La carretera que va d'Oñati a Arantzazu és molt empinada. Deixem enrere el monument al pasturatge i l'històric restaurant Txopekua d'antany, en el barri d'Uribarri, on també es troba l'ermita de Sant Andrés, i passem pel caseriu Urteaga que hi ha abans d'una estreta corba, abans d'arribar al pujol d'Urteaga o Urtiagain. Aquest pujol o serral talla la crestería que baixa d'Aloña o de Gorgomendi, per la qual cosa qualsevol excursionista que vulgui travessar la crestería d'Aizkorri d'una riba a una altra ha de començar el seu atac des d'aquí. En qualsevol cas, és habitual pujar amb cotxe a Arantzazu per a facilitar una mica la travessia i pujar directament a Aloña (1.244 m).
De fet, la sendera que parteix d'Urtiagain no deixarà ni un buit per a escalfar les cames; des dels primers metres continua ascendint sense interrupció, i el pendent s'anirà endurint amb el pas dels minuts. Hi ha 700 metres d'altitud entre Urtiagain i el primer pic de la cresta, l'Aloña. I la distància és molt petita. Deixem la senda que es va desviant pel nord fins a les barraques de Jabondo i continuem per la mateixa riba cap al cim de Belar, superant una gran pendent.
Una vegada recuperat l'alè en el cim de Belar, aixecarem el cap i ja veurem la creu d'Aloña de front, encara lluny, però ja a la vista. El tram que va des del cim d'herba fins a Aloña és també molt pic, i segons es va acostant al cim principal el pendent s'anirà aixecant. No obstant això, una vegada aconseguida el cim, podrem gaudir d'un bell paisatge que alleujarà considerablement totes les molèsties passades.
En el cim d'Aloña ens trobarem amb diversos símbols de pintura grocs; són senyals que ens anuncien que aquí comença la travessia a Aizkorri. En alguns moments es poden evitar les pedres i trobar dreceres que ens ajudin a seguir endavant. Cada persona pot triar quant costa dificultar l'excursió. Exemple d'això és el cim del Kurtzezar: Es tracta d'un altre petit monticle que es troba en el camí del cim principal de Botreaitz, i que molts deixen a un costat. El cim de Botreaitz (1.320 m) no.
A poc a poc anirem pujant per un paisatge cada vegada més salvatge. La baixada al serral d'Haitzezarte no és lenta ni el pendent a pujar per a aconseguir el cim posterior. Tota Guipúscoa ens semblarà als nostres peus a mesura que avancem en el camí. Observarem que el riu Urola també creix als peus, deixant el cim d'Akaitz (1.312 m) i passant pel cim d'Urrabiatza (1.265 m) ens dirigim cap a Arriurdin (1.274 m). A poc a poc, ens acostem a una dels cims més bonics que guarda l'excursió: Artzanburu. Gairebé sense adonar-nos passem de la serra d'Aloña al tram d'Aizkorri.
El serral de Biozkornia separa les serres d'Aloña i Aizkorri. Es tracta d'un pas que compta amb una rica història, ja que no discorre en va el llarg recorregut que va de Sant Sebastià a Arantzazu, passant per Ormaiztegi, Segura i Zerain, entre altres. També per a anar a Arantzazu per la zona de Legazpi o Brinkola, l'excursionista no pot deixar de passar per aquí. Aquests símbols marcaran els vessants d'Artzanburu deixant enrere la forma geològica de la pedra Amabirjin i el toll que hi ha en el coll. No trigarem a arribar al cim màgic (1.365 m). Per primera vegada en el recorregut, l'esplanada d'Urbia, un dels racons més singulars de Guipúscoa, és visible.
La crestería perd rigidesa a partir d'aquesta zona i no la recupera fins a arribar al cim d'Arbelaitz. Mentrestant, tindrem l'oportunitat d'ascendir a nombrosos cims de menor importància, així com d'avançar per les pastures altes del marge dret, fins a unir-nos a la senda històrica del serral d'Andraitz i aconseguir el cim del mateix nom (1.432 m).
