Tota banda sonora presa com a punt de partida les primeres notes. Vides en la infància i joventut.

El meu pare era militar, un militar excèntric, però militar. Despertàvem els diumenges amb marxes militars, però al mateix temps se sentien Brassens, Brel i la música clàssica. L'ofici del meu pare ens feia mudar sovint de ciutat. Era terriblement dur, sense companys ni coordenades, haver de començar de zero cada vegada. Als 10 anys, no obstant això, un mestre de l'escola em va descobrir el do de la música, als 12 vaig començar a tocar la guitarra pel meu compte. Per als meus pares era impossible dedicar la vida a la música, no podia ser més que oci, pur llibertinatge, però a l'hora de la universitat no els vaig deixar elecció: “Em deixeu entrar en la facultat de música i en el conservatori o em vaig de casa”. Em van protegir durant tres anys, fins que vaig començar a fer concerts amb amics de la universitat. Quan van veure la meva foto en el Sud-Ouest es van tranquil·litzar. Eren uns altres temps, molt més propicis per a sobreviure de la música. La consciència política de tots els àmbits estava més desenvolupada i estesa, la militància era el cimbell dels actes culturals. Al País Basc hem conegut una edat d'or que ha decaigut amb el desgast del temps i la sistematització del motlle.

Com ha afectat el desgast del temps a la teva relació amb la música?

Al principi volia ser guitarrista, ajuntar-me amb la gent, fer concerts. La música era la meva bombolla per a escapar de la gent que no m'agradava en absolut. Per aquest mitjà d'escapar sofria jo la resta. Sempre he descartat treballar en l'empresa, depenent del meu superior. Era impossible, impossible. Tenia clar que la música era la porta de la independència. No obstant això, no m'imaginava a mi mateix com a compositor. No em faltaven ganes, però em semblava el món dels pocs triats. Un dia, no obstant això, un conegut em va demanar música per a una pel·lícula, em van fer un encàrrec per a una altra, vaig començar a compondre per al teatre i per a orquestres, i em vaig adonar del que és, la qual cosa realment m'agradava. Llavors vaig veure que l'atenció al públic no m'atreia, que en els concerts mai m'havia sentit del tot a gust, que era rar asseure'm i tocar en públic. Des de llavors, he passat per les tempestes de treball i les sequeres; a vegades, el no poder dir que no, m'ha portat a revisar la idea de la meva independència, però, no obstant això, viu més lliure que els treballadors esclavitzats o aturats que depenen de les assemblees dels accionistes.

Tant en l'escenari com en l'estudi, sempre a l'ombra, gairebé sempre per als altres.

L'espectacularitat no m'atreu. Prefereixo treballar de mà en mà amb directors i muntadors, treballar en equip posant el meu granet de sorra. Això em permet promocionar-me a través del meu treball. No necessito cap secretari ni agent per a gestionar la meva carrera i vendre les meves virtuts. Si a algú li agrada la meva banda de so, em cridarà. Aquesta és la meva mesura. Perquè, encara que pot vostè vendre fum, al nostre país no hi ha una fórmula segura, ningú sap el que serà un èxit. Els gustos i la intuïció tenen molt a dir, el camí que pren l'intercanvi entre el que el director et proposa i el que li proposes al director és decisiu, has de definir un estil, tenir personalitat pròpia. Per això dic que la bona banda sonora és la música que em sorprèn, la que pot donar una manera de funcionar que no em va passar pel cap, que m'obre una finestra enmig d'una paret dura.

És aquesta la funció de la banda sonora?

La música per al cinema que m'agrada ha de donar pistes sobre el que no es veu en la pantalla, despertar les emocions, transmetre detalls del guió que no es poden convertir en imatges. És un camí paral·lel, una drecera als sentiments. Al cinema europeu la música és el personatge de la pel·lícula, està per a transformar les seqüències i donar el seu toc personal a la història. En la majoria de les pel·lícules de Hollywood, no obstant això, és un comentarista que no fa més que subratllar el que les imatges mostren. També puc fer-ho, però no m'interessa. De fet, és un treball d'artesania, com el del sabater. Cada vegada m'agradaria fer una sabata diferent, des de pensar en el patró fins a l'última agulla, però si venen cecs a demanar la sabata vermella industrial, me les arreglo, ho sé fer. En el nostre treball, és imprescindible no intentar demostrar res. La música ha de funcionar en la pel·lícula, i el que importa és que la pel·lícula funcioni, sigui com sigui la música.

Com funciona vostè?

Com a creador i com a oïdor, m'agraden la diversió i les sorpreses. Estic cansat de fer sempre el mateix. M'avorreixo fàcilment de mi mateix. Cada vegada que m'adono que m'apareixen patrons, pas pels camins que conec, l'instint em demana un canvi. Les peces més interessants les he creat descobrint terres estranyes. Innovar contínuament és la clau de la salut mental i artística. El nostre no és fer caragols. Necessito diversitat i per això treball per a cinema, ballet, teatre, orquestres, exposicions d'art... M'ofego a l'instant, si no trobo els sords que em permeten fer el mateix. Així, intento construir-ho desconstruint, que no sobre res i que no falti res. Quan em pregunten si tinc algun mètode, contesto que no tinc tots els mètodes del món i cap al mateix temps. Asseure's i treballar és el mètode més fiable. No obstant això, l'únic mètode s'aplica a si mateix regularment les mateixes regles i abans que s'adoni cau en la inèrcia de la repetició. La clau és canviar contínuament les regles del joc, començar avui per aquí, provar demà. Porto la vida creant música, per a mi no és només un treball, és una necessitat.

