Territori que es creua des d'Euskal Herria per a traslladar-se a Catalunya i des de Catalunya al País Basc. Aquesta definició seria la que Aragó prendria en el seu diccionari personal. La zona de Gallur, que comença o acaba i acaba prop de Fraga, o comença, que els pancatalanistes em perdonin de pas. No obstant això, un consell pràctic: el viatge a través d'Osca és molt més efectiu i econòmic. De fet, l'escriptora aragonesa Ánchel Conte ha estat localitzada, no en va, a Barcelona, el destí d'aquest trasllat, i amb els seus desplaçaments al seu país d'origen, on resideix en els últims anys.

La Junta no necessita grans excuses, però tenim una bona, en aquest cas: traduir al basc una col·lecció de poemes, Temps i dies, la segona de Conte, de 1996. “El primer llibre que ha tornat de l'aragonès”, segons el traductor Joxemari Sestorain, que ha participat en la junta. Aquest és el tret distintiu de Conte, que escriu en aragonès. Nascut en Alcolea de Cinca en 1942, es podien trobar vestigis de l'aragonès en el lèxic del castellà, en les formes sintàctiques, en la conjugació dels verbs. L'avi, fundat cap a 1880, en envellir, en perdre el cap, recupera l'aragonès: només parlava. Però Conte va agafar el coneixement quan va ser professor a Ainsara: els alumnes dels pobles d'al voltant no parlaven en castellà, “ells em van ensenyar l'aragonès”.

Des de llavors no ho ha deixat, però “no em barallaria només per salvar una llengua. M'importa la gent. En el cas de la gent que parla aragonès, cal salvar a aquesta gent amb aquesta llengua”. Va conèixer la destrucció del territori durant els anys d'Ainsa, programada. Quaranta escoles es van tancar en tres anys. Les famílies van vendre les seves vaques, van abandonar les seves cases i es van retirar a Barbastre. Els embassaments no sols eren fungibles, l'energia es traslladava després al País Basc i a Catalunya. El bosquet va acabar amb la transhumància. Un Governador Civil li va definir la província d'Osca, sense cap mena d'objecció: al nord, blanca, estacions d'esquí; al centre, blau, embassaments; i al sud, groga, camps de blat. “Si les guerres exiliades anessin poques, gairebé la meitat de la població, la destrucció franquista va ser terrible, el territori va ser deformat, gairebé evacuat. I aquí va sorgir la meva consciència del territori”. La llengua, per tant, però també la cultura, l'economia, la defensa dels drets fonamentals.

Avui dia l'aragonès té un panorama negre, “pot estar en els últims”. En total, seran 25.000 persones les que es pronunciïn al llarg del dia. “És cert que la consciència lingüística ha augmentat a les ciutats. Als pobles es parla menys que fa quaranta anys. A més, els nous parlants no tenen credibilitat enfront dels patrimonials”. Després hi ha una gran varietat de dialectes, “alguns filòlegs defensen que l'aragonès no existeix. Només una acadèmia pot arreglar-ho. Creant dos paraestándares, l'est i l'oest, amb l'objectiu de conformar un estàndard únic amb el temps. Alguna cosa semblança al que han fet amb l'occità”. Però entre les institucions que defensen el llenguatge, la guerra és total: “Per exemple, en el tema de l'ortografia, les propostes són radicalment diferents”. Un conflicte, per tant, entre parlants, entre institucions. I també entre els polítics.

Per a Conte, en canvi, la solució arribarà del Govern: “És imprescindible la cooficialitat en els llocs on es parla aragonès i l'aprenentatge obligatori, si es vol, de manera progressiva”. Els partits ara volen buscar el consens, que tots renunciïn a alguna cosa: “Però res o poc, triar entre ells no té sentit; en aquest cas, pocs no serveixen per a res”. Afegirà que el llenguatge no es pot patrimonializar, no pertany a ningú, sinó al que parla. “La llengua i la nació no es poden considerar iguals, prenent la llengua com a senyal d'identitat, gairebé etnicista. L'aragonès no és sol el que parla aragonès. El nacionalisme aragonès ha contribuït, bé, a despertar la consciència lingüística. Però al principi en el Consello d’a Fabla Aragonès hi havia gent de tota mena, inclosos els del PP, i ara només estan els del CHA”.

