La Intifada de Laban, els atacs de llops solitaris palestins... s'ha batejat amb aquesta mena de títols tan cridaners com la nova batalla de tardor de 2015 a Israel-Palestina.

L'1 d'octubre el matrimoni jueu Henkin va ser assassinat a tirs en la localitat de Beit Furi i per a finals de mes l'exèrcit israelià ja havia matat a 68 palestins. Des del 13 de setembre i fins a mitjan desembre, els israelians són els responsables de 21 morts i 252 ferits, els palestins de 122 morts, 3.000 ferits i 2.400 detinguts.

Molts dels presumptes coneixedors de la zona s'han vist sorpresos pel nou incendi que han originat els joves palestins. No es pot resumir simplement que és una tercera Intifada, sembla molt més que un conjunt d'esdeveniments aïllats, sembla una revolta juvenil...

El fenomen ha estat analitzat pel professor francès Julien Salingue en l'article “Génération spontanée en Palestine”. Aquest mateix any s'ha publicat “La Palestine donis ONG” i l'any passat “La Palestine d’Oslo” en Salingue, que imparteix ciències polítiques en la Universitat de París 8.

“Algú pensava –ha començat a preguntar-se l'article publicat en Salingue The Conversation– que els joves palestins que des de petit només sofreixen opressió i marginació, a Jerusalem i a Cisjordània, han de romandre en silenci eternament?”. 11 anys després de la mort de Jassir Arafat, una nova generació s'ha revoltat contra l'ocupació, la dels joves que no coneixen a cap líder i no se senten de cap partit.

La generació d'espultos, fundada al voltant de 1948, va fundar en la dècada de 1960 el moviment Al Fatah i es va llançar a la lluita armada. La generació d'ocupació de 1967 va protagonitzar la Intifada de 1987. El que ara ha tornat a portar la lluita als carrers és la generació de la muralla, per a Salius.

Israel va iniciar l'any 2000 la construcció d'una gran muralla que separa les terres sota el domini jueu de les palestines, i va completar el 62% de la línia prevista per a 2012, 440 quilòmetres. La nova generació de joves que des que tenen coneixement han conegut tota la seva vida condicionada per aquest mur expressen ara la seva indignació i malestar.

Però també això és nou, els joves que ataquen als colons jueus amb un ganivet o un cotxe i es manifesten davant l'exèrcit israelià no obeeixen a cap líder: “Encara no coneixem als líders dels joves rebels: són als carrers o estan presos. Els joves no han conegut a OLP i Arafat, i molts d'ells no saben qui és Marwan Barghouthi, tret que un pres palestí sigui una mica més famós que els 6.000 restants”.

No espereu, per tant, que es faci molt cas a les peticions de calma. El mateix Hamàs tampoc els controla, segons Saluche. Els moviments palestins, malgrat les aparences, estan més intentant adaptar-se a les accions dels joves que movent fils darrere d'elles.

La pròpia espontaneïtat dels joves rebels és l'expressió de la crisi de lideratge que sofreix el moviment nacional palestí des de l'any 2000.

Gens perdut, res a témer

El que passa és que les principals forces que defensen la identitat nacional de Palestina, siguin l'esquerra, Hamàs, el Gihad Islàmic o Fatah, no poden generar esperances als joves: “Captius del programari d'Oslo –diu Salingue– i controlats per quadres obsolets, aquests moviments estan allunyats dels joves, que no tenen res a perdre enfront dels seus supòsits líders”.

Salingue ja ha analitzat el tractat de pau d'Oslo. El fracàs de la ruta que Jassir Arafat i Isaak Rabin van signar a Washington al setembre de 1993 sota aquest nom no ha estat un accident, sinó que estava pegada en l'ànima com en la lletra del tractat d'Oslo. El pacte no va trencar les dinàmiques de les dècades anteriors en els territoris palestins, sinó que va permetre als israelians readequar els seus plans d'ocupació.

Per això, l'ocupació durant dècades, abans i després d'Oslo, ha reforçat també les lògiques d'adaptació entre autoritats i moviments palestins, convertint en objectiu els recursos adquirits amb institucions d'autonomia limitada, en lloc d'en instrument per a fer front a la força dels israelians: “A força de fer ‘encara que l'ocupació’ durant molt de temps, s'acaba fent ‘al costat de l'ocupació’, encara que de cara al carrer es mostri un llenguatge ple de reivindicacions”.

Entre els palestins, per tant, molts senten que no els convé tornar a augmentar la tensió, tret que sigui controlable i que es negociï amb l'ocupant a canvi d'alguna cosa. La prolongació de l'ocupació i la desaparició de tota esperança de solució al conflicte han generat dinàmiques conservadores en les institucions palestines, així com en els moviments d'alliberament.

Salingue veu a la defensiva als principals moviments i dirigents palestins. L'objectiu del pacte d'Oslo és controlar les zones autònomes que els palestins tenen previst gestionar, encara que en el seu moment es considerava que havien de ser l'etapa de transformació de Palestina en un Estat. Per contra, aquest control genera grans anhels en l'actualitat, ja que permet ampliar la base de treball entre els ciutadans amb llocs de treball que sorgeixen al voltant de l'administració.

A pesar que el procés d'Oslo està mort, les estructures sorgides d'ell ofereixen avantatges a les elits polítiques i burocràtiques palestines, tant materials (ajudes internacionals, salaris...) com a simbòliques (relacions internacionals). Per això les elits es mostren tan poc inclinades davant els conflictes d'alt nivell.

“Els joves palestins que s'estan revoltant no tenen res a perdre si no són les seves cadenes”, diu Julien Salingue. La majoria de les persones manquen de professió, de família que alimentar o de l'esperança de realitzar qualsevol carrera. Molts periodistes que aquesta tardor han enviat cròniques des de Palestina han subratllat el mateix pel que fa als joves que estan en conflicte:no tenen res a perdre, no tenen cap esperança.

Per això, Salingue creu que la generació de la muralla no farà cas als líders que viuen de l'activitat que ell denomina “la indústria del procés de pau”, que no han estat capaces de treure lliçons de les derrotes dels últims anys i donar pas a les noves generacions. Que per a començar a canalitzar una crisi profunda entre palestins caldrà certificar primer la mort del procés de pau, que fa temps que les bases materials per a arribar a un Estat mitjançant negociacions van desaparèixer.