El passat cap de setmana diversos grups solidaris es van reunir a Bilbao i Vitòria-Gasteiz per a mostrar la seva indignació per la mort de Verónica. Verónica, que era criada, ha estat víctima d'un sistema despietat i explotador. El nicaragüenc, de 28 anys i amb una filla de 9, va morir el 13 d'octubre en Derio, en la mateixa casa que cuidava a la persona en situació de dependència. El seu cor va esclatar al no poder suportar les jornades de 24 hores. Feia set dies a la setmana sense descans ni permís, ni tan sols per a anar a veure al metge. L'esclavitud és vella i nova el que ens porta aquest sistema capitalista: ni drets laborals, ni límits d'horari, ni seguretat social…

En la nostra societat hi ha moltes Veronicas i moltes famílies que, encara que poden superar les condicions del capitalisme, s'inclinen cap a elles. Recorren a la llei per a justificar les condicions laborals imposades als seus empleats. La mort de Verónica hauria de donar molt a pensar a sindicats i institucions. En quines condicions actuen els col·lectius marginats i invisibles que treballen en la llar i en la cura? És cert que les reivindicacions sindicals generalment estan dirigides a millorar les condicions de les persones que ja treballen. Això és així. Però, què ofereixen a les persones més explotades? Què, als quals treballen en la llar, als quals estan en atur o als migrants sense papers?

Quants Verónica cal morir realment perquè es comprometin amb aquests col·lectius? El sistema capitalista és tan cruel com assassina. Però els sindicats i les institucions tenen capacitat per a oferir alternatives i evitar situacions com la de Verónica. Només fa falta voluntat política i sindical, i solidaritat.