La pujada dels anys 80 i 90 s'ha quedat molt lluny de la mitjanit. A distància la bogeria dels frontons plens i les apostes constants. El nou segle va començar amb símptomes de decadència, però encara existia la prosperitat entre els remontistas. Molts pilotaris només vivien del remunti, i no de qualsevol manera. Tanmateix, la crisi econòmica va acabar amb tot això. Com les apostes ja no eren negocis, el remunti va perdre tota viabilitat. Amb el pas dels anys la situació es va agreujar i en 2010 va estar a punt de desaparèixer, quan l'empresa gestora Euskal Jai-Galarreta va tancar les seves portes al públic. El testimoni el va prendre Oriamendi 2010, però cinc anys després, el remunti segueix en un atapeït port. Una situació difícil, però esperançada, com fa uns anys. De fet, una nova generació ha entrat en el remunti, que a més de rejovenir l'esport, ha provocat vents de canvi.

Aquests joves no coneixen el luxe previ a la crisi i s'han convertit en professionals quan el remunti es trobava ja en una situació molt delicada. Per això, a mesura que han començat a jugar han anat adquirint valors com l'amor per l'esport, la humilitat dins i fora de la pista… Han après una filosofia crítica amb les formes del passat que, segons el sextet amb el qual hem participat en Galarreta, els dona un “plus” com a pilotari. El remunti, per tant, ha començat a reformar-se, i com els joves creuen que el canvi es farà realitat en el futur, serà de la seva mà: “Quan les coses tornin a pujar, serà nostre el responsable de transmetre els valors que ara hem interioritzat. En cas contrari, l'aconseguit ara no servirà per a res”.

La primera condició perquè es produeixi la transmissió és tenir a qui remetre aquests valors. I sembla que la situació que viu la pedrera en aquests moments no és la millor, ja que molts joves han saltat als professionals, ja que el nivell d'aficionats, l'únic per sota dels professionals, es troba en estat de punt mort. Per contra, els remontistas joves consideren que la situació no és alarmant: “És cert que ara sobretot a Guipúscoa els aficionats han quedat bastant penjats, però tirant la vista enrere t'adones que sempre ha succeït una cosa semblant. El remunti va per fases: en debutar els joves, es crea un buit en les aficionades”.

Encara hi ha coses que canviar

Ara, per tant, el repte és atreure a noves persones. Com? Per al sextet aquesta pregunta té una resposta fàcil: portar als joves al frontó. “Una vegada vist un partit en directe, la gent es fascina. No diguis res si ensenyes l'interior del frontó i et deixes vestir la cistella”. No obstant això, són conscients que el remunti té molts obstacles naturals. Per exemple, a causa de les seves característiques especials, no és bo per al cos començar abans dels 16 anys. Per això, trobar als joves que volen jugar al remunti és un “treball ardu”, ja que a aquesta edat la majoria dels joves ja estan immersos en un altre esport. “A més, el remunti al principi és un esport molt difícil, i això també tira enrere a la gent. Donar-li a una pilota és fàcil, però controlar el cistella…”.

No obstant això, no totes les traves són innates: la perspectiva dels pilotaris sobre la remunti també perjudica la promoció. De fet, segons ens expliquen els sis joves remontistas, jugar al remunti no s'entén si no és per a arribar a professionals. Això porta dues conseqüències, totes dues negatives: que el remunti no sigui atractiu per als joves i que els pilotaris que es queden en les aficionades sofreixin frustració, fins al punt que molts d'ells acabin per deixar-lo. “Aquest comportament ve del passat. Per haver canviat moltes coses en els últims temps, aquesta mentalitat segueix arrelada en tots els pilotaris. Si volem reformar el remunti, també hem de canviar: a mesura que arribem al remunti, hem d'ensenyar als joves a jugar per afició, no per desig de convertir-nos en professionals”.

Esport “marginat”

A l'hora de parlar de la promoció del remunti, és imprescindible esmentar també el treball de les escoles de remunti. La majoria dels remontistas procedeixen de localitats en les quals hi ha escoles (Doneztebe, Hernani, Azpeitia…) o de l'entorn pròxim, la qual cosa demostra la seva eficàcia. Els joves ho tenen clar: obrint més escoles el remunti pujaria en “tots els sentits”. No obstant això, les coses no són tan fàcils, ja que “l'empresa no té diners per a fer aquest tipus d'inversions”. Així, han lamentat la falta d'implicació de la federació: “La responsabilitat de crear escoles en gairebé tots els esports és de la federació i no de l'empresa. La Federació té totalment descartat el remunti”.

La televisió, principal aparador mediàtic, també pot tenir molt a dir en la difusió del remunti. Per contra, han denunciat que en aquest cas també estan descartats, ja que ETB es limita a mirar a la pilota a mà. En aquest moment tenen previst oferir 14 funcions a l'any en ETB4, però tenen clar que això no serveix per a moltes coses: “En quin canal té la gent ETB4? A més, els partits s'emeten en les pitjors hores. Per exemple, quan ETB1 està donant la festa de Gol”. Com a solució proposen que els partits s'emetin en ETB1 els divendres, abans dels partits de pilota a mà.

I “sense igual”

Malgrat els obstacles, el sextet ha clar d'encreuar els braços i protestar serveix per a “poc”. Reivindiquen una actitud activa: “És a les nostres mans animar als amics i afins al fet que s'acostin al frontó”. Però per què han de triar el remunti abans d'esports molt més mediàtics? Perquè, segons el parer dels joves, perquè el remunti és “únic”, “especial”: “Pocs esports tenen la velocitat que té el remunti. En aquest sentit, és un esport espectacular, molt més intens que la pilota a mà. És sorprenent veure com aprofitant la cinètica es pot donar una vitalitat enorme a la pilota. I el millor per a adonar-se és venir al frontó i veure el remunti de prop”.