El silenci també és una necessitat?

Vaig néixer a França, he viscut allí diversos anys, i quan vaig venir a Sant Sebastià em vaig quedar sord i sord amb el soroll i l'aldarull continu. És per a mi un gran sofriment el que em demana la via de fuita. El cinema i la televisió utilitzen la música constantment per a mantenir a la gent alerta, tant en els comerços com als ascensors posen la música... no sé si aquesta pluja de sorolls ens atrofia el cervell. És molt interessant el silenci: ho sents tot, també les teves pors. Quan en un restaurant s'està aixecant i cridant “Calla't!”, al cinema m'agrada posar només la música necessària. Si la música no té importància, si no serveix per a res, per a què posar-la? El silenci també té la seva funció.

No sols el soroll, sinó també els premis.

Tinc una relació conflictiva amb els premis, ple d'espines. Tenen una diferència bella i agradable. Són el reconeixement del teu treball, t'aplaudeixen, et felicita tothom... coses que ens agraden a tots. No obstant això, sé com funcionen, sé que són tan aleatoris com el vent, que poden ser injustos. Per això dic que l'important és tenir un treball, que canviaria tots els premis guanyats pel treball. Si tens treball estàs actiu, és un senyal que es té en compte la teva música. Perquè els premis t'omplen de satisfacció personal, però de treball? Conec a compositors i actors que han guanyat premis molt pomposos, sense treball, que lluiten per sobreviure en la travessia del desert. Perquè t'identifiquen massa amb la pel·lícula premiada, perquè l'estil de la banda sonora premiada t'etiqueta, la gent pot creure que no saps fer una altra cosa. Els premis poden ser regals verinosos. No t'arreglen la vida i poden fotre't.

Joserra Senperena deia que avui dia la millor música es fa al cinema.

Hi ha de tot. Afortunadament, la mà dels compositors cada vegada està més present, cada vegada hi ha més peces esquitxades de la personalitat dels seus creadors. No obstant això, si saltem al cinema industrial tot és més difícil. Hi ha quinze persones en les reunions per a decidir si els agrada la música i vostè no sap qui són dotze d'aquests quinze, quina funció tenen... No sap res. No obstant això, tots tenen dret a opinar, tenen un sopar de control impressionant i només pensen en la fórmula de l'èxit total. A més, com les televisions estan implicades, volen produir per a la seva pantalla, apareixen motlles, i costa molt entendre que fer bandes sonores no és produir caragols. Gràcies ara, gràcies al desenvolupament de la tecnologia, amb pocs mitjans que puguin fer peces molt interessants. Això ha canviat radicalment el panorama cinematogràfic. La comercialitat redueix la visió, tanca el pla, mesura la qualitat en taquilla. Per a la Banca serà un criteri molt interessant, però la societat no pot mesurar el nivell d'una pel·lícula només en funció dels diners que hagi recaptat. Això significa dedicar-se als best-sellers i condemnar la poesia o l'assaig. Siguem prudents, invertirem en best-sellers, en poesia i en assajos filosòfics, a aprofitar els beneficis de les pel·lícules comercials en l'experimentació. Mentre no ho fem, estem perdent moltes idees en el camí.

I quan es creuen els camins de la tecnologia i la creativitat?

La tecnologia ha influït en la creació des que l'ésser humà és humà. No és la sorpresa dels últims 30 anys. He investigat molt la música electrònica, dono tanta importància a ser amo de mi mateix com de la meva pròpia eina de treball. Si no acceptes i controles la tecnologia, et calciga. Així, la tecnologia ha facilitat els nostres modes de treball, ha simplificat els intercanvis, ha permès projectes de baix pressupost, però, desgraciadament, la gent pensa ara que les tecles s'apretan i surten melodies senceres. Hem oblidat que el procés creatiu no és tan extrem, que la pausa del temps és imprescindible. Moltes vegades m'ha succeït pensar a acabar una banda sonora i “ara ja sé el que vull fer, hauria de tornar a començar”. Però no, la tecnologia ha fet que tot sigui més ràpid, més immediat, i per descomptat, la velocitat condueix a la inèrcia. Perquè els programes tecnològics et suggereixen el que has de fer, et proposen el que tenen com si no existís una altra cosa, i per a adonar-se, t'empasses l'ham i creus que no hi ha res més. Per això procuro controlar l'eina i transformar les possibilitats i els sons que m'ofereix l'ordinador, fabricar sons electrònics fets a la meva mesura i no oblidar que més enllà de l'estàndard hi ha vida.

“...en el joc de la convivència i tu en els bertsos petits...”.

La màquina afina totes les notes i mai es cansa. Seguint la màquina pots compondre frases musicals completes sense alè. No posa cap impediment, escriu tu i toca. Però la música és un art viu, no una llista de notes, no una matemàtica. Depèn de la interpretació de l'ésser humà, de la imperfecció. No hi ha dos artistes que tocen una frase musical de la mateixa manera. Cadascun té la seva sonoritat, la seva musicalitat, la seva personalitat. No tenir-ho en compte és veure la màquina per part del músic. Les màquines estan bé, són necessàries, però no podem posar en qüestió la necessitat de la mà humana. No podem ofegar-nos en el remolí que ha portat a aquesta societat a oblidar-lo tot. Encara que sigui una mica més car que el de les antípodes, cal fixar-se en la música amb uns ulls que ens han fet entendre que val la pena comprar les sabates que es fabriquen al poble del barri. Durant anys no hem pensat més que a consumir. És hora d'analitzar què hi ha darrere del que consumim.