crisi. I ara em vaig dir: “Jabier, has fet disc, és a dir, inversió. Estàs fent concerts: set fets, gens cobrat encara, i mentrestant, tu has hagut de pagar a tots: músics, tècnics, equip…”. No obstant això, la il·lusió per seguir endavant s'imposa. Mireu, últimament, igual entre amics, i la gent comença a brindar i a “Osasuna!”. Jo, juntament amb la salut, dic “… i ganes!”. És a dir, il·lusió. Un veterà periodista em va preguntar que no fa molt temps: “Aquest és el camí que has recorregut, Jabier: què et fa il·lusió avançar?”.

I la resposta?

“Que sigui el meu millor disc!”. I parlava de debò. I estic convençut que si l'últim que he fet (els germans Tonetti) no és el millor serà un dels millors. Això és la il·lusió. En el nostre ofici veig a molta gent ficada en un forat, deprimida. Per això dono importància a mantenir la il·lusió. És imprescindible. Naturalment, no soc qui per a donar lliçons a ningú. Els músics vivim temps difícils.

Diuen que resistir és guanyar.

Sí, en la nostra professió sí. Net.

Hi ha un vídeo interessant en la xarxa, de l'entrevista que et van fer els catalans a tu. S'esmenten premis, entre altres, i dius que el recorregut és el major premi.

En això estic.

En el recorregut del riu hi ha trams, deus, branques i meandres… On està el teu origen? Es tracta d'aquell any de cinc, que potser va guanyar el campionat d'Europa d'acordió a Holanda?

Aquell Javier de vuit a nou anys, que va cantar a una nena d'Aoiz, és una deu. Una cançó molt dolenta –necessàriament dolenta–, feta en castellà, perquè encara no sabia basc. Així que la meva història comença en la infància. A continuació, es mostren les col·laboracions amb cantautors i rockers. Dos mons corrents diferents, si vostè vol, però que jo tancava dins de mi. Vaig ser ajudant musical de molts, però a part d'això, també hi havia un pensament al seu costat, sobretot amb els cantautors. Imanol, Xabier Lete, Mikel Laboa… al costat d'ells estava el radar, i crec que vaig aprendre molt d'ells.

Malgrat els rockers i cantautors, a la vostra casa hi havia ambient musical.

Sí, les primeres referències que vaig rebre en la meva infància a través dels meus pares. Heus aquí el musette. Se sentia molt a la nostra casa. Als pares els encantava l'acordió. També la trikitixa d'aquí. No era només un musette. Per descomptat, va anar en l'adolescència, quan els tres germans ens comprem un i comencem a compartir l'altre amb els amics. Era una altra època, una altra època entre nosaltres: la primera donava a conèixer a l'altre el que descobria. Així ens vam enriquir. Els meus dos germans em donen mèrit, diuen que portava discos jo, però no és sol el que jo feia. Tots ho fèiem.

Molts et vam conèixer en Els Mecaniciens. Invento aquella cançó sempre memorable.

Però abans dels Mecaniciens, hauríem d'esmentar el disc Ja, ja, que va tenir un gran èxit entre nens i joves. Els Mecaniciens, per part seva, era Ja, una espècie de ja per a adults. Però no va tenir èxit. Fer el primer disc, i tant. El segon i el mateix. Tercer i similars. No hi havia manera de prosseguir. Al mateix temps, un altre factor, va ser la meva actitud: “Jabier, comença a cantar, comença a dir coses a la teva manera, sense més cobles”.

Vas començar el teu camí personal, el que caracteritza el teu treball: el camí personal.

Diuen “veu pròpia” en la literatura, i jo tenia una obsessió per la meva pròpia veu. Aquí, d'altra banda, ve la llengua. Diuen que el nostre idioma no és un obstacle ni un hàndicap, però jo crec que a vegades és una nosa, encara que també té avantatges: a l'hora d'oferir veu personal, parlar en basca ajuda molt. Des de llavors he treballat molt en la manera de dir-ho. Sens dubte, ha estat una evolució. Encara avui he estat a Vitòria, fent una conferència als estudiants de Filologia. Al costat d'una cançó del primer disc, els vaig posar la d'aquest últim. Hi havia gent molt intel·ligent que es va adonar immediatament de la seva evolució: treball personal, lectures, audició de diferents músiques, jazz, músics concrets…

Aquesta evolució es va veure afavorida a Catalunya.

Em va tocar la loteria a Catalunya i no m'estic referint als diners. Crec que no hi ha manera d'expressar-ho així, perquè el que m'ha succeït no és normal. Tinc allí un gran reconeixement. L'any passat, per exemple, em van donar el premi al millor concert dins del festival Barnasants. No puc imaginar això aquí. M'han passat moltes coses a Catalunya. Si comencés a desgranar el que Catalunya m'ha donat, no acabaria mai.

Ningú és profeta al seu país.

La Xola de Bernardo Atxaga diu que ningú és una croqueta al seu poble… Aquí em va costar més connectar amb l'oient. A Catalunya, per contra, la resposta va ser immediata. Vaig començar en petits clubs –Harlem, La Cova del Drac…–, però el so es va estendre immediatament a tota Catalunya. Aquí em va costar una mica més. Fer els primers discos i, au i birao!, no hi ha moltes respostes!

Vostè diu que si comencés a desgranar el que Catalunya li ha donat, no ho faria. Liverpool no t'ho va donar Catalunya.

