Reptes com a autòctons, desafiaments com a dones i identitats unides, reptes com a dones autòctones.

Sí, és evident. Sofrim totes dues opressions en el dia a dia. Un dels exemples més clars és el de la desaparició de dones autòctones o dels assassinats. Som autòctons i a més dones. En donar a conèixer aquest problema rebem com a resposta la discriminació i el racisme.

Durant 30 anys, 1.100 dones autòctones assassinades o desaparegudes al Canadà.

1.186. Aquesta és una greu problemàtica que no podrem solucionar fins que el govern no miri seriosament la situació. Fa anys que estem demanant una enquesta pública sobre com i com desapareixen les joves autòctones. L'enquesta també podria llançar llum sobre la situació general de les comunitats: sobrepoblació, escassetat d'habitatges, violència, etc. Tot està lligat, moltes dones van de les comunitats, moltes cauen en el consum de drogues i d'aquí en la prostitució. 1.186 dones desaparegudes o assassinades. I els que se suïciden? També són desaparicions sense resposta.

Són els números de la Gendarmeria canadenca.

L'any passat va publicar aquests números. Però, per exemple, a Quebec els números eren molt diminuts, el seu número se supera molt. De totes maneres, nosaltres no volem una recerca quantitativa, hi ha massa números. Parlem d'unes vides, de vides robades! Volem parlar d'aquestes vides, de les famílies d'aquests desapareguts i assassinats. Volem parlar dels problemes que s'amaguen darrere d'aquests drames.

El problema és sistèmic.

És evident i és el resultat de la colonització. La nostra vida no depèn de nosaltres, el nostre mode de vida no és el nostre, intentem sobreviure actuant. Vivim en el dia a dia la violència sistèmica i institucional plantejada pel Govern.

No es pot parlar de l'horrible esdeveniment dels barnetegis.

La història de la colonització no podem esmentar-la sense referir-nos a la desproporció dels internats [de 1820 a 1996, el govern del Canadà va segrestar els nens dels autòctons i els va instal·lar en els internats per a assimilar-los i evangelitzar-los]. Allí vivien quinze o vint anys, completament separats de les seves famílies. Els fets es van produir al llarg de la matinada i van ser agressions físiques, psicològiques i sexuals. Els estava vedat parlar la seva llengua. Calia llevar-los la pell perquè es fes blanca. Els pensionats rebien un cop terrible. El Govern buscava la nostra desaparició, em fa pensar en els genocidis. També van ser dràstics els retorns dels internats, ja que els nens vivien la ràbia i l'aversió cap als seus pares i els pares tenien un sentiment de culpabilitat.

Però, com dius, a qui li interessa la vostra realitat?

Per això també seria interessant l'enquesta pública. Les Primeres Nacions indiquen alguna cosa, perquè ningú està a l'altura, per a escoltar el nostre o per a fer passar el missatge.El
60% dels assassinats i el 70% de les desaparicions es produeixen a les ciutats, mentre que la minoria es dona en les comunitats. Qui són els agressors?
M'agradaria saber la resposta. En els últims vint anys hem de fer front a noves problemàtiques, una d'elles és el tràfic de dones organitzades a les ciutats. Obre les portes a una violència que s'acaba i, evidentment, les dones autòctones som el millor esclau per a aquests depredadors. Per exemple, la Justícia aclareix recentment que la desaparició de dues nenes de la comunitat de Kichianchigi va ser comesa per uns proxenetes.

Com va la justícia?

Molt lentament, massa lentament.

Per què el Govern no vol una enquesta pública?

L'enquesta també demostraria que el Canadà no compleix amb les seves obligacions de cara a les Primeres Nacions. Som un poble oblidat i a temperatura ambient. No vull passar per una víctima. Fa segles que reivindiquem el coneixement i encara estem sense reconeixement.

Quines són les estratègies d'autodefensa?

Moltes dones estan fent una gran feina de sensibilització i educació sobre aquesta problemàtica. Marxes, manifestacions, tallers. També es realitzen tallers d'autodefensa en algunes comunitats. També tenim la intenció d'establir aliances amb estructures que no estan en mans dels autòctons. El mes d'abril passat es van reunir les famílies dels desapareguts o els assassinats a Nepal. La trobada va ser molt positiu. Per descomptat, van poder compartir la seva pena junts. Però no sols volíem quedar-nos amb la teràpia, sinó que van formar una xarxa entre ells. Van tenir molts consells i coneixements sobre la via judicial. També ens van donar algunes recomanacions a l'associació. Volen tenir el seu lloc propi en aquesta lluita, volen caminar amb nosaltres. No volen que parlem en el seu nom. Estem en això.