L'aigua tèrbola de la falsa transició ha arribat al seu punt àlgid. L'entramat decadent i degradat de l'Estat espanyol es fa cada vegada més palès. En el fonament es troben la corrupció, la injustícia, la negació dels drets de les persones i dels pobles. És més, el Partit Popular (PP) ha posat en marxa, sota la martellada de la majoria absoluta i l'ombra de la crisi econòmica, algunes de les ombrívoles reformes que li van quedar pendents fa quaranta anys.

Per un instant semblava –fins al punt que en la rodalia es produís la impressió d'una petita il·lusió– que aquesta estructura oxidada estava a punt de caure íntegrament; que podia arribar el període de transició. Però la paraula il·lusió no té dos sentits en va, i, desgraciadament, en les notícies polítiques que venen d'Espanya sempre preval la segona: la interpretació equivocada del que es percep per la sensació.

L'statu quo ha trobat el camí de la destrucció a la galvanització. El bipartidisme, principal símbol i guia de la decadència, ha trobat crosses a mesura per l'esquerra i per la dreta (amb el centro en un catamalo). Nous aspectes, noves cares, però, en definitiva, una continuació de l'esperit del 78. A mesura que s'acosten les eleccions generals, cada vegada és més clar que no s'obrirà una etapa constituent decent. Com a màxim, podem esperar una mà de pintura, alguna cosa semblança a una operació de cirurgia estètica. No obstant això, els resultats podrien deixar pas a un bufo centralitzador ultraconservador.

Per als quals estan en el punt de partida d'abandonar aquest estat gastat, l'escenari postelectoral pot ser alhora un perill i una conjuntura. D'una banda, amb fam de canvi i decebuts pel nou govern central, alguns catalans que fins ara no veien clara aquesta possibilitat poden refugiar-se en la independència. Per a això, seria una oportunitat començar a desenvolupar un procés constituent diferenciat, sempre que el projecte d'Estat català es mantingui en la necessària connexió amb la ruptura democràtica. Però, d'altra banda, és clar que l'objectiu principal del nou Govern de la Moncloa és apagar el foc de Catalunya. L'intent neutralitzador pot ser molt variat: des de la negació i la repressió fins a l'obertura del diàleg. El primer, l'actitud de la negació, seria continuar apagant el foc a través del vent. El segon pot ser més efectiu en les labors d'extinció, amb una oferta atractiva que intentarà crear contradiccions entre els agents signants de la declaració de desconnexió.

Els partits independentistes hauran d'estar preparats, a prop i preparats, en aquest moment. Desafortunadament, el procés es troba en un enèsim punt. Precisament, la situació en la qual es troben els fils és la més feble per a fer front als atacs que venen d'Espanya. Ningú va dir que fos fàcil que els dos extrems antagònics implicats, l'esquerra anticapitalista i els neoliberals de la dreta construïssin alguna cosa alhora. Doncs bé, per a seguir endavant, la prioritat ha de ser la construcció d'un país i la construcció d'un estat. Tots dos hauran d'endevinar com conciliar la necessitat de millorar el procés amb la flexibilitat en algunes qüestions i el manteniment d'una coherència mínima cap a les pròpies idees. Si es tiba massa la corda a un costat, es pot produir un trencament que no té marxa enrere. No és el moment.

Encara que el remolí mediàtic ens manté mirant a altres llocs, a Euskal Herria, fora del focus, també es poden obrir noves oportunitats. Caldrà mantenir sembrat el sòl del dret a decidir, passi el que passi.