Entre tres i cinc milions de persones viuen en les àmplies zones controlades per l'EI a l'Iraq i Síria al llarg d'aquest mes de desembre de 2015. És un espectacle veure fins a on la nova configuració política es convertirà en els pròxims mesos en el foc de l'ofensiva que han organitzat les grans potències per a desmantellar-la, però ja ha estat l'experiment el que ha pres una forma de vida digna de ser tinguda en compte pel món.

El professor francès Matthieu Rei ha explicat l'estructura que ha organitzat l'Estat islàmic en les diferents àrees que ha adoptat. La jove doctora universitària, especialitzada en àrab, ha analitzat el tema dins del programa WAFAW que investiga les Primaveres Àrabs amb l'ajuda de la Unió Europea i que ha resumit en l'article “Aux originis de l’Etat islamique”.

Com s'ha convertit en un malson d'Occident, els investigadors han indagat en alguns aspectes d'EI com els mitjans locals: l'ús de la barbàrie, la capacitat de propagació del raig, l'esfondrament d'Orient Pròxim, l'atracció de joves de tot el món... Per contra, Rei s'ha fixat en la naturalesa d'Estat que els islamistes proclamen en nom del moviment.

Per a començar, diu Rei, en contra del que molts pensen, EI no ha rebentat dos estats clàssics, almenys dos dels quals els occidentals acostumen a considerar com a estats. Tant Síria com l'Iraq havien descendit de la forma d'Estat de finals del segle XX.

Tots dos venen del baathismo. En la dècada de 1960, en aquests anys de descolonització, com a Síria, el comandament de l'Iraq el va prendre el moviment nacionalista àrab socialista Baath. 1970.erako estaven enemistats en dos moviments especials. La sagnant guerra entre l'Iraq i l'Iran els va separar encara més, i Síria es va decantar per l'Iran.

Però en tots dos casos, segons els experts entrevistats per Matthieu Rei, les principals autoritats van corrompre amb comportaments semblants les esperances d'un Estat modern i progressista.

Entre 1970 i 1990 els dos sistemes polítics van convertir la inestabilitat política en una institució, destruint tota organització política i social que poguessin fer-los front. Saddam Hussein a l'Iraq i Jafez a l'Assad van centralitzar el poder en les seves persones, establint una fidelitat personal com a llei per a avançar o enfonsar la societat. Com a contrapartida, cadascú va abandonar el seu país sense una organització formal.

L'Apocalipsi de l'Iraq va esclatar amb la invasió estatunidenca en 2003, en esclatar la revolta popular a Síria en 2011 i convertir-la aviat en una guerra civil. L'Estat islàmic va aparèixer a l'Iraq en 2004, aprofitant per a si mateix les estructures de les tribus que estaven prenent força per endavant. Però l'estratègia del general americà David Petraeus va aconseguir dominar-la. En 2012, amb la col·locació del xiïta Nuri al Maliki en el poder, l'Exèrcit estatunidenc va començar a desallotjar l'Iraq, on es creu que tenia el control de la regirada iraquiana. Abu Bakr al Baghdadi organitzarà la segona ofensiva de l'EI, que es desplegarà ràpidament en territori sirià per a intentar sufocar l'avanç.

Organització d'una estructura plural en Basailutza

Els governs de Bagdad i Damasc han respost de manera similar als rebels: des de zones on la policia i l'exèrcit són incapaços de controlar, fins al punt de convertir-se en dissidència enemiga interior, criminalitzar a la població en el seu conjunt...

Això és el que li ha donat el pols a l'Estat islàmic, deixant a l'abast de tots els sectors de la societat, sense dominis terrestres. El 9 d'abril de 2013, Obama va oficialitzar l'Estat islàmic de l'Iraq i Síria (EI). Però, com està encarnant aquest estat?

En primer lloc, eliminant qualsevol comandament que li faci ombra controlant el territori. Per a això, tot el territori està ple de controls de check point. En absència de policia interna, EI supervisa amb aquests controls els tràfics de persones i mercaderies, que també són símbol simbòlic de l'Estat.

Però l'Estat islàmic no té una fita clara pel que fa a les mirades a l'exterior. A pesar que l'esforç militar consisteix a dominar als enemics i conquistar territoris, els fronts i les aliances dels petits grups canvien contínuament, és difícil establir fronteres físiques. D'altra banda, EI no busca el reconeixement internacional, sinó que el defineix la lluita contra els enemics. Però des que mana Abu Bakr al Baghdadi, EiTB exigeix als seus subordinats el reconeixement de vassallatge. Com si es revisqués l'Edat mitjana o l'Imperi otomà, els vídeos mostren als líders dels pobles conquistats i als ciutadans seguint el ritual d'acceptar l'esclavitud dels governants un a un.

Aquesta relació basailutza dona requisits a totes dues parts i s'adapta a les característiques del lloc en una àmplia casuística. Per exemple, en les proximitats de Deir el Zur, un general de l'Exèrcit Lliure Sirià tenia el següent dilema: o condemnat a perir en la lluita contra l'EI, o bé va reconèixer l'esclavitud a l'EI. El general va acceptar personalment el vassallatge, convertint-se en testimoni de l'EI en el mateix cop.

Per contra, als voltants d'Alep, uns soldats del moviment Ahrar al Sham van jurar obeir al nou califa, després que en l'últim atac acabés amb tot el seu Estat Major. “EI –diu Matthieu Rei– és una xarxa flexible, en la seva geometria variable els grups reconeixen la dependència o l'obediència, i a canvi es fan amb un conjunt de drets”. El control del centre sembla ser més difús en zones rurals, més rígid en zones urbanes. Atès que la direcció en plena guerra no fa més que assegurar les necessitats de la vida quotidiana, les autoritats locals sovint continuen funcionant com abans, com els tribunals.

Quant als ingressos de la central EI, és conegut que els obté de la venda de matèries primeres, especialment el petroli, els impostos de la mercaderia diària i les captures de guerra.

No obstant això, encara que aquest esquema d'estructures d'Estat ens recorda l'imperi otomà, la comunicació que ha donat un enorme ressò a EI en el món està organitzada amb un màrqueting molt modern. En algunes seccions, la comunicació que genera EI s'assembla més a l'estil d'una ONG, cada grup local genera la seva pròpia propaganda, fent-se eco els uns dels altres en el model de xarxes socials…

Heus aquí que EI té una cama en les seves antigues relacions de vassalls i l'altra en una comunicació molt innovadora que promou una acció pública postmoderna tant en la forma com en el discurs.