Sap que no és una idea massa directa, però creu que l'aragonès és la víctima del català. El pancatalanisme ha fet molt de mal a l'aragonès: “El català no està en perill a Aragó, perquè hi ha set milions de parlants a l'altre costat de la frontera, a Catalunya”. Diu que la política expansionista d'alguns partits catalans es considera un atac: “L'anticatalanisme és endogen a Aragó, però també exogen. Ha existit des de sempre, però ara s'està revivint en nivells socials mai abans coneguts. Alguns no entenen que un aragonès que parla català pot sentir-se aragonès i no català. Aquesta idea dels Països Catalans no és benvinguda per part de la majoria d'Aragó”. Aquesta nova situació ha portat amb si, entre altres coses, la modificació de la Llei de Llengües en 2013, amb la consegüent pèrdua dels noms dels qui abans eren tan tranquils com el català i l'aragonès –recordem, van passar a ser el LAPAO i el LAPAPYP, és a dir, la Llengua Aragonesa Pròpia de la Zona Oriental i la Llengua Aragonesa Pròpia dels Pirineus i de la Zona Prepirenpirenaica–. Conte afegeix: “Si el català no es parlés a Aragó, l'aragonès avui seria oficial en tot Aragó”.

Temps i dies

Però tornem a la literatura, a la nova col·lecció de poemes traduïda al basc. En paraules de Sestao, “quant al tema, la primera part és un llarg cant d'eresia, ja que Ánchel va perdre al seu company mentre feia labors agrícoles en la seva joventut. En la segona part tracta les coses de l'amor i del temps”. Així, el llibre descriu fonamentalment la relació entre dos nens, els primers poemes del franquisme daten de 1969. “En aquests anys les relacions sexuals entre persones del mateix sexe estaven prohibides per llei i hi havia camps de concentració a Espanya per a castigar i empresonar a la gent de LGTB. I, per descomptat, també estava la família del seu amic”. Calia anar amb compte amb aquest assumpte, per tant, “i cal anar amb compte, en certa manera”, diu Sestao.

Una cosa és la persona pública, sàvia, activista, i una altra el poeta Conte. Es nota de seguida. “Per a mi la poesia, l'escriptura, no és militància, excepte en una cosa: en el llenguatge. Però en la poesia em mostro tal com soc, en solitari amb mi mateix, no parlo de programes polítics”. Va començar a escriure poesia en els temps d'Ainsa: “Ser homosexual no era fàcil en un poble tan petit com Ainsa, en els 60; estaves obligat a viure dins de tu”. En aquest context neix la poesia, “probablement per una sublimació: Tota la poesia que se li dedica a Antonio és d'església, neix d'aquest renéixer, de lloar el que em faltava. Tenia una necessitat de compartir, de despullar-me en part”. En aquest sentit, té un poema que ha cantat Mai, Labordeta-eta, i que compta d'aquells temps. “Intentava parlar el més clar possible. Però, clar, en aquella època es podia parlar de la manera més clara possible”. Preguntat per la fotografia de la seva portada, sí, és Antonio, el mateix que apareix en un poema: “Avui m'ha submergit en els seus records al vostre pati / en l'única foto que us vaig fer en l'últim estiu”. Però no ho veus clar, la imatge és difusa: “En 1996 no m'hauria atrevit a posar aquesta foto, ara també m'ha costat posar-la. Per respecte a la família d'Antonio, i a Antonio: amb quin dret poso jo aquesta foto després de la seva mort”.

La junta comença a estirar-se i, finalment, la impressió que és el que fa que desconeixem als nostres ulls perquè escriu en aragonès. D'altra banda, ens trobem davant una persona de gran autoritat que pot parlar d'això amb tota tranquil·litat. Abans d'acomiadar-se, el 27 de novembre presentava un llibre, una invitació. A veure si aquest llibre és el que s'ha anunciat, un llibre sobre la seva vida. No, però que ho fa. No falta material. Basant-se en la biografia del seu pare, va portar una vida doble, va tenir una filla a França; va ser guàrdia civil, alhora que maqui. Quan es va assabentar d'això últim va comprendre per què al poble els rics miraven malament a Ánchel, però bé, els més pobres. “Si alguna vegada arribo a posar-ho en paper, t'avisaré”. En això ens acomiadem.