Des de la zona de Zegama, els onze pastors del Goierri seguirien aquesta ruta, que encara s'utilitza per a pujar i baixar ramats d'ovelles. Tenint en compte que ja estem en plena tardor, als ramats d'ovelles que encara estan en Urbia no els queda molt temps per a descendir a la vall pel pas d'Andraitz... Que es mantinguin en l'avenir velles costums!
Des que deixem enrere el cim d'Artzanburu, prenem a la vista el cim d'Arbelaitz (1.525 m), la primera de la cresta que s'aixeca a més de 1.500 metres. És impressionant la senda que seguirem per a pujar a ella, que es perd de tant en tant entre roques. I més espectacular encara, l'aresta esmolada que seguirem a mesura que ens anem encadenant successivament els cims. Connectarem els cims d'Iraule (1.515 m), Aitxuri (1.551 m), Aketegi (1.549 m) i Aitzabal (1.512 m), a mesura que volem entre les roques, entre les quals també tocarem el sostre de Guipúscoa en Aitxuri. El cim de l'Aizkorri (1.531 m) és l'última estació, el cim més conegut de la serra i un de les muntanyes més visitades del País Basc.
Després de la tardor arriba l'hivern, i en aquesta estació Aizkorri transformarà per complet el seu aspecte: Com una d'aquests grans cims pirinencs, la neu cobrirà les seves ribes i els seus vessants. Molts muntanyencs i esquiadors es convertiran llavors en el paradís dels esquiadors, i els famosos canals que amaga la cara nord faran una crida a aquells que s'atreveixen a mostrar la seva destresa en la neu gelada.
Però serà qüestió d'hivern. A nosaltres ens toca ara deixar el cim de l'Aizkorri i donar continuïtat a l'excursió. Per a completar el recorregut es proposa anar cap a Aratz pel camí de Sancti Spiritu o pel de Calvari cap a Sant Adrián. En qualsevol cas, ens tocarà perdre uns 500 metres d'altura, per a després guanyar 400 metres.
L'excursionista haurà de decidir si encara té forces per a fer un esforç similar, tenint en compte que haurà de tornar a Urtiagain immediatament. Si s'opta per ascendir a Aratz (1.444 m.), ens quedarem completament satisfets. Malgrat ser un cim que atreu molt menys muntanyencs que Aizkorri, és un paratge amb una bellesa impressionant, més encara a la tardor, quan els boscos que l'envolten comencen a enrogir.
Seguint les marques de la marató de muntanya Zegama-Aizkorri, baixarem al serral d'Aratzarte per a envoltar la cara sud del mont Aratz i arribar a la barraca d'Askosaroi. Un racó realment apassionant. Travessem el prat i tornem a entrar en la fageda. Des del serral de Portugain ens dirigirem cap a Askiola, gairebé sense sortir del bosc. Durant el recorregut es podran pujar més d'un cim baix, com Burgalaitz (1.289 m), Pinpil (1.279 m) o Peruaitz (1.222 m). La llista es pot allargar quant es vulgui, ja que el parc natural d'Aizkorri-Aratz està format per una infinitat de cims, a més de les més altes amb les quals compta la crestería principal que hem travessat.
L'excursió no ha acabat. Encara no hem arribat a Urbia, un dels racons més entranyables del pasturatge i del muntanyisme basc. Arribats a Sant Adrián, en comptes de seguir el camí principal que passarà pel Calparmuino, podrem arribar fins a Olza. D'una forma o una altra, tindrem l'oportunitat d'arribar a la famosa hostatgeria d'Urbia i reposar forces abans de començar l'últim tram del recorregut.
Encara falten quilòmetres fins a Urtiagain. Creua el serral d'Iferrazu, entre el qual es troba la possibilitat d'ascendir el cim d'Enaitz, i descendeix el camí, primer al refugi d'Eskista i després a les barraques de Duru. Deixem el camí d'Arantzazu i seguim la pista que evita els cims d'Aloña per la part baixa fins a arribar al pujol de Belar, que hem passat unes hores abans. Només ens faltarà desfer el que hem fet abans d'arribar a Urtiagain: cansat però feliç.