Com és fer periodisme en Palestina?

En el teu treball diari trobes poques dificultats. Hi ha gent a la qual no li agraden els periodistes, uns altres et tiren un crit, hi ha soldats amb actitud agressiva, però no obstant això, tenim la llibertat de treballar i informar. Per què? Perquè són conscients de la seva total impunitat. Altres països tracten d'ocultar unes certes coses, no Israel.

Com veu el panorama comunicatiu d'Israel?

Quan la informació es va convertir en un negoci, va passar a ser una veritat relativa. Els grans mitjans de comunicació són estructures de negoci entre les quals existeix una feroç competència per augmentar la ràtio d'espectadors. Per a això s'utilitzen mitjans molt senzills: provocació, informació falsa, foment del nacionalisme, falsos histèria o, directament, mentides.

Què està passant a Jerusalem?

A l'octubre es van produir diversos atacs amb ganivets provocats per dues crisis. El primer d'ells, a principis de setembre, va ser l'assassinat de la família Dawabcheh. Un comando de colons va incendiar la seva casa amb la seva família. El Ministeri de Defensa va indicar que coneixia els autors dels fets, però que no els jutjarien, ja que de fer-ho hauria d'explicar els mitjans informàtics que utilitzen per a accedir a la informació. És a dir, que la vida, si és palestina, no val res. Aquesta va ser una de les raons per les quals la gent va sortir al carrer. La nova política israeliana sobre la mesquita Al-Aqsa va provocar la segona crisi. Aquest context és el que ha originat els atacs i, coincidint amb l'esdevenir dels dies, s'ha produït un estat d'histèria. No és una qüestió política, els ciutadans israelians de Jerusalem tenen por. Jo compro a la meva sogra o ella ho demana per telèfon, perquè té por de sortir al carrer. Un dels culpables del clima de pànic són els mitjans de comunicació.

A les conseqüències de l'ocupació cal afegir el conflicte de classes.

Les dues comunitats viuen juntes a Jerusalem: els israelians (inclosos els colons) i els palestins. La societat en general és pobra en tots dos bàndols. El 80% dels palestins viuen en la pobresa i treballen en el sector dels serveis d'atenció als jueus. Aquí es desenvolupa la lluita ètnica actual.

Per què atacar amb un ganivet? No és un suïcidi?

Sí. Si treus un ganivet davant de la policia en Palestina, saps que no sortiràs bé. El que estem vivint ara és la personalització de la violència. No obstant això, vull subratllar que els atacs han estat menys dels que s'esperava. Segons els meus càlculs, només la meitat dels casos han estat atacs reals. La resta han estat “falsos positius” –entre ells els fets que es venen com a atacs terroristes pel mer fet d'haver mort–.

La qüestió és que les organitzacions polítiques han perdut credibilitat. L'estratègia diplomàtica de l'Autoritat Palestina (PA), orientada a influir en l'Organització de les Nacions Unides i en la Lliga Àrab, és completament estèril, i mentrestant la situació continua empitjorant. Jerusalem ha estat donat per perdut. Hamàs vol resoldre la seva contradicció territorial. I l'esquerra, històricament colpejada, no té capacitat per a arribar al lideratge. Els ganivets no responen a una estratègia, han estat el reflex d'una resposta popular, i això ha posat de manifest, precisament, la falta d'una estratègia política.

Fins quan poden prolongar la via diplomàtica?

Quan parlem d'AP ens referim a la burocràcia i a la col·laboració amb la repressió contra el moviment popular palestí. Té molt a perdre. A Jerusalem es parla de les navalles i a Cisjordània cal parlar de les manifestacions massives que ha trepitjat l'AP. Abu Mazen està intentant allargar al màxim l'actual situació per l'estreta relació que mantenen alguns grups d'alt interès econòmic amb l'AP en la societat palestina. Aquest camí no és una alternativa real. Menys encara tenint en compte que Israel ha deixat molt clar que no té cap intenció de negociar amb Palestina.

És políticament rendible per a Israel que Gaza sigui una presó sense sostre en mans d'Hamàs?

És el pitjor dels mals per a Israel. La comunitat internacional ha donat a Israel una total impunitat. Ningú va fer res davant l'atac militar de l'any passat contra Gaza, en el qual van morir 2.000 persones. És a dir, el cost polític que suposa l'atac cíclic és menor que la construcció de qualsevol altra alternativa, ja que la comunitat internacional no aporta cap cost o valor a la vida dels palestins. En això té importància el moviment BDS (Boikot, Desinversió i Sancions). El BDS és l'única estructura eficaç per a fer pagar els crims a Israel. Pot influir més o menys, però l'única cosa que ens queda són el boicot i les penes.

No sembla que l'esquerra palestina elevi el cap.

Està atrapat entre Fatah i Hamas. El conflicte intern té més importància que la lluita contra l'ocupació. Encara que l'esquerra té molta força, com el camp de refugiats d'Hebron o Al-Aida, la bipolaritat Hamas/Fatah impedeix que l'esquerra ocupi un lloc a nivell nacional.

