“Les coses van ràpid, no dona temps a plasmar bé la nostra reflexió en la comunicació i en els suports”, afirma Ane Rodríguez, directora del projecte cultural de Tabakalera, en resposta a la primera pregunta, com és el balanç que s'ha fet fins ara. Estem en una oficina del tercer pis de l'edifici. En entrar, hem vist als membres de l'equip en els seus ordinadors, un espai recentment estrenat amb aspecte de loft, un d'aquests dies d'estiueig petit, un ambient tranquil, ficant llum per la finestra que dona a l'entrada principal. Ha passat un mes i mig des de la seva inauguració, després d'un multitudinari inici, l'espai de cultura contemporània va prenent forma, però encara falten alguns elements que més tard haurien de tenir rellevància en l'edifici. Havien dit: l'obertura no ha acabat amb la cita principal de setembre, volen estrenar la fàbrica de tabac restaurada durant tota la tardor.

Aquí hi ha metres d'altura per a algunes inauguracions. Em vaig preguntar si no seria massa gran. Preguntat per si el preocupa que en Donostia-Sant Sebastià, fins i tot a Guipúscoa no es creuen masses crítiques suficients per a omplir de contingut una mica així, diu que no, perquè és una “responsabilitat compartida”. És a dir, no tot està en mans de Rodríguez i el seu equip, és aproximadament la quarta part de l'edifici el projecte cultural.

Prenem l'apunt: cal diferenciar bé el que és Tabakalera –edifici– i el que és Tabakalera –projecte cultural–. Un és l'espai, l'altre la dinàmica; un és l'aparador, un altre comunicat del que pots trobar dins, que es completarà amb el que realitzaran Filmoteca Basca, Zineuskadi, Zinemaldia, Kutxa i Institut Etxepare, així com altres iniciatives. En qualsevol cas, Rodríguez considera que encara no es diferencien prou: “La càrrega és tenir el mateix nom que l'edifici, perquè el projecte cultural es jutja en la resta”. Ho han vist res més estrenar, quan han llogat un espai per a una desfilada de moda en Tabakalera: “No ho organitzem nosaltres, però si la gent ve a Tabakalera inevitablement es vincula amb nosaltres. Hem de provar aquestes coses, si funcionen o no; veure com fer les coses amb els ingredients que tenim, a veure si necessita una mica més de sal o si hem passat amb l'oli”.

Exposicions que ningú més realitzarà

El potencial no és petit tenint aquest espai a mà. Com a punt fort, Rodríguez ha al·ludit a la "relació entre els públics", en al·lusió a Vitòria-Gasteiz. El que entra en l'edifici té pensats els circuits que pot realitzar: “Algú que ve a les aules de kutxa pot passar després per la biblioteca i veure quina programació hi ha al cinema; o viceversa, que un comissari de fora visiti la nostra exposició conegui alguna cosa d'aquí”. Un dels objectius és que les persones que vagin amb propòsits molt diferents es contagiïn mútuament.

És fàcil dir-ho, però en un poble en el qual una gran part del públic escolta la paraula “art” i té tendència a emportar-se les mans a les oïdes per por del que pugui venir després, caldrà tirar moltes tanques. “Jo crec que tenim molts complexos. I em fico en el sac. Hem de saber veure les coses amb més tranquil·litat”, diu Rodríguez. S'ha mostrat partidari de dir “m'agrada” o “no m'agrada” davant una exposició contemporània, per exemple. Creu que això és millor que dir “no ho entenc” i quedar-se bé.

La primera opció per a portar a la pràctica la recomanació, la primera exposició de Tabakalera. Preguntem a la directora si cal entendre els ravals audiovisuals com una declaració d'intencions, ja que no és, per dir-ho d'alguna manera , una exposició molt “comercial” –i seria perdonable fer alguna cosa més mainstream en obrir-se–: analitza, entre altres coses, les condicions de producció, reproducció i transmissió de l'art audiovisual, exigint al visitant que faci un esforç des del principi. “Això ve d'un altre treball, Apologia/Antologia, en el qual hem treballat durant dos anys. Ens va semblar bastant lògic fer una exposició a casa i no alguna cosa per encàrrec”. Koldo Mitxelena, la sala Kutxa Kubo i San Telmo també són aquí, per la qual cosa Tabakalera ha de trobar el seu model a través d'exposicions de nova creació; o les que impulsen la creació; o alguna cosa que presentaran com a resultat d'una recerca: “Nosaltres no venim a fer exposicions que ja es fan”.

