No ets una llar qualsevol.
El meu avi era fundador del Partit dels Treballadors de Turquia, advocat d'assumptes polítics. La nostra casa era com una societat, dormia molta gent, sempre hi havia algú en l'àmplia cuina amb davantal. Les dificultats no eren poques, però com lluitàvem érem felices. Des de petit m'han fet comprendre que ni la més seriosa revolució podia deixar de somriure. L'amor i l'alegria formen part de la revolució. No obstant això, el cop d'estat de setembre de 1980 va desallotjar completament la nostra casa. El pare va ser empresonat, els amics que van poder evitar les batudes van haver de fugir. La meva mare i jo ens quedem a casa. De manera que vaig créixer a la porta de la presó. Llavors, s'amuntegaven presos polítics en innombrables dormitoris col·lectius, i anar a la visita era trobar a molta gent i alimentar la consciència política. Vam teixir una sòlida xarxa de solidaritat i trobem la felicitat en la resistència. Però la pregunta era evident: com continuar lluitant sense perdre el somriure?
Va trobar la resposta en les ferides d'Istanbul?
Istanbul és una ciutat molt especial. Ha estat l'epicentre dels genocidis, testimoni de marginacions i exlocaciones, escenari de lluites diverses, però ha obligat a la majoria dels protagonistes de la seva història a l'exili. Per això dic que per a conèixer Istanbul cal dormir als seus carrers, travessar les fronteres de la ciutat, trencar els rígids esquemes que la ciutat t'imposa. Al carrer, un comença a veure les seves ferides, en descobrir les seves taques dubta de les ulleres que li han donat per a entendre la ciutat, i a poc a poc es va trobant amb una altra ciutat. Istanbul és un gran taüt, una tomba a punt de desbordar-se. Primer et mata i després s'apodera dels teus béns, útils per al turisme.
Ha dormit vostè molt al carrer?
Vaig aprendre sociologia per a entendre la vida, no per a ser sociòloga. Perquè en les meves entranyes les preguntes no podien ser més que obrir-me portes mentals. Em vaig fer amic dels quals vivien al carrer, vaig continuar dormint amb ells, i se'ns va ocórrer adaptar a Istanbul els moviments squat que coneixia d'Alemanya i de França. Així, reunint els coneguts que treballaven en els bordells, als transsexuals desplaçats i a altres col·lectius, vam posar en marxa la companyia d'art, un taller per a crear i treballar una forma de vida diferent. No ens agradaven els mitjans, era el ramat d'ovelles negres, però a mesura que ens ajuntàvem amb l'entorn vam anar guanyant pes. No érem tots. Imagina't, si em robaven la bossa al carrer, me la portaven de tornada abans de dos dies. Però un Estat sempre considera perillós al qual està fora de pista, i nosaltres, a més de fora de la pista, érem enemics d'aquestes.
Per això et van detenir?
Quan em van posar les esposes, estava convençut que era pel taller, i no se'm va ocórrer que pogués ser pel treball de recerca sobre els kurds. Més tard m'he adonat que, encara que només era un punt diminut d'un gran quadre, reemplaçava tot el que no els agradava i era capaç de provocar un renou mediàtic. Amic de gent condemnada al carrer, feminista que parlava sense problemes de sexualitat, que estava fent una recerca sobre els kurds... Havien vist tots els seus tabús en mi. A causa de la tortura em va costar sis mesos tornar a moure els dits, les mans i els braços amb normalitat, però no li vaig donar el nom dels kurds que apareixien en el meu treball. No obstant això, vaig ser empresonat i un jove, espellat implacablement, va ser informat que jo era el responsable d'una bomba explotada a Istanbul. Es va formar un gran moviment de solidaritat al meu voltant, es van unir persones i col·lectius que res més m'uneix i, per a adonar-se, em van convertir en símbol de la injustícia. Així que, en sortir de la presó, vaig prometre a la multitud congregada al pati ser més activa que abans. Fins avui. Entretant, porto una espinosa causa de 17 anys, he conegut l'exili, les humiliants campanyes mediàtiques contra mi... Però aquí estic.