Per exemple, l'esquerra té actualment força a Gaza, però en l'època de la primera Intifada va ser un poder hegemònic, fins i tot en les universitats de Cisjordània. La resistència era el lloc de l'esquerra, per la qual cosa Israel va dirigir els cops als moviments de l'esquerra. Entre la Intifad 1 i la Intifada 2, suposo que van perdre les dues terceres parts dels seus quadres. El camí més curt per a la mort era l'adhesió de Palestina al capdavant Popular per a l'Alliberament de Palestina (PAHF). El Front Popular i els moviments d'esquerra no van ser pacifistes, però mai van prendre el camí de la guerrilla. Es tractava d'una lluita popular en la qual es va desactivar el moviment de mort, detenció, deportació… de militants. És gairebé un miracle que avui dia el moviment continuï viu.

I l'esquerra israeliana, existeix?

L'esquerra jueva s'ha reduït a nivells irrellevants. L'acumulació de forces dins del sionisme l'ha deixat aïllat i, quant al conflicte, l'esquerra és actualment una variable sense influència.

El president d'Israel, Benjamín Netanyahu, ha atribuït l'autoria intel·lectual de l'Holocaust als palestins. Per què?

Va dir que, en realitat, Hitler no volia acabar amb els jueus, sinó que ho va fer convençut per un palestí. L'ús de l'Holocaust va més enllà. Un historiador va dir una vegada: “tota la història és història contemporània”. I ara ho estem veient a Europa. En ambients conservadors es diu que l'Islam sempre ha estat l'enemic. No es tracta que l'Islam sigui avui un enemic conjuntural, sinó que l'Islam sigui un enemic essencial del cristianisme i dels jueus.

Henri Levy parla del xoc essencial. És tan essencial que es diu que la idea de l'Holocaust és la intenció de l'Islam o, la qual cosa és pitjor, la idea dels palestins. Per tant, els casos de les punyalades a Jerusalem no són més que una continuació de l'Holocaust, conseqüència de l'odi essencial contra la civilització jueva. És a dir, volen presentar la realitat potes enlaire. Els jueus estan donant legitimitat a l'extrema dreta que ha deixat de posar en el yopundo. Per això, per exemple, Marini Le Pen va expulsar al seu pare del Front Nacional francès, que no va entendre que en l'actualitat el problema no són els jueus, sinó els àrabs. El mateix ocorre en el Freedom Party d'Àustria que abans estava en mans d'Hyder. Estan adaptant la història a la carta perquè avui els resulti políticament rendible. I això no és només una qüestió d'Israel i de Netanyahu. Netanyahu és l'únic que pot dir això, perquè si un altre ho hagués dit se l'hauria considerat il·legal. Si un líder polític alemany digués que Hitler no va ser culpable, se li empresonaria immediatament. Això és negar l'Holocaust.

Què ha de succeir perquè els països àrabs reaccionin?

Els països àrabs estan responent. En el món àrab no hi ha estabilitat, s'ha col·lapsat. Està en transició i ningú sap cap a on. No sabem què passarà a Síria, quin camí prendrà Egipte… Està sent una transició molt sagnant. I aquestes no són bones notícies per a Israel.

La majoria de l'esquerra institucional europea, així com la del País Basc, ha assumit la solució dels dos estats.

El problema del conflicte palestí no és aritmètic, és un problema de règim. Si no es modifica el règim sionista, el debat sobre dos estats és completament inexistent. Miri el que va passar a Sud-àfrica, la democràcia va venir al mateix temps que es va canviar el règim. Per això nosaltres parlem de resistència compartida [corresistencia]. A més de la lluita palestina contra l'ocupació i l'apartheid, la lluita pel canvi de règim ha de ser també la lluita israeliana. Aquesta lluita ha de reunir les forces democràtiques israelianes, per petites que siguin, i també a les minories ètniques. Ser etíop a Tel Aviv no és una cosa fàcil; així ho han posat de manifest les manifestacions dels etíops que han acabat lluitant amb la policia. No és fàcil ser jueu d'origen àrab. Necessitem una resistència unitària.

La iniciativa BDZ té una trajectòria de deu anys. Com ho veus avui?

A qualsevol que proposi un camí sense BDS li preguntaria: “Com vols que et demani a Israel una responsabilitat per la quantitat de morts, ferits, presoners i vides perdudes, perquè morir no és necessari per a perdre la vida?”. Davant això, la comunitat internacional diu: “Bé, cal negociar”. Què negociar? ! La resolució del Tribunal de Justícia de l'ONU és molt clara. Llavors, on està la legislació internacional? Per això fa 10 anys va aparèixer en la plaça la societat civil demanant comptes. El BDS és una eina bàsica per a qualsevol tipus de solució de futur. La BDS és imprescindible, però no suficient. Necessitem noves formes de mobilització i de solidaritat; portar més brigades de solidaritat internacional a Palestina, crear llits per a augmentar la consciència, etc. Però tot això no es pot fer sense el BDS, sense boicotejar a Israel.

Com ha estat la visita a l'Audiència Nacional espanyola?

Una mica surrealista. Se situa en un polígon industrial dels suburbis de Madrid. No sap molt bé si és l'Audiència Nacional o la concessionària de Mercedes Benz. És un espai molt curiós. Jo vaig anar allí a donar explicacions sobre el BDS. La Fiscalia deia que la campanya BDS va ser un invent d'ETA. A través del meu testimoniatge vaig explicar quan, com i per què la comunitat civil palestina va cridar la comunitat internacional a boicotejar, desinvertir i castigar a Israel.