Amb els concerts dels dijous de grups d'Euskal Herria, mai se sap si el grup que aconseguirà que la gent surti de Kutxa, o tocarà davant menys gent de la que mereix. En aquest cas, el Ser Transparent ens va moure, senyal que estaven tocant a casa.

El concert va començar amb les dues primeres cançons d'Aurri Gara, i encara que això ens va portar a pensar que anàvem a escoltar el disc sencer, per a la tercera, Jon Basaguren i la quadrilla van començar a tirar del treball Bukatik hasi. I aquí comencem a notar la diferència entre els dos anteriors i el treball que estaven presentant.

En aquesta vaga frontera entre el pop i el rock es troba el so d'Izaki Gardenak, que sovint ha estat etiquetat amb una àmplia etiqueta americana. Doncs bé, en aquest Aurri Gara que acaben de publicar, les cançons es llisquen una mica més cap al pop. I crec que en això ha influït el canvi de guitarrista: L'estil de Joseba Baleztena, antic guitarrista, era més rocker; les actuals arranjaments d'Eneko Leza són més simples, no destaquen tant.

A mesura que el concert avançava, van anar apareixent les cançons de tots els discos. Van tocar l'únic d'Itsasargiak, Ni naiz, una cançó de marcat caràcter americà que el públic va acompanyar a la banda. D'altra banda, la cançó més rockera que solen interpretar, Ena Begietan, de Ruper Ordorika, va ser publicada per a la col·lecció del 30 aniversari d'Hala Bedi Irratia. Bé, la demostració de veu la va fer durant tot el concert i Basaguren ho fa en totes les actuacions, perquè té i té un tema per a això.

És veritat que, tanmateix, “demostra” menys que en els primers concerts del grup, que ara està més mesurat. En la presentació del disc va dir: “En lloc d'ensenyar alguna cosa, volia fer una cosa bona”. I quan anaven bé, entre altres coses, ens va advertir Piztie en la cançó, quan la veu de Jon es va unir a la d'Eneko Leza i la del teclista Libe García de Cortazar. Quina elegant tornada! Sens dubte, la cançó més completa del disc i del concert.

Portaven al voltant d'una hora quan es va anunciar l'última cançó, i el Muro i el Vent van començar a cantar. Tom Petty! -vaig dir al veí, que va assentir. Tenia un matís agut. Toquem la cançó més boja d'Aurri Gara, entrem i sortim als camerinos de Jimmy Jazz i ens van saludar amb la cançó Nora gabeko.

En acabar, amb la sensació d'escoltar un parell de cançons més a gust, ens acostàvem al taulell i amb el disc a la mà, tornem al carrer. En els pròxims dies, en escoltar el disc, m'ha semblat que té un so molt més rocker que en el directe, i no és habitual. Potser, a l'ésser el segon concert de presentació, li van aguantar massa… Els que assisteixen a un altre concert, direu.