Beñat Sarasola utilitza la paraula en el prefaci: la força. Jorge de Sena (Lisboa 1919–Santa Bàrbara, els EUA 1978) és un exemple d'una forma de poesia inconformable que va tenir la poesia com una trinxera d'aquest esperit. Va deixar dues novel·les fonamentals en la literatura portuguesa (Sinais de fogo i O físic prodigiós) i diverses crítiques i estudis. Però era un mestre de lírica, sempre a la recerca de paraula: “La meva terra no és inexpressable./ L'inexpressable en la meva terra és la vida./ L'inexpressable és el que no es pot dir”.

Rikardo Arregi ens ha acostat a través d'aquesta traducció a l'obra del poeta que, sense tenir en compte els límits del llenguatge, buscava sempre nous significats. Des de Portugal, passant pel Brasil, fins als Estats Units, el camí de Sen ha estat de l'hermetisme al surrealisme i d'aquí a la poesia directa i efectiva. Per tant, no es va unir als neorealistas, ni es va lliscar clarament en el pensament, i qui va voler deixar “tot dit de totes maneres” va xocar inevitablement amb formes infinites: “Parleu-me dels misteris de la poesia, de les tradicions d'una llengua, d'una raça, d'un poble o d'una llengua, d'allò que només es diu. Rucs”.

El poeta va fer una crítica amarga a l'escriptor, al professorat, al seu temps, al món actual. Sabio, culte i ple d'autocomplaença, tal vegada aquest costum de parlar categòricament ho converteix en la seva lírica tan bella, tan agressiva i concreta: “A Creta, amb el Minotaure,/ sense poema i sense vida,/ sense pàtria i sense esperit,/ sense res, sense ningú,/ amb l'única excepció del dit brut,/ prendré el meu cafè en pau”.

Llegint aquest quadern, se'm va ocórrer que havia d'estar submergit molt més del que els susenses han descobert, dit de moltes maneres més. De Rimbaud a Quevedo, de l'el·lipse a la paraula en brut, les mars que Jorge de Sena va recórrer –en la seva joventut va fer Cap Verd, Angola, Sao Vaig prendre a l'Escola de Navilis Sagres– semblaven ser infinits, com les seves vides.

Va ser un poeta total i sense traïció. També en aquestes traduccions algunes peces poden ser més rodones que unes altres, però totes tenen una certa exigència nord respecte al que s'escriu. Aquesta exigència és que sigui almenys un poema honest, que sigui almenys estètic, ideològic, històric, escrit des de la llibertat.