No tots naixem en la mateixa casa, ni ens criem en el mateix arbre.

Jo he rebut el gust pel cant, la dansa i la creació. Una relació molt lliure i juganera amb el material transmès. “Pren cançons, pren balls, i fes el que vulguis, diverteix-te!”. Per això, en la vida, em sento més prop de gent que té ganes de jugar que de gent que ha nascut i ha crescut amb el meu mateix material. No estic simplement en la lògica de conservar i salvar aquest material, no se m'ocorre que no es pot canviar res. La por de perdre la tradició em fa enganxar. Perquè és fàcil inspirar-nos perquè no sempre ens hem fet el mateix i justificar-nos dient que no cal canviar res. Quan estàs creant no tens por de perdre't, ho creguis per amor a aquest material inert. La tradició és bella, dona pistes, formes, però si no canviem que sigui perquè no volem canviar-la, perquè no cal canviar-la.

T'ha canviat l'estada de cinc anys a París?

París és una concentració de mons, una mescla de cultures diverses. És cert que pot vostè sentir-se perdut, però jo ho buscava; Era una més entre gent de cultures diferents i, per tant, em preguntava què era. Vaig haver d'explicar molt més del que era ser basc, que era molt més complicat i profund que aquest folklore bucòlic i el còctel del terrorisme, i haver d'explicar-lo em va donar la distància. Vaig notar també que no m'avorria aquí més que a París. A vegades sentia que en Zuberoa passaven moltes coses, que tenia una connexió ràpida amb elles, i que en altres ocasions no ocorria res, però això també era bo. A París m'he adonat de tot el que ocorre aquí. Allí em vaig adonar que havia aterrat a París perquè buscava un lloc en el qual pogués viure tant com aquí. Però sempre he tingut clar que no volia viure allí. Jo era feliç perquè aprofitava el temps per a gaudir de París, per a descobrir, per a perdre a la ciutat, però quan veia a la gent alienada amb un ritme de treball pesat... Amb sentiment i qualitat de vida, aquí està el meu lloc per a fer alguna cosa.

Què ha de fer l'artista?

Acabo d'escoltar en la ràdio a l'artista Pierre Chancel que la gent proposa el que no estima, la qual cosa la gent pot estimar. Quina manera d'arribar al públic a qui estàs segur que et vols en intimitat? A mi m'agrada oferir-li el que no és el que espera el públic, que té a veure amb el que espera el públic, però que obre una altra forma o punt de vista. Ho fèiem amb Amaren Alabak i el mateix en el teatre. Per exemple, en Iparralde sovint la gent va al teatre a riure, i encara que el que passa en l'escena no és ridícul, la gent riu. Per això, quan comencem a preparar la nostra obra amb les meves uns altres dos amics, els dic que cal oferir al públic l'oportunitat de plorar, no per a fer mal, sinó per a deslligar nusos. El treball de l'artista és sorprendre i captivar al públic, proposar el que no espera i li pot agradar.

Com les pastorals Ederlezi que heu muntat?

Amb les pastorals Ederlezi o Joxemiel Bidador, la gent es pregunta “És una pastoral de veritat?”, i jo soc bo amb el quadre, l'etiqueta i aquest debat. M'interessa que cadascun pugui declinar a la seva manera aquesta manera de contar històries que ens han arribat al llarg dels segles. La pastoral té un costat lent, lent, pesat, immòbil, que em pega al fetge, però al mateix temps m'encanta el que té en el fons. Per això m'és bell interpretar aquest fons a la seva manera. A Ederle comprenc que la pastoral era molt formal, que als actors no els fa falta parlar. Si ets un bon cantant i tens presència a caminar, pots muntar igualment una pastoral que enalteix a Hitler, Xalbador o Montsó. En el teatre no pots donar una rèplica sense entrar en el nucli, en la pastoral sí. Pots fer una cosa molt bonica sense pensar si estàs d'acord o no amb el que dius. El dia de la funció, Ederlez, vam comprendre el que dèiem. Gràcies a la reacció del públic ens hem adonat que estàvem contant una història bastant subversiva sobre la història oficial.

És un subversiu que el basc es generi en el moment més greu de la història?

El bell, el decoratiu, són les últimes restes d'una cultura. La pastoral, al costat dels noms de les cases en basca i els dibuixos de les eines antigues, corre el risc de convertir-se en la major decoració de la zona. Veuràs. De moment, la pastoral té una funció social molt ràpida. Hem d'aprofitar el desig de mantenir aquesta pell. El fet que un poble assumeixi la pastoral pot canalitzar al poble, canalitzar a la gent del poble, fer venir ganes de muntar una mascarada, i l'orgull de donar-li aquesta forma pot empènyer a aprendre basca. La cultura és una possible incorporació al món del basc. Per a donar una pastoral o una mascarada sempre serà necessari el basc. Quan no hi hagi cap basc, ja no hi haurà pastorals. Això és el que reté un gran vaixell que no està ple, però que pot ser remogut. L'amor al vaixell pot despertar les ganes de començar a omplir-lo.

En la societat tres embarcacions diferents són la música, el cant i el teatre. Vostè les té totes en el mateix vaixell.

