El debat es va reprendre a l'agost, amb noves forces, entorn de les festes d'Elgoibar. L'Àrea d'Igualtat de l'Ajuntament va repartir una llista de cançons als hostalers i responsables de txoznas, una llista de música no sexista. Aquesta versió es va conèixer més tard, ja que en un principi diversos mitjans van difondre un altre missatge: Que Elgoibar va prohibir el reggaetón. Per què, evidentment, és un estil musical masclista. Cal aclarir com es va convertir l'acció positiva de l'Ajuntament en un titular sensacionalista, i en aquest camí podríem fer algunes preguntes més freqüents, entre elles, per què es va reparar automàticament en el reggaetón i no en el Rock Radical Basc, que s'escolta molt més en molts ambients festius?

Però com seràs reggaetón i feminista?

El periodista June Fernández va escriure l'article Si no puc perrear no és la meva revolució (Si no puc perrear no és la meva revolució), cansat d'escoltar una vegada i una altra aquesta pregunta. Pel que sembla, va respondre a una preocupació general, ja que ha estat llegida per més de 100.000 persones, publicada en dues revistes mexicanes, ha estat una font de converses... Féndez: “Jo crec que el reggaetón s'ha estès en gran manera perquè en la nostra societat hi ha una necessitat d'alliberar el cos i ballar més tocant-se l'u a l'altre. El reggaetón és escandalós perquè recorda a la sexualitat, però no és més sexista que altres estils. En el tango, per exemple, l'home condueix a la dona, i excepte excepcions, no hi ha possibilitat que les parelles del mateix sexe puguin ballar. El reggaetón, en canvi, es balla en solitari, i cada persona decideix quant s'acosta als altres i com. El perreo és sexista només quan es representa amb rols determinats”.

El grup transfeminista Medeak, creat fa 10 anys, també ha tingut des dels seus inicis l'objectiu de polititzar el desig i el plaer. En aquest sentit, el reggaetón els ha resultat molt útil. Així explica Kattalin Miner: “Ens arriba un munt de missatges que promouen la subjugació de les dones d'una manera més subtil, i jo he agraït l'explícita del reggaetón, precisament perquè demostra cruament el patriarcat. No som ingenus i sabem que representa la violència contra les dones, però també ofereix grans possibilitats per a la paròdia. De fet, nosaltres hem reivindicat el reggaetón en la mesura en què volíem revolucionar el model. Per exemple, quan dues dones es perrean entre si o es canten aquestes lletres, aquesta exaltació de la masculinización, tan present en el reggaetón, es bolca d'arrel”.

Últimament, les coses han canviat molt, segons Miner: “En molt pocs anys el reggaetón s'ha inserit en el que pot ser el nostre espai polític, almenys en el que és festiu. Se li ha llevat el dimoni. Els més joves que nosaltres viuen bastant naturalment aquesta música en el seu context de tabola, així que no sé fins a quin punt s'inverteix. D'altra banda, em sembla molt diferent anar a un bar hegemònic o a una discoteca i ballar allí el reggaetón o perrear entre nosaltres en una de les nostres festes feministes”.

L'ull aliè, lleig...

A Miner li sembla sospitós prestar tanta atenció al masclisme del reggaetón: “Mai he sentit parlar de cançons d'Escorbut o Cicatriu en les quals s'aixeca un soroll semblant, ni d'unes altres que s'hagin format amb cançons de Daddy Yanke. Això és un hipòcrita. És legítim utilitzar el sexisme a favor o en contra d'alguna cosa a Euskal Herria, per exemple, això és el que tots hem cantat en veu alta: ‘voldria trobar una dona dona policia per a estar fotent-la tots els dies, tots els dies’ (‘m'agradaria trobar a una policia per a estar sempre donant-li contínuament’). Aquí és més important que un policia s'enfelloneixi que violi a una dona. Amb això no es fa res, mentre que “dále amb el fuet” (‘tira-li amb la pena’) ens sembla un camí de maltractaments. El galbahe és doble: com és música per a passar-ho bé, i com no té contingut, només veiem sexisme; en la música política, no obstant això, s'accepta sense problemes”.

Segons Fernández, el clàssic és que la societat basca identifiqui amb major facilitat el masclisme dels forans que el seu propi: “Segurament, aquestes mateixes persones que diuen que el reggaetón és masclista em consideraran exagerat si dic que els festivals de música indis són sexistes. Però, preguntem-nos: quantes dones DJ treballen a les sales de música electrònica? Quins models de dones i homes promou l'heavy metall? Quantes dones músiques solen estar en els cartells dels festivals de rock?”.

Quant a les lletres i a la reproducció de rols, Fernández creu que la clau està en la mirada, i que, vivint en una societat patriarcal, és un mal genèric: “Les lletres de reggaetón més conegudes les escriuen els homes heterosexuals, la mirada sempre és masculina i heterosexual. Aquests homes determinen, segons els seus desitjos, com són les dones i què els agrada. El principal obstacle és que la dona no es presenta com a subjecte i parla dels seus desitjos. No obstant això, aquesta qüestió no és una característica del propi reggaetón, és conseqüència del discurs androcèntric, i en la música comercial apareix de manera massiva”.

La lluita de classes no ha desaparegut, s'ha transformat

En tot aquest assumpte hi ha un altre element decisiu: l'origen cultural del reggaetón. Miner: “Diria que no sols és el racisme, sinó que és una qüestió de classe: qui escolta aquesta música i qui la impulsa. Jo he estat en els concerts de Daddy Yankee i altres músics de reggaetón, i allí era jo el ‘altre’ complet. Allí he trobat a gent com no la veig tots els dies, i sospito que el problema del reggaetón no està relacionat amb el rebuig i la ridículización d'aquesta gent. S'han escrit molts articles, que la gent que escolta el reggaetón és més ximple o no té estudis... Però, què és el que passa? Et fa escoltar el reggaetón o la gent de classes inferiors toca aquesta música? Ningú ha investigat sobre el coeficient intel·lectual que té la gent que escolta a Alejandro Sanz o a La seva ta Gar”.