El Xapo va ser alliberat pel govern, perquè és millor per a Mèxic que alliberat. Ho ha dit Don Winslow, l'autor de la novel·la negra The Cartell, que ha collit tant d'èxit.

Winslowk compta les violències més terribles. Confessa a un periodista que no ha de cansar massa la imaginació. “He explicat com un sicari de 17 anys, que va començar als 10, va llevar a la víctima el cap i li va pegar la cara a una pilota. Amb aquesta cara colpejava la paret! Jo no soc capaç d'inventar-ho”.

Com s'ha esfondrat Mèxic en aquest abisme? Produït a Mèxic per 300 dòlars, s'embeni als Estats Units a 18.000 dòlars. Aquests diners ho corromp tot, policia, soldats, advocats, funcionaris, polítics, joves...

Winslowk demostra a través d'unes poques xifres que l'única solució és la legalització de les drogues. Entre els Estats Units i Mèxic es gasten uns 46.000 milions de dòlars a l'any a perseguir la droga i a reparar els danys en sanitat. Perquè no és legal, a més, es perden els 47.000 milions d'ingressos en impostos. La suma de gastats i no cobrats ascendeix a 93.000 milions d'euros.

“Utilitzem als joves a donar una bona educació, a crear empreses que portin treball digne, a atendre els que estan sota les drogues... Ara salvaríem a la societat que s'està desfent!”.

Diversos estats dels Estats Units han començat a fer els primers passos tímids en la legalització de les drogues, fonamentalment la marihuana. Cada vegada s'escolten més assíduament als experts que defensen aquesta opció, així com als quals guanyen medalles en la guerra contra les drogues. Però si avui mateix s'aconseguís, caldria dir que ha durat 100 anys el terrible petto que suposadament han fet els dirigents si us plau de la societat.

Dos llibres expliquen com es va perdre l'oportunitat en 1940: La Cosa Nostra a Mèxic del periodista Juan Alberto Cedillo i La nostra història narcòtica de l'historiador Froylan Enciso. Passatges per a (re)legalitzar les drogues a Mèxic.

Existeixen indicis de repressió de drogues almenys des del segle XVIII, quan la Inquisició Espanyola va prohibir el peiote, que les gents d'origen mexicà usaven tan folgadament. En el segle XIX van començar a estudiar-se les influències de la cocaïna i altres narcòtics i la necessitat de legalitzar les drogues.

En 1917, el metge Venustiano Carranza va convèncer als membres del Parlament per a il·legalitzar les drogues: només tres vots es van pronunciar en contra de prohibir “les substàncies que enverinen la nostra raça”. Per contra, altres metges immediatament van començar a demanar justament el contrari, la legalització dels narcòtics.

Amb Leopoldo Salazar al capdavant del doctor Viniegra, van aconseguir convèncer al lehendakari, Lázaro Cárdenas. El Reglament Federal de Toxicomania va ser publicat pel Butlletí Oficial de Mèxic el 17 de febrer de 1940.

Breu calma abans de la guerra

Segons ha relatat Juan Alberto Cedillo, l'estat mexicà volia assumir el monopoli dels fàrmacs prohibits, evitant així que els consumidors hagin de recórrer als traficants. Durant els mesos que va durar el decret, l'Estat va concedir gratuïtament els cigarrets de marihuana als presoners que els demanaven, de la mateixa manera que havia distribuït la substància a preus assequibles als heroïnòmans del carrer.

“Cárdenas havia presentat la llei als Estats Units, explicant als seus funcionaris que era impossible interrompre el tràfic de drogues, perquè havia comprat agents especials com a policia, era tan gran la força d'alguns traficants”, diu Cedillo.

Un dels principals mites de l'esquerra mexicana és Lázaro Cárdenas, home de fàcil tracte amb el poble pla, que va fer passos en la reforma de les terres agrícoles, que va obrir les portes als quals van arribar fugint de la guerra civil espanyola. Va justificar la regulació de les drogues en 1940 amb arguments molt similars als que se citen encara en el segle XXI.

No era un arravatament de Cárdenas. Mèxic gaudia d'una gran influència en aquells temps entre els governs internacionals i en la Lliga de Nacions, antecessora de l'ONU, altres autoritats també parlaven d'eliminar les prohibicions i regular el consum de drogues. S'havien adonat que la prohibició de l'alcohol només va servir per a enfortir a la Màfia.

La reacció dels Estats Units no va trigar a arribar. Cárdenas es va trobar cara a cara amb Harry Anslinger. Anslinger ha estat el guardià de l'ortodòxia de la prohibició dels narcòtics als Estats Units, des de 1930 fins a 1962, al capdavant de l'Oficina Federal de Narcòtics, amb Roosevelt, Truman, Eisenhower i Kennedy des del president Hoover. 32 anys de mandat inesgotable.

En 1940, durant quatre mesos, els traficants es van veure en un compromís a Mèxic, assolats per la regulació de les drogues. Però els Estats Units, després d'una dura campanya d'Anslinger contra la documentació dels metges mexicans i dels narcòtics, va enviar un ultimàtum a Cárdenas: o es derogaria la llei o Mèxic es quedaria sense fàrmacs. En aquella època, com ara, els Estats Units controlava la indústria del medicament, sobretot la producció, amb el que avui dia és propietari de patents suficients.

Aviat Cárdenas no va poder superar la pressió dels gringos. El passat 10 de juny es va suspendre el Reglament de Toxicomanies. En les eleccions de tardor, en substitució de Cárdenas, encara que amb el mateix PRI, va arribar a la presidència Manuel Ávila Camacho. Àvila es va situar clarament en la trinxera dels veda. El món estava en guerra i els Estats Units no estaven per a bromes.

En pocs mesos, Ávila va enviar un exèrcit en una operació militar contra els productors d'heroïna a Sierra Madrid, la regió coneguda com Triangulo d'Or. D'aquí és Joaquín El Xapo Guzmán, el famós líder del cartell del Sinaloa, que recentment s'havia escapolit de la presó per un túnel que una contracta de l'Estat no hagués travessat millor.

Sempre sinaloa. En la dècada de 1970, quan els pagesos de la regió es beneficiaven dels costosos preus de l'heroïna, l'Exèrcit mexicà va dur a terme operacions violentes a causa de la guerra declarada pels Estats Units al narcotràfic. Guerra que ha causat 100.000 morts des de 2006 i 26.000 desapareguts a tot el món.

Diu Enciso, també de Sinaloa: “Els pobles han estat els que han estat els laboratoris de les desigualtats dels drets humans i les víctimes s'han convertit en els agressors. Tota la relació amb les drogues de Mèxic està plena de violència, corrupció i dolor, però no sempre ha estat així, i no té per què ser per sempre”.