Quines són les preguntes que la filosofia ha de respondre avui dia?

Es diu que la filosofia planteja sempre les mateixes preguntes, i és cert. Però les mateixes preguntes signifiquen coses diferents segons el context. El d'avui té un component radicalment nou: per a començar, vivim en un món on la consciència europea ja no és una consciència universal. I la filosofia ha de centrar-se en les preguntes de sempre, però en la relació amb uns altres, en la relació amb aquells que les han pensat d'una altra manera. Després, no oblidem el tema més important del nostre temps: no sols vivim en un món global, sinó també en un planeta esgotat. D'aquesta manera, preguntes tan senzilles com com viure, com pensar, com actuar, es recrea l'experiència.

Són aquests elements els que han donat lloc a una major implicació de la filosofia en el debat públic?

S'està produint, d'una banda, una crisi institucional de la filosofia: l'academización no respon als desafiaments del nostre temps, la filosofia s'ha tancat en si mateixa, el mercat l'ha expulsat del sistema educatiu. I d'altra banda, s'està produint una revitalització social de la filosofia o del pensament. La crisi civilizatoria que estem vivint genera la inquietud de buscar preguntes importants per a no perdre-les en el passatemps general. Hi ha una demanda de filosofia que és un símptoma de la necessitat de pensar el que importa.

Compagina l'Acadèmia amb l'activisme.

La filosofia és per a mi una vida activa: es pensa en la vida i es viu pensant. La filosofia és també una acció experimental, ens posa en el límit del que som, del que sabem, del que pensem, ens ofereix algunes eines per a experimentar la vida. I la filosofia també és per a mi l'expressió d'un compromís, lluny de la idea del filòsof que viu en els núvols, sempre ha estat l'expressió del compromís amb la col·lectivitat. La filosofia no és onanista, neix com a diàleg, com a interpel·lació, com a punt de trobada. I es fa des de diferents àmbits. En el meu cas, de l'ensenyament, de l'activisme i de l'experimentació.

El que vostè ha dit: es pensa i el món es transforma mentre se celebra el menjar.

L'asfíxia que està sofrint la filosofia ve de perdre el contacte amb la vida. En la nostra societat les fronteres entre l'espai públic i el privat han anat desdibuixant-se. La distribució té una llarga tradició: la paraula en la vida pública és aliena als àmbits de la nostra producció, reproducció, treball, vida quotidiana, mentre que la casa és un espai privat, un espai de consciència individual, de vida privada. Un dels canvis més interessants que estem vivint és la politització de la vida, que estem pensant des de la vida.

Així han sorgit nous subjectes, noves cartografies, noves gramàtiques.

Una de les coses que més ha influït en el feminisme, no tant l'haver aconseguit uns nivells de drets i reivindicacions, sinó l'haver canviat la nostra manera d'entendre'ns com a subjectes polítics. En primera línia se situa el que ha estat rebutjat dins de les parets de la casa, la cura, la interdependència, la vulnerabilitat, la relació entre el cos, la paraula i el pensament. L'acció política no està només en les institucions, sinó en la vida, en el sentit més nu de la paraula.

Li dones importància al discurs propi.

Qui posa problemes troba solucions. La política reactiva, la cultura de la protesta, són importants. Però si només es respon al que fa el poder, aquest sempre tindrà la capacitat de crear realitat. El canvi d'agenda no és un canvi de programa, sinó un canvi de problemes. Quins són els problemes del nostre temps que realment ens importen? Si la política pot començar a fer altres coses, cal fer aquest desplaçament.

I tots estem compromesos amb el món en el qual vivim.

Hem heretat un subjecte que mira al món, que decideix intervenir, transformar, fer la revolució. El compromís, per tant, seria una acció voluntària, però sempre en relació amb alguna cosa que està fora. Avui això no té sentit. En el desplaçament que estem realitzant descobrim les interdependències, els vincles, les relacions, un subjecte singular però també plural. Ha passat a les noves generacions, per què s'ha compromès amb això i no amb l'altre. La clau és descobrir que estem units i, per tant, compromesos.

No som res sense els altres, però com fer aquesta vida comuna?

No podem parar-nos a parlar del que ens passa: hem de parlar del que ens passa. Només fent es poden aconseguir paraules, teories, il·lusions que ens obrin relacions menys trituradores i justes amb el món. I vivim en un moment en el qual aquest “com” té moltes respostes.