En el món de l'art d'aquí, començant per la pastoral i la mascarada, els tres tenen una estreta relació. Utilitzo les armes que tinc per a cantar en el teatre, però haig d'aprendre a alliberar-me de les quals he treballat amb la cançó en el teatre. Els suletinos som cançons estàtiques, molt dignes, i en el teatre cal alliberar el cos. La cançó no m'ajuda a treballar en el teatre per la força. Figura't, cantant no he estripat mai els vots, en el teatre sí. En l'escena s'utilitzen tècniques molt artificials per a moure's amb un aire de naturalitat. Res cal veure amb la nostra manera de parlar o de moure's en la vida quotidiana. Un actor ha de tenir accés a tota la complexitat que hi ha en ell, tenir la capacitat de fer sortir la seva imaginació, saber relaxar les múltiples censures internes, estar per sobre del desig de ser sempre bondadós i bell... És un treball de tota una vida.

I quan, com els de la Casa, el treball es refereix a la teva vida?

Quan la distància entre la realitat i la ficció és petita no és fàcil, però la ficció és un primer pas per a aprendre a prendre distància i a jugar amb el que tens dins. El meu personatge té, com jo, una parella d'un altre país, però els que jo utilitzo per a representar són tots els que tenim dins de nosaltres. Amor, rebel·lió davant la injustícia... d'aquí bec més que de la meva pròpia història personal. En el teatre, que s'ha muntat amb altres dos amics, hem reflexionat sobre el fet de ser dona, comparant la falta de llibertat dels primers amb la suposada llibertat dels actuals. Era el nostre embolic més íntim i l'enfonsament de les històries de les nostres esposes ha estat una manera d'avançar. No puc tractar puntualment el tema de la meva dona. La meva és per sempre i per sempre. Retinc les preguntes sense escapatòria d'aquestes esposes perquè m'emocionen profundament. Quan visitaré a la família del meu amic a Algèria i veig a les dones d'allí, m'alegro d'haver nascut on he nascut, però encara així, tenim preguntes. M'agradaria treballar en ells, compartir-los, els problemes fonamentals de la vida, que són part de la vida i que fan interessant la vida.

El teatre nacional basc també fa interessant la vida?

M'he ficat en l'ona, però estic encantat de veure als promotors treballant de prop. Avui és el dia que arribo a posar les preguntes que ells posen. Fins ara no em preocupava en absolut. Amb Amaren Alabak hem fet la Volta al País Basc a través del món associatiu, no professionalment. No veia la necessitat d'institucions i organitzacions, aquest era el model. Ara m'adono que l'obra de teatre exigeix temps, fa falta diners, i sobretot, que el motor és una funció artística per a fer avançar les coses en la societat. M'encanta arribar a la gent donant la mateixa obra en tota Euskal Herria, compartir la mateixa essència en Zuberoa i a Àlaba. El teatre pot ser una política d'ordenació territorial, pot crear un Poble, no un Poble institucional, però sí un conjunt cohesionat amb les mateixes imatges, reflexions i referències. El que era de poble en poble ara és en la mesura d'Euskal Herria. Això és el que necessitem en Zuberoa. Aquí la gent s'aferra al seu país amb gran rapidesa, i molts no veuen necessitat d'una altra organització que la del poble. Els que així parlen, no obstant això, no s'adonen que el que abans era un poble per mil habitants avui dia és un percentatge, que abans el poble de 500 bascos té només cinc, que al que tenia 50 granges només li queda un... Els joves d'aquí tenen una forta relació amb el poble, però quants són en cada poble? Avui dia, el meu poble no és ni Gotaine ni Atharratze, almenys és Zuberoa, i estic aprenent que pot ser tot Euskal Herria, que compartir ens fa poble.

Volien compartir les Filles de la Mare?

El gran plaer, la ingenuïtat i la gran llibertat que sentim en la Mare de Déu ens han fet créixer molt. Hem caminat per tot el País Basc, en festes amb la gent, gomit, sense aixecar el dit menovell per a trobar-se amb un cant. Érem sis persones, molt joves, amb temps i set de mossegar, els aitamas ens deien “Cantareu!”... Què més volíem? Mai he viscut com un treball, sempre pensava “comencem a jugar!”. Al mateix temps, sentia que teníem una etiqueta, “les noies començaven a cantar en Zuberoa...”, però què vols, perquè sent noies no podíem fer corona d'home! A més, per a nosaltres no era una reversió. Com donar forma visual a la gran quantitat de cançons i materials que ens havien donat des de l'entorn? Com difondre aquest patrimoni? Amb aquestes preguntes hem obert el camí, convençuts que es compartia molt més, renovant les formes i anant més endins en el fons.

“En Zuberoa també fandango”, llavors?

Jo haig de caminar, però quan vaig entrar en Zuberoa el que més m'agrada és tocar de peus a terra i no en el gudroine o al peu. Per exemple, tinc una admiració per l'agricultura, una fantasia, em sembla fonamental. En el meu ideal, primer cal donar resposta a les necessitats bàsiques i tot el que no sigui és més que una prima. No sé si es pot viure fora d'aquesta funció de l'alimentació, executant als altres i comprant amb diners. A París era una obsessió això. Allí no hi ha terra, no hi ha herba, tot és un gudroín, tot és una bufetada. En entrar a París, vaig observar que les coses més belles que amo neixen d'aquesta vida. La necessitat de cantar, els aires salvatges dels pastors... estan relacionats amb l'horta, les cabanyes, el ritme de vida de temporada. Jo recorro sempre, mai a la meva casa, no puc tenir un centau, però em costa acceptar-lo. Ara estic començant a admetre que el que faig val també, que té una funció. Per això, quan desvia la meva vida, no és per a tenir una professió fixa i estable. És una necessitat molt nova. Prefereixo desviar el meu camí per a accelerar el meu vincle amb la terra i amb la vida.