Entre les cançons d'aquell àlbum commemoratiu editat pel grup Haizea en 1978, sentíem en el bucle Ura ixuritan, fins al punt d'erosionar les cintes dels heroics K7 de llavors. La veu d'Amaia Zubiria ens embogia i les paraules de la cançó ens sorprenien: de nit la noia es convertia en un cérvol... Com tots els companys de l'estimada transformista, el destí de Maddi era tràgic en la sorra.

Piarres Lafitte va recollir les paraules de la cançó d'una informant emmanilla. No ens va donar el seu nom. I menys encara, el que durant mig segle va mantenir fermament els dirigents de la cultura del nord no va comptar en cap moment com va descobrir aquesta grandiosa eresia. En les pàgines 116-117 del número 37 de la revista mensual Gure Herria de 1965, l'erudit d'Uztaritze va esmentar en el seu article, Els vells creients d'Atlantika-Pirene.

Els membres de la música de Txomin Artola li van adornar amb una nova melodia, molt pròxima a la que un any més tard ja havia donat a conèixer el famós Malicorne de França. La similitud és palpable, gairebé quatre dècades després, entre els vots d'Amaia Zubiria i Marie Yacoub. No obstant això, no puc oblidar la tirana interpretativa que Benito Lertxundi li va oferir en 1989 en el disc Pasqua Gauerdi Ondua, destacant sobre el so la tensió i els misteris del relat.

Entre altres, Txomin Peillen, Jon Juaristi, Koldo Biguri, Luis Mari Mujika o Patri Urkizu es van sumar a la recerca de l'essència d'aquest tresor, cadascun amb la seva pròpia aportació, explicant els detalls de la cançó. Totes les aparicions són interessants i totes coincideixen que la cançó no és necessàriament d'origen basc, que es troba també en francès, gallec, hongarès o castellà, paraula per exemple, canviant el nom dels protagonistes, el ren femení sempre acaba malament: En el romanç La Blanche Biche, també conegut a les regions de Bretanya i Normandia, el cor de Marguerite està bombollejant en la tupera...

És curiós, no obstant això, que en el segle XIX, Sallaberri, Azkue o altres col·leccionistes de fúria no trobessin ni rastre d'aquesta cançó abans que Lafitte la publiqués. Pot ser que sigui de traducció tardana: fa temps que ve el costum de traduir al basca cançons de cultures diverses que ens envolten, traduint-lo o adaptant-lo, paraules o melodies.

Ja teixim el fil dels fets: Maddi sembla encantar les nits i els dies, creuant les creences animistes i la fe cristiana en la Nit de Pasqua, vessant aigua potser beneïda perquè la seva esposa es converteixi en un cérvol. Imaginem la suor perlada en la seva pell d'animal, respirant densos, en la selva fosca, amb els gossos bordant pel fetge. La imatge és forta i captiva als esperits.

He recollit
el do
de la nit de Pasqua. De la nit a la nit
soc Mayi, que pel dia els gossos de la Casa del Cérvol sembren.

La cançó Ura ixurarik kanta dona testimoniatge d'un model de família. La seva mare, el seu fill Jakes, i la seva filla Maddi i la seva germana són els principals personatges de la sèrie. En primer lloc, si la noia es presenta, més enllà del segon, la conversa de mare i fill es desenvolupa. Entre els dos s'adverteix una espècie de complicitat, com si la senyoreta encantada anés a canviar-se de cérvol, en els límits de la línia. Jakes es deixa anar de les oracions i altera el rancor de la seva mare:

– Jakes nun tuk, orak ez ta senditzen? – Kurri en la
selva, removent el
cérvol… – Jakes deit gossos, salves germanes!
– Com creure que Mayi pot...

Els gossos no fallen, atrapen al cérvol i el maten a pedrades. Jakes, no s'adona, no pot endevinar, el cérvol és Maddi, acaba el seu treball amb canita o ganivet: li idolatra les vísceres a l'animal mort i dona la carn en trossos, cuinada i preparada per a menjar. Pensava amb afecte en la seva germana, segur que li faria el plaer de caçar.

Jakes comença a xiular als gossos, que han
matat a la cierva.
Jakes ho ha donat en trossos amb canita :
– Es pot sadollar a Mayi en el cotxet.