Però, tornant a Mitjans Audiovisuals, ha reconegut: “Sí, requereix atenció. I nosaltres com a organització hem de posar les eines a la disposició de la mediació. No és el nostre desig, ni molt menys, fer exposicions tancades. Però volem fer un discurs a mesura que plantegem exposicions. Aprendrem a millorar la comunicació d'una exposició a una altra; hem de fer un exercici en el qual els textos també es tallen la conversa dezaten.Bestela i no arriben a cap part”.

Nous governants: canvi de pla?

En la campanya de les últimes eleccions municipals i forals, Tabakalera va tenir una fama de 15 minuts quan el cap de llista del PNB per Guipúscoa, Markel Olano, va parlar de convertir l'edifici d'Egia en “un espai de creació audiovisual punter”, alguna cosa que no coincideix amb el projecte actual: de moment se centra en pràctiques artístiques contemporànies multidisciplinàries, no sols audiovisuals, sinó també únicament de producció. Com és sabut, Olano va guanyar les eleccions i les altres dues institucions públiques que conformen el consell d'administració de l'edifici –l'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià i el Govern Basc– també estan en mans del PNB.

Començar a canviar res més partir? Rodríguez ha exposat en dues parts la seva opinió sobre el tema i ha recordat els objectius que té el centro en l'actualitat. U: “Si es decideix la seva modificació o toca negociar, es negociarà. Jo entenc que cada governant té uns objectius establerts; i sent això així, cal entrar en una negociació”. Dos: “Però Tabakalera ha necessitat catorze anys per a obrir-ho. Fa falta temps per a la realització del projecte. Si abans de començar comencéssim a canviar els elements, seria un pas enrere”. Preguntat pels intents de fer aquest tipus de canvis, Rodríguez diu que no: “Més que intents, hi ha objectius fixats d'una legislatura a una altra”.

El projecte va ser liderat per Rodríguez en 2012, amb un panorama institucional molt diferent –la Diputació de Guipúscoa i l'Ajuntament de Sant Sebastià, en mans de Bildu; el Govern Basc tenia el govern del PSE-EE–. Després d'un joc de cadires de quatre anys, el director i les institucions s'han assegut a parlar de la bona relació que té amb els nous mandataris, d'un “estiu per a tornar-se bojos” amb la inauguració. La paraula que ha utilitzat per a definir la relació és “Convergència”. És convenient mantenir una entrevista, ja que la projecció que pot tenir aquest espai cultural és un caramel per a qualsevol autoritat. “Així és. I no sols aquí: En l'Estat espanyol tampoc s'han obert projectes d'aquest tipus”.

Falta poc per a entrar en 2016

Aquesta entrevista s'està gravant unes setmanes abans que Sant Sebastià pugui vestir la banda de la Capital Europea de la Cultura. La cita generarà la necessitat de coordinar les programacions culturals públiques de la ciutat i l'oficina de 2016 assumeix aquesta tasca de donar una visió global. Per descomptat, Rodríguez s'ha limitat a explicar el treball que està duent a terme amb altres institucions, entre elles Tabakalera. Segons ha explicat, no existeix cap organisme que recondueixi les relacions interinstitucionals: “Jo crec que un d'aquests llegats que hauria de deixar el 2016 hauria de ser això, una metodologia per a quadrar una mica les coses entre tots”. Ja que l'esdeveniment passarà, però s'han posat en marxa molts projectes amb la intenció de durar.

Per tant, l'any 2016 serà un any de canvi. I com quan tot comença a canviar, sorgeixen resistències. Una mostra, la del trasllat del cicle de cinema Nosferatu del Teatre Principal a Tabakalera: s'ha escoltat algun rumor que en una sessió alguns espectadors es van quedar sense espai, cosa de poca importància, però que permet preguntar si un espai com el d'Egia pot centralitzar excessivament l'oferta de Sant Sebastià. “Obrir un projecte d'aquest tipus suposa repensar les coses a la ciutat”, ha assenyalat Rodríguez, “però no ens agradaria desallotjar altres espais”.

Moltes peces s'estan movent en l'oferta cultural de Donostia i Tabakalera haurà de marcar el seu pas en aquesta dansa, sense oblidar el caràcter internacional del centre i tractant d'atreure a la ciutadania. Segurament les idees arribaran més clares amb un silenci com el d'aquest dia d'octubre, lluny del soroll de les primeres setmanes, i en la rodalia de l'espectacle que s'espera l'any que ve.