Els investigadors intenten demostrar que la sensibilitat dels primats, la capacitat de riure i somriure i fins i tot de crear entre ells un sistema de comunicació com a llenguatge.

Molt menys s'ha investigat pel camí invers, la qual cosa em sembla veritablement sorprenent, ja que es pot tornar a demostrar que els micos i nosaltres som en el fons els mateixos, demostrant que no els primats tenen qualitats humanes, sinó que els éssers humans tenim multitud de propietats bufones.

En un dia de festa assolellat, recorrent amb bicicleta el bidegorri més usat de Sant Sebastià, vaig tenir l'aparició que m'ha portat a aquests temes de mico: de sobte, vaig prendre l'espectacle d'un zoològic zooro (zoo-oro) molt poc lògic.

Ara volen prohibir als vianants circular pels bidegorris, argumentant que els bidegorris són només per a bicicletes i patinets. Jo mateix, m'arreglo gairebé sempre amb bicicleta en Donostia, i m'agradaria dir alguna cosa d'això.

En primer lloc, vull reivindicar clarament que són moltes les espècies que més molèsties ocasionen en el bidegorri que els vianants. Els propis patins, per exemple, han d'anar en el camí d'esquerra a dreta, espantant al ciclista que ve de front.

En el costat dels patins, els patinets circulen amb molta correcció, però també tenen el seu costat dolent: brausta en el bidegorri!, entren i surten, i es queden on menys es creï, de cop.

Algunes espècies del bidegorri tenen un marcat caràcter de grup, són molt tropelianos. Amb la mare com a precursora i el pare com a últim bufo, entre els dos van dos, tres o quatre nens, alguns acabats d'aprendre amb bicicleta, i alguns tan erròniament, ara mateix estudien...

L'espècie que conjuga el zoològic metafòric i el literal és la que porta al gos lligat a la corretja quan circulen amb bicicleta. Naturalment, fins al gos més submís, si a l'altre costat del camí fa olor d'un altre gos, es dirigirà de sobte cap a ell, sense demanar permís de l'amo (les normes de trànsit no es tracten a les escoles de gossos, que, de moment, vindrà).

Una altra de les espècies típicament presents en els bidegorris de la costa és la que s'emporta la bicicleta amb una sola mà i es deixa solta sota l'axil·la. Uns altres, a tota velocitat, mirant al telèfon mòbil, fumant un cigar o hermoseando el marc de La Petxina.

Tingueu en compte que aquí sovint es produeixen confusions entre les espècies del carril bici que hem esmentat de manera individual: la mare, precursora de la caravana infantil, pot anar al mateix temps fumant un cigarret i parlant per telèfon. També és possible que el ciclista que porta al gos lligat a la corretja porti una llarga taula de surf...

Per part meva, en els matins assolellats prefereixo anar per la carretera que pel bidegorri. M'encanta la bicicleta, però més vital encara.

Quant a corredors i vianants, per part meva, tindrien la llibertat de circular pels carrils bici. Això sí, que es tinguin en compte que són vehicles que van a poc a poc, però al cap i a la fi. És a dir, que sempre circulin per la dreta, com la resta dels acte-moviles, sense formar tropell ni entorpir la ruta.

No sé si hi ha un carril bici entre la gent de micos. Però d'haver-los, estic segur que no es produiran disturbis ni complicacions en els nostres.