Odi quan una persona es dedica a escriure la seva autobiografia. Què cal passar-li pel cap per a pensar que la seva vida mereix un llibre?

Sempre he pensat, i pot ser que s'equivoqui, que dues raons poden empènyer a una persona a escriure la seva autobiografia. La primera, la falta de recursos. És a dir, que la creativitat comença a esgotar-se, i per tant, és un escriptor que està en les seves últimes conseqüències. I la segona, aquesta creativitat mai ha existit, i per tant, és un escriptor frustrat. No és el cas del nostre escriptor.

Per descomptat, Auster ha guanyat molt i molt el mèrit de ser escriptor. Li vaig conèixer als setze anys i des de llavors és un dels meus favorits, i per això li perdono que m'hagi escrit sobre la seva vida. Viatjar en les seves paraules és un plaer per a mi, però és cert que en els últims anys la seva creativitat comença a esgotar-se pel que fa a inventar històries. Soc molt conscient del meu rigor, perquè és fàcil criticar-lo, sobretot quan se'ns acusa els crítics de ser escriptors frustrats.

El diari d'hivern (Winter Journal, 2012) no és una autobiografia qualsevol, i no té res a veure amb la resta dels llibres de l'escriptor. Però haig de reconèixer que és el més auster de tots els que li he llegit.

Les primeres petjades de la vellesa, metafòricament lligades a l'hivern, han portat a Paul Auster a mirar dins. Al llarg d'aquesta projecció de la seva memòria, ens ofereix una mescla de diapositives sense fils que comencen amb l'hivern dels sis anys i acaben amb l'hivern dels seixanta-cinc. Així venen sovint els records, superposats, confusos.

És la segona persona que utilitza un dels cingles que li separa de l'autobiografia: “Penses que a tu mai et passarà” (pàgina 7). Bam! Una de les frases més típiques d'Auster. Com un metge que observa radiografies, una ànima que ha sortit del cos escriu per a reflexionar sobre les petjades físiques i emocionals que li ha deixat la vida: “La cicatriu s'ha aprimat amb els anys, però encara és aquí si comences a buscar-la i portaràs aquest símbol de la bona sort fins a la tomba” (pàgines 13-14). També és una ànima que busca respostes: “Veient els seus fracassos passats, els seus judicis erronis […]. Has intentat endevinar la causa d'aquest canvi inesperat de la sort. Però mai has trobat resposta” (pàgina 224). Així, observem l'efecte metaliterari característic d'Auster: el de l'escriptor que escriu que es llegeix.

El dia a dia d'hivern es pot considerar com una síntesi de tota la seva obra. Una vida convertida en literatura o en vida literària. Hi ha una cosa més bella?