La lliçó més important que s'aprèn a l'escola és que l'important no s'aprèn a l'escola”. Ni idea de qui vaig sentir la frase, però estic completament d'acord amb el missatge. Encara que sabem que l'escola pot donar molt, també coneixem els seus límits. Ningú pensa que els seus fills entrin a les aules i es facin amb tot el que cal saber. D'una banda, perquè a l'escola aprenem moltes ximpleries i, per un altre, perquè les principals lliçons de la vida venen d'altres maneres. Com tots sabem, són molts els professors sense títol que ens surten al pas, lliçons sense llibres: uns dolços, altres amargs. Lliçons que mai oblidarem. A cop de cop, a cops de puny.

Quan era estudiant, em dedicé a moltes activitats que per a mi eren pura tortura. La pretenciología, el nom i el ser li resultaven odiosos per citar una; no sols em recordo dels nauseabunds problemes de matemàtiques, sinó que, de tant en tant, continuo protagonitzant malsons desagradables; per haver sofert en menys temps, fins i tot ficaria en la classificació de les tortures de l'època escolar qüestions fosques de la química, que mai havia entès.

El suplici va acabar per primera vegada quan el nen de quinze anys li va preguntar per on havia d'anar. I de sobte vaig descobrir la lliçó que m'havia fascinat en abandonar aquelles operacions i aquelles fórmules. Els professors comentàvem i comentàvem un tema, cadascun donava la seva opinió: el pas del temps, la bellesa, la veritat, la justícia… Era curiós que alguns savis de fa segles llegissin el que s'ha dit: per a la nostra sorpresa, els textos tan vells eren al mateix temps nous i de gran actualitat.

Haig de confessar que fins al fet que el que es treballava en aquella assignatura no tingués una solució clara m'atreia moltíssim. Massa temps havia estat perdut entre els laberints de les matemàtiques, tan lluny de la solució escrita pel professor en la pissarra, que no podia comprendre com es podia arribar fins allí. La clau de la nova lliçó, per a la meva felicitat, era donar voltes d'un costat a un altre, sense arribar mai a la meta. L'experiència d'anys m'havia ensenyat que em mouria fàcilment en això.

Es deia filosofia la lliçó que em va captivar, la que ara volen deixar fora del sistema educatiu. Si ho penses, la decisió no és d'estranyar. Perquè preguntar sense parar, sabent que no arribes a cap part, és una pèrdua de temps, una estupidesa. La nostra societat prefereix coses pràctiques que aporten beneficis immediats. En lloc de preguntes, respostes: el més ràpid possible. En un clic, si és possible.