Es pot llegir en el llibre d'assaig de Ramón Saizarbitoria Aberriaren alde (eta kontra): “Potser perquè la crítica interna (...) és difícil o és que, de tant en tant, algú del món de la cultura basca tanca la porta de cop i marxa”. Llegir aquestes paraules i convèncer a Eduardo Gil Bera. Per tancar la porta –sense molt de soroll, això sí– i per marxar-se –Angel Erro: “Un dels autors més interessants que ha perdut la literatura basca”. I a saber, perquè la crítica interna és difícil. Potser sí, ja que havia confessat en aquesta mateixa publicació: “Tudelatik euskalduna! A més sembla que està vestit, que ho sap. Però ja ha començat una mica hipercrític i disbauxat, calla!”. A saber per què, però ha desertat, li ha deixat, no serà més –en paraules d'Hasier Etxeberria: “A pesar que és un diumenge, segurament el que el basc ha perdut per sempre”.

No obstant això, com diria Alberto Barandiaran, “en una altra vida” va escriure les seves obres en basca. Agafem una, per exemple, O tempora! O habitis!, segon llibre d'assaig, primer, Atea en les seves arrels, de 1988, perquè és inaccessible. En ell trobarem “algunes reflexions sobre la consciència i la moral”, segons el subtítol. I així comença, amb la moral humana, amb la consciència –“si investigarem la moral humana, el prolema que primer hem de resoldre és el de la consciència”–, però el que sembla ser un llibre rígid sobre un tema filosòfic concret, es convertirà en un text reflexiu sobre el sentit, l'obediència, l'altra, la religió, el suïcidi, la normalitat, l'oci, la seguretat, etc. És una llàstima que no duri més de cent pàgines. I tot això escrit amb una lectura àmplia, amb un esperit crític, fins i tot amb un toc burleta. Quant als anarquistes, diu: “En fidelitat a la cristiandat, són els primers, després els socialistes, els protestants i, finalment, per un temps més enrere, els catòlics”. Josu Landa diu millor que jo: “La insolent elegància amb la qual prossegueix la pallissa a tort i a dret, la manera indiscriminada de fer cites i referències, però sense ombres de falsa erudició, una manera no inquisidora de qüestionar les creences i comportaments del lector”.

Joseba Sarrionandia, per part seva, ha estat entrevistat per cinc escriptors: “No diria que escriguin en basc a gent com Pablo Antoñana, Miguel Sánchez-Ostiz, Pedro Ugarte o Marie Darrieussecq (...) però preferiria que Eduardo Gil Bera no deixés d'escriure en basc”. Jo també, per descomptat. Fins que ens tornem, podem llegir coses d'aquella “altra vida”.