No, allò havia tornat per l'altre camí. Em va conèixer, entre altres, Arthur Bernstein, director de l'escola de música fundada per Paul McCartney i va mostrar interès a portar-me allí. Tenia dubtes sobre l'idioma, ja que allí els coristes són molt importants, i Bernstein tenia dubtes sobre com se les arreglarien amb el basc. Així, em van succeir al meu costat el corista nord-americà, el suec i el català. Naturalment, fins als tres cantants eren admirables. Allò va ser molt important per a mi. Em va ajudar molt a creure en mi mateix. Aquí em costaria treball creure en mi mateix. En aquest aspecte m'ha ajudat molt sortir fora, m'ha ajudat molt el Barcelona, molt el Madrid, molt el Liverpool. Llavors un es diu: “No serem tan malvats! Avanci!”. Si només vostè creï en el que fa, és difícil seguir endavant. Que un Jackson Browne digui que Kiko Verí i vostè són els autors de les millors versions que li han fet mai –i, per cert, que cada any li manin les seves precioses galetes en aquesta època–, [riu]... això ajuda molt.

Has considerat la teva música com una minoria.

Sí, he estat amb l'etiqueta “per a la minoria seleccionada”, però haig de començar a canviar la mentalitat, perquè, per exemple, en la Fira de Durango, Tonetti ha tingut un acolliment immillorable... Els discos editats pel Festival Barnasants, que aquí va ser distribuït pel periòdic Berria, també són molt bons. Miro a la minoria, sí, però a la gran minoria. D'altra banda, en el món actual, la presència i el pes que està sofrint la cultura és una pèrdua enorme. Em sembla terrible. Això és el que li he llegit encara a Richard Ford, i estic d'acord amb la seva opinió. Al costat d'això, hi ha un altre fet: els que treballem en el món de la cultura estem mig perduts, no hi ha camí, reina la deriva, l'escriptora, la música, la periodista… tots estem inadvertits en el futur. Mantenir una actitud crítica, estar alerta, intentar diferents fórmules i mantenir-les. No hi ha més. Si ens donem per vençuts, tot ha acabat.

Com fer sentir la teva veu en un món ple de sorolls, en una època en la qual ens fan escoltar música anglesa fins als ossos?

Els efectes de la hiperestimulación en les noves generacions seran severs. En això estan també els pedagogs i psicòlegs. La música no és més que una branca. Estic fins al coll escoltant música pertot arreu. Necessitem el silenci. Valorarem la música per silenci. Sempre he reivindicat el silenci, tant en la música com en general. D'altra banda, en quina situació ens arriba la música ara? Escoltem en qualsevol suport insignificant. Record en què vaig gastar els meus primers diners, fa gairebé 40 anys: vaig comprar un equip de música decent a Hendaia i el vaig portar a casa d'amagat, en el contraban. Encara l'he guardat. El soroll del contrabaix! Pura diversió!

És un goig escoltar a Jabier Muguruza sense més ajuda que la veu i els dits.

Jo crec en això, no hi ha res més. L'any passat em van cridar per a fer un concert a Camprodon [Girona, Catalunya]. Després, el dia del concert, al matí, podria tocar davant dels nens de l'escola de música local. Em preocupava, però sí. Entra a la sala, uns 300 nens i joves, alguns d'ells molt petits. “Què ha de ser això? Aquest és el desastre!”, vaig pensar. Comencem Mikel Azpiroz i jo, piano, veu i participació de tots aquells nens i joves. Vam estar una hora i mitja, estupend. El silenci era absolut. La comunicació funciona. He estat cantant Tan petita a capella a Catalunya, i l'ambient que es creava entorn d'això era molt potent. Excel·lent.

D'aquest ambient és de la teva música.

Jo he fet la meva aposta personal, però, per exemple, escoltar l'últim disc de Fermin –instrumentació, ritme, ambient de Nova Orleán-, i el resultat m'ha semblat molt interessant. Aquí cadascun té la seva veu, les seves característiques, i cal lliurar-se a elles. El que Suzanne Vega deia: “Tinc una veu petita per a cantar petites històries”. És important saber situar-te en el món. Per a això cal fer un llarg camí.

Ho has endevinat.

Estic lluitant. Soc molt exigent amb mi mateix, sempre preguntant, sempre buscant, sempre buscant. Molt inconformista en aquest sentit.

Hi ha molts treballs que has fet. Vostè és músic, també escriptor, també ha estat actor, ha fet entrevistes. M'he posat amb el teu llibre Entrevistes amb ànima per a saber què li preguntaria Javier a Jabier.

Què li preguntaria? És el següent: “Ara toca defensar als germans Tonetti perquè el disc acaba de sortir. En qualsevol cas, quina serà la teva pròxima aposta? Per on t'agradaria anar?”.

Acaben de treure el disc i buscaven nous camins? No em diguis!

Sí, sí! No li ho he dit en va! He agafat els catorze discos que he fet i en ells es veu clarament una connexió, una cosa comuna, una visió i una concepció del món –una veu pròpia–, però també hi ha un treball de cerca en cada disc, una progressió, i no necessàriament a utilitzar més instrumentació, a despullar-se, en un moment determinat. En el disc actual, tornem al format jazz a la recerca d'una sonoritat concreta, i per sobre de tot, preferim ser crus, en silenci absolut –diguem a l'auditori del Vendrell–, sense cap efecte. Aquesta és la cerca, en el meu cas. Abans bé, repetir l'aconseguit, o tenir l'actitud pròpia del creador i ser crític, estar arriscant cada vegada amb un pas endavant? Això és el que em diverteix.