Com s'afronta psicològicament?
Em vaig portar bastant bé fins a l'any 2009. Estàvem guanyant judicis, el jove que va donar el meu nom des del primer segon va reconèixer que no em coneixia i que m'havia denunciat sota tortura, respirava gran solidaritat al meu voltant, però sobretot estava a Istanbul, a casa. A pesar que els jutges havien deixat en suspens les proves, en veure que el fiscal i l'Estat s'obstinaven, no em va quedar més remei que exiliar-me. L'exili no és només abandonar la casa, és perdre les coordenades, sentir-se perdut fins i tot en un lloc conegut. Al carrer, a l'hora de la recepció, quan analitzo les notícies, quan actualitzaré els papers... em perdo sense parar. Viure no és només anar d'un punt a un altre, és seguir una història o entendre les cançons que cantes, i per a això has de ser amo del teixit social que t'envolta. Però bo, hi ha molts pitjor que jo. No em falta gens de menjar, puc ballar amb els meus amics, escriure, barallar.
Veus el final del túnel?
Sense ser optimista, no es pot continuar lluitant. Si no és la ceguesa d'un Estat, no hi ha res contra mi. El problema és que acabo de treure un llibre sobre el genocidi armeni i que això és un pecat mortal per a les autoritats turques. Els armenis són tabú més que els kurds a Turquia, poden fer la pau amb els kurds, però no amb els armenis. Sé que estan furiosos amb el llibre. Però jo, per part meva, tracte de no sentir-me sobre l'espasa de Dàmocles, com hagués fet de no haver estat detingut. Això no vol dir que em sigui fàcil mantenir una visió esperançadora de Turquia. Turquia no està separada d'Orient Mitjà. Tot el que passa a l'Iraq i Síria té una influència directa. Per exemple, l'amenaça de Turquia a Europa amb els refugiats em sembla cruel. És difícil esperar en un Estat que amenaça amb ampliar les fronteres cada vegada que ha de negociar. Així, estic condemnat a combinar el pessimisme de la intel·ligència amb l'optimisme de la voluntat.
1998an atxilotu zuten kurduen diaspora politikoari buruz egiten ari zen ikerketa laneko kontaktu kurduak sala zitzan. Torturapean hitzik egin ez zuenez, espetxeratu egin zuten, eta gazte bati torturapean esanarazitakoetan oinarrituz, 1998ko uztailaren 9an Istanbulen zazpi hildako eragin zituen atentatuan parte hartu izana leporatu. 2001ean irten zen espetxetik behin-behineko askatasunean, eta geroztik auzi amaigabeari egin behar izan dio aurre. Lehenbiziko unetik, torturapean bere izena eman zuen gazteak, Pinar Selekek ez zuela atentatu horrekin zerikusirik onartu zuen epaileen aitzinean. Hala, orain arteko epaiketetan, lau aldiz jo dute errugabe eta behin kondenatu dute bizi osoko kartzela zigorrera. Epaitegien azken eta behin betiko sententziaren zain, erbestean bizi da 2009tik hona, 2013an Frantziak iheslari politiko estatutua onartu ziolarik.
Helicòpters i avions de combat turcs cobreixen el cel en la zona dels kurds en el nord de l'Iraq. La Força Aèria turca ha bombardejat 381 emplaçaments en la gran operació militar de les últimes setmanes a la Regió Autònoma del Kurdistan (RDC). El Ministeri de Defensa de... [+]
Urtzi Urrutikoetxea nazioarteko kazetariarekin mintzatu gara Radio Kobanen, iaz idatzitako Kurdistan-Argi bat ekialde hurbilean liburuari buruz. Testuak azken urteetako gertakizunei erreparatzen die, eta atzerago ere begiratzen du herri kurduaren egoera politikoa eta... [+]