Han passat quatre anys des que ETA abandonés l'activitat armada i s'ha deixat passar una oportunitat immensa per a donar una solució adequada i justa al conflicte; per a construir una solució basada en la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició.

Això no ha estat el que s'ha volgut, l'Estat ha imposat a la societat basca un esquema de vencedors i vençuts. El Govern espanyol no l'ha volgut; el PNB i el Govern Basc no s'han oposat; no pot ser només l'esquerra abertzale; i en la societat civil no hi ha força per a empènyer a institucions i partits en aquesta direcció.

En 2011 podria pensar-se que les armes d'ETA o el seu futur podrien ser molt importants per a iniciar un procés de pau. Sempre ha estat així en els conflictes mundials en els quals s'han buscat solucions dignes. I això és un més, amb les seves relacions de característiques i força, però un més. Aquests quatre anys han demostrat que les armes i altres tipus d'armes són excuses. Avui dia ETA no és res, excepte un gran símbol per als seus enemics i per a aquells que estan sota el seu refugi.
Veritat, justícia, reparació i no repetició. Un bonic quartet, però en l'esquema actual no es pot desenvolupar.

És veritat. Està molt lluny. Si s'hagués impulsat un veritable procés constructiu, sabríem molt més del que ha passat –mai se sap tot, en cap conflicte– del que han fet ETA i l'Estat.

Justícia. L'activitat armada d'ETA s'ha castigat, la repressió de l'Estat és en la impunitat judicial i política, ja sigui il·legal –GAL, tortura…– o legal (moltes morts, els tancaments d'Egin i Egunkaria, els processos massius…); si s'hagués tirat de la justícia de la venjança, avui dia hi hauria pocs presos en les presons –i fins un més fràgil…–.

Reparació. El més important, els morts, és irreparable. Els diners està bé, però el més important és la confessió. ETA ha reconegut molt d'ella, l'Estat poc. I, no obstant això, s'estan duent a terme iniciatives interessants, tant per part de les víctimes entre elles, com per part de diverses associacions i del Govern Basc. Convindria parlar de la reparació en molts més àmbits de la societat, en profunditat i amb la intenció de tota mena de víctimes. S'ha fet poc, sobretot parlant de la reparació de les víctimes d'ETA.

No repetició. No estan establint bases reals perquè el succeït no torni a passar. Cal parlar molt dels factors que s'han esmentat abans, de memòria, d'autocrítica… però tot això ha de basar-se en dues condicions: l'honestedat i la llibertat. No s'impulsa a cap d'ells. Es demana autocrítica a l'esquerra abertzale, però se li diu el que ha de dir, que la violència utilitzada per ETA va ser injusta i que no va servir per a res. I els amplis sectors de l'esquerra abertzale no creuen en això, no ho comparteixen, i a més no tenen llibertat per a dir el que pensen, sense el risc de presó o de presó. És ineficaç.

La violència sempre ha estat aquí, aquí està i estarà, tant en el poder com en la resposta. Es tracta d'un fenomen totalment integrat en la història de la humanitat, i molt vinculat a la societat i a la persona. La clau està en el fet que tingui la menor presència possible en qualsevol àmbit.

El diàleg lliure i profund entre tots els actors del conflicte és la millor garantia de no repetició. El model actual oculta problemes, no els recondueix. Arraconar a ETA –i a l'esquerra abertzale– i no empènyer un veritable procés de pau no alimenta en absolut la no repetició, sinó tot el contrari. Que es parli clar i alt, i que la societat basca tregui les seves conclusions.

Amb el model de venjança del PP, negant les solucions polítiques dels problemes polítics, o simplement repressiva... hi ha possibilitats de repetir la història abans o després. Això ens ho diu la història: cadascun té un caràcter diferent, però aquí estan les guerres carlistes, la guerra del 36, mig segle d'ETA...

Madrid és una clau, però també Vitòria-Gasteiz. La nova situació pot donar oportunitats a Madrid, ja és hora de canviar de rumb i d'activar de veritat a la societat a favor d'un veritable procés de pau.