L'últim vers mostra l'essència d'una història dolorosa. En la ment del cantant i dels oients, el vell horror al canibalisme, que ve dels oblits del temps. Maddi parla a Jakes, a pesar que el tupè està ple de carn cuita. En les dues últimes línies s'explica com la mare se suïcida: fica el punyal en el cor i s'adona que ha perdut a la seva filla.

– Sopar, sopar, Jakes jo soc el primer que
està ple de la meva carn!
Mare en el sòl de la sala, amb el nimbo en l'ull,
Punyal ha entrat en el seu cor.

La Biche Blanche, en francès, amb arrels en el món cèltic, és molt més llarga. Al principi, la mare i la filla es passegen pel bosc. La seva filla li denuncia, a diferència de la versió en basca, que sent nena a la nit és un cérvol i tots li segueixen, barons, príncep i el més rabiós de tots és el seu germà Renaud. El vers assenyala que té els cadàvers del cérvol, els cabells grocs i els pits de les dones. La rèplica de sorra que Marguerite murmura no manca de detalls morbosos, tal vegada per a deliri de bons endevins. El gust, en l'idioma de base, és el següent:

Vous n'avez qu'à manger
suis la première assise
Dt. tête est dans le plat
Et mon coeur aux chevilles
Mon sang est pendu
Parell toute la cuisine
Et sud vós noirs
charbons Mes pauvres i grillent.

Quant als detalls cruixents, reconeixerem que el basc és molt més discret: en el nostre cas, sempre, millor curt i bo.

En vespres de la guerra de Troia, quan el cruelíssim Agamemnon va portar a la seva filla al sacrifici, el déu Àrtemis va canviar de cérvol a Ifigenia: la metamorfosi, contrària a la dolenta Maddi, li va salvar d'una vegada la vida. Des de les rondalles d'Esopo fins a la novel·la Ahardikeriak de Marie Darrieussecq, són moltes les distorsions de la gent que s'enriqueix. Però potser el poema L'aigua estancada té alguna cosa més que l'esperit ens estripa subliminalment.

El cérvol és el símbol sexual de la llibertat, de la joventut, de la neteja i de la innocència de la infantesa, de la feminitat lleugera i de l'amor que es pot gaudir de la pell, de les selves, dels arbres grans. No és rar que, a més dels gossos ensinistrats, atregui a barons, prínceps i germans, sense oblidar les relacions immundes que prohibeix la moral com el cercle de poders.

Quina relació pot tenir una cançó tan misteriosa?

En el si de la família, a vegades, es pot trobar un exemple d'una forma de violència que es desenvolupa. En aquestes línies podem llegir la història d'una filla que el seu germà calla la gelosia muda de la seva mare, és a dir, res. Potser Maddi colpejava l'honor de la seva família, i tal vegada per jugar amb homes del seu entorn que no pertanyien a la seva classe social o, ofegats en metàfores, ens portava el dit d'una violació col·lectiva adornada amb l'estil de la caça. També pot donar cos a una venjança: el cérvol, que té ramitas als peus de les orelles, hagués enganyat un espòs del districte i mereixia morir per això. Els homes treballaran en equip i la mare, assumint al cap i a la fi la responsabilitat del càstig, se suïcida:

Mare en el sòl de la sala, amb el nimbo en l'ull,
Punyal ha entrat en el seu cor.

En tota l'Europa de l'Est es troben les diferents versions de l'eresia. Això demostra que els símbols i les violències de gènere estan arrelats en els inconscients, molt per sobre de la diversitat lingüística? Això és el que fa que aquesta cançó sigui tan estúpida.

Les tardes de Pasqua són dures al País Basc, tant com la de Pasqua Gaüerdi Ondoa. En lloc de celebrar l'arribada de la primavera i l'alegre renovació de la vida, es completen els rituals d'assassinat que es troben en les cançons a través del cec de la nit. Després, ràpides llàgrimes, pesessis i pesessis perpetus de les mares agitades. La bellesa fonamental d'aquestes eresias es basa en el contrast entre el dia i el flux de sang.

La cançó ens humanitza i ens encanta…