Estàs plorant? No era vostè postmodern en aquella època? El company de banc em parlava dels anys 80, perquè tots estem avorrits de recordar aquella època, d'acord, però la veritat és que anàvem veient a Oskorri directament per última vegada, a Vitòria, en Mendizorroza, en la gira, fa un parell de mesos, i tal vegada és per cinquena vegada… el representant dels ulls no podia ni veure les llàgrimes que passaven per la meva casa, com un huracà. Com no, doncs, els de la generació posterior a la publicació (pel pensament líquid), si els nostres amics una mica majors es mostraven infal·libles sempre i davant qualsevol qüestió, gràcies a la lectura –pel que sembla– de quatre o cinc llibres –o dos-cents– sobre marxisme –o ecologisme–, i perdonar si jo he anat per les branques, però el mateix Natxo havia fallat en els dogmes de les cançons que parlàvem entre altres dècades.

Una experiència increïble és el comiat d'Oskorri! Si hagués sabut fins a on podria haver-me emocionat, hauria anat a tots els concerts. El de Vitòria –Natxo, una vegada i una altra– va estar molt bé a tots els nivells. Musical i espiritualment, de principi a fi. La gent reunida en el seu interior, escoltant aquestes cançons, o ballant, sí, però també estic, amb un misteri inescrutable, perquè no sols teníem l'últim recital, sinó l'últim romiatge d'Oskorri, quan més va faltar la paraula de Natxo, el mateix predicador (vostès tenen autodefinició).

Se'm va ocórrer que havia d'estar completament tranquil·la.

Així ens sentim molts, tant post com pre, en el festival.

Aquestes cançons, escoltades per última vegada en directe, repetides per milers de vegades, produïen per primera vegada el bàlsam beneficio del passat fosc, l'alegria transformadora que proporcionaven al prometedor futur que començava a gestar-se, totes dues d'una bella i molt llunyana sensació, com si haguessin reaparegut en nosaltres com un present etern o perdut, i d'aquí també les llàgrimes.