Gairebé tot ha estat teràpia interna i, ara sí, escolta música clàssica a la seva arribada a casa. Però diu “d'una altra manera”. A més dels seus “nets”, el disc ha comptat amb la col·laboració d'Iñaki Salvador, Hasier Oleaga i Javier Mayor i compta amb la col·laboració d'Amaia Zubiria, Mikel Andueza, Baptiste Techer i altres.

Des de petit ha viscut en un ambient musical, el seu pare és Incansables “Canari” de la Txaranga i la seva mare Margari és pianista i professora de solfeig. Tots dos músics.

Vaig aprendre tot el solfeig amb la meva mare. I violí amb Eduardo Lassaletta. Era un home càlid que ens havia acostat al violí amb afecte. En aquella època la nostra casa era una petita acadèmia, sempre plena d'alumnes, timbres, nens, pares, música, piano, cant... I amb la xaranga del meu pare, què dir, em tornava boig. Tocava els seus discos amb el violí una vegada i una altra, donava tan bé al so de la xaranga...

Però en el Conservatori de Grau Professional vas tenir una experiència diferent, encara que vas acabar els estudis...

Sí, vaig acabar amb molta duresa, perquè allí no es podia jugar amb la música, perquè es treballa amb un sistema antiquat. Quan vaig acabar, em vaig ficar el violí sota el llit per a prendre la pols. Vaig acabar saturat i vaig anar a la universitat a estudiar Psicologia.

També has dedicat una cançó a aquest ambient del Conservatori. Començant amb un Nocturn de Chopin i acabant amb una bossa-nova brasilera, molt més contenta. Catarsi?

Tenia dubtes que aquesta cançó entrés en el disc, però punts m'han dit que se sent identificada... que és un joc de música, que el que estem fent no és “tan important”, que si ho fem malament podem anar fent d'aquí o d'allà i evolucionant, és a dir, hem de permetre'ns fer malament per a fer bé. Tots ells són valors que he treballat posteriorment amb el jazz.

M'ha cridat l'atenció i m'ha encantat llegir això en el disc: “Gràcies als quals proveeixen la fonoteca de Koldo Mitxelena Kulturunea, on vaig somiar per primera vegada que era cantant”.

Em vaig tornar boig en veure-ho, aquell espai ple de discos! Moltes vegades deixava una escola del Conservatori per anar allí. Treia discos i, la veritat, sempre acabava entorn del jazz. Estètiques fosques, cares negres, blues... m'havien atrapat per complet! Allí vaig començar a escoltar els cantants de jazz.

Més tard vaig començar a estudiar harmonia moderna amb Iñaki Salvador. Llavors van començar a organitzar els Seminaris de Jazz de Zarautz i la cantant Sheila Jordan, i em va marcar. En aquella època s'anava a instal·lar el Departament de Jazz de Musikene, i aquí vaig començar. Em vaig adonar que era el meu lloc. Allí tot era llum, il·lusió, companys meravellosos, pròxims, professors referents en el món, tot va ser com un somni.

I després de Musikene?

Un gran abisme, la veritat. Quan veus que tenim problemes amb la titulació per a sortir i entrar en les llistes de l'ensenyament, quan veus que les actuacions també són molt escasses... Doncs sí, el nus és bell. Han estat anys durs.

Scat és el nom del teu disc...

El Scat és una improvisació amb la veu que es fa en el jazz. Intercalant síl·labes sense significat definit.

Per a improvisar a la teva velocitat, quin treball fas?

El treball domèstic es fa com amb els instruments. Treball molt temps amb piano. Treballo l'harmonia i aprenc de memòria. I en una primera volta intento improvisar “d'oïda”, sense pensar racionalment massa, de la manera més natural possible. A continuació faig un profund treball d'harmonia i escales, pas tot pel tamís de la racionalitat, buscant noves oportunitats, “tensions” interessants. En la cançó tenim un límit, no podem cantar el que no “sentim” dins. Per tant, busco noves oportunitats per a aquesta harmonia i després tracte de convertir-la en el meu recurs. Per a poder utilitzar-ho de manera sobtada en el concert. En el concert no hi ha temps per a pensar en les notes.

Em ve al capdavant la improvisació i el treball de preparació dels bertsolaris.

Sí, en el jazz també hi ha qui juga amb els textos, però moltes vegades és una paraula, una frase, una pinzellada. En Ella Fitzgerald hi ha una gravació de l'actuació en directe de Mack the Knife a Berlín, on va oblidar la lletra i de sobte la va improvisar, es va fer famosa, s'ha fet històrica. En el blues també s'improvisen les lletres. Per tant, hi ha coses semblants al bertsolarismo en el jazz.

T'he llegit dient que el teu disc és amb etiqueta de jazz, gairebé amb un punt d'empipament. Per què?

Ja, ja! No és ira, però és una cosa feta a propòsit. Estic fart de sentir “no etiquetaria la meva música”. Amb ironia dic que ha arribat un punt en el qual no volem mostrar les nostres misèries i felicitacions, i que ens costa dir “jo soc així”, amb les nostres virtuts i mancances, però “tal”. El que som. La meva afirmació és prèvia a aquesta actitud snob.

La foto del disc és molt de l'estètica de Billie Holliday, no? Flor vermella al cap i fosc, vermella, negra... Però portava posat un vestit de corbatí i un vestit d'home.

Sí, d'una banda està la flor perquè volia posar-la en aquesta etiqueta; i per un altre, perquè jo porto coses així moltes vegades. I al vestit d'home, perquè estic avorrit del tòpic del “cantant sexy”, dones, homes, jazzman, jazzwoman, tots dos estan dins de mi. La flor com el tòpic de la dona, de l'home corbatí... Soc músic de jazz i el meu instrument és la veu. No hi ha més.

Què faràs a partir d'ara?

Farem actuacions amb el disc: el 9 de desembre en el Teatre Victoria Eugenia, també estaré amb la Banda de Bilbao en l'Euskalduna el 20 de desembre i estic en el teatre amb l'obra Cyrano de Nova Orleans . A més, estic en la sèrie Eskamak kentzen, que s'estrenarà al gener en ETB i en eitb.eus. Sense parar!