En la Llum del 21 d'octubre (1748), L'home no es mata a la dona, l'escriptora destacava que només dues són els sexes, “Mascles i femelles: els que ens pre-disposen sobre el nostre propi comportament; (...) És interessant distingir entre sexe i gènere. El gènere matisa, consolida, augmenta, gaudeix de la diferència sexual”. A continuació va enumerar les diferències entre homes i dones, reivindicant, si he entès bé, que les dones siguin diferents als homes: “Necessitem mirades diferents de les dones –sobretot dels homes–”.

Quan comencem a fer llistes de diferències entre homes i dones –per tant, només per sexe– –molt aficionat a l'esport en cafeteries, bars i societats gastronòmiques–, em sorgeix una pregunta constant. Quin bé ens aporta creure en aquesta suposada “pre-disponibilitat sexual”, o en aquesta essència que m'assemblo sospitós a Déu? Sastre ha posat exemples una mica arriscats, però, no obstant això, qui sap realment si un comportament, com el de jugar amb nines o armes, el de fer peons de carretera o el que li ha portat a la presó, és el que ha fet el penis o el vulgo? Vostè creu o no en això, hi haurà tantes recerques en contra. Però sobretot: a què ens porta pensar que sí, que és així? Constatar una cosa aparentment evident? A recollir l'acta? I quines conseqüències té això entre els homes i les dones que no segueixen aquest comportament que l'essència le “pre-disposa”? Tornant als teus exemples, si la tendència que tenen les noies a les nines és suposadament “natural”, què és que una noia tingui tendència a jugar amb les armes? Què sentiríem les persones que ens envolten? Li deixem triar els seus jocs en pau? Què aconseguim amb aquesta creença en l'essència, que tota la societat tingui la llibertat de triar els nostres comportaments o que imposin amb força els models més alienadors de la “igualtat” (amb els altres del mateix sexe) i de la “diferència” (amb l'altre sexe)?

Una gran part del feminisme reivindica la diferència, els qui parlen de les essències... Com entenem la diferència o la diversitat? Una de les normes bàsiques d'aquesta naturalesa que li espanta el feminisme i que reivindica l'essencialisme és precisament la de crear éssers diferents (no clonis) per a assegurar la vida. Però diferent, cada ser. Els que s'encarreguen d'enumerar les característiques dels homes i de repetir les diferències que tenen respecte a les característiques de les dones, col·loquen la línia vermella en una única variable (hankartea). La naturalesa que ells proclamen, per contra, situa la línia vermella entorn de cada ser i estableix combinacions entre mil i una variables. Si mirem a les persones honestament, ens adonaríem que hi ha més excepcions que la regla. Que la norma de la naturalesa és precisament la de preprogramar les infraccions. Per si de cas, vingui el que vingui, perquè puguem sobreviure com a éssers. Que cal donar les gràcies als quals no segueixen “pre-disponibles”, és a dir, als quals no els importa si aquest comportament és preconitzat pel sexe o per la societat. Perquè a tots ens obren la possibilitat d'un altre comportament i la regla de supervivència com a espècie és una infracció.

Resposta a l'únic exemple de Sastre: Cada exemple pot donar lloc a un article d'opinió –el foment del debat no és una aportació fàcil–, jo no puc resistir: “Estaré eclipsat, però darrere de la mirada d'un home que segueix el darrere d'una dona (testicle, pròstata, penis), jo veig un aparell sexual i, darrere del desig de ser bell de la dona, veig un úter”. Tal com està feta la frase, la ment dels lectors juga a endevinar el que es diu “darrere del desig de ser bell de la dona”. En aquesta mateixa frase hem vist un aparell sexual (amb el seu barranc, pròstata i penis) associat a la conducta dels homes en la nostra imaginació, quan ha arribat el torn de l'exemple de les dones, la imaginació d'aquest lector no ha pogut representar tot l'aparell sexual de les dones. I aquest “úter”, ja, ja, ja, ha refredat la meva ment de cops. Que les dones ens movem per l'úter? Alguns en la nostra vida, uns 0, uns altres una, altres dos, tres, quatre... Per contra, som pottorberos al llarg de tota la vida –si hi ha estudis sobre això i cosa que és més fàcil, pregunteu a les dones de la zona–, per la qual cosa si cal pretendre que sembli bell, si cal aparellar-se amb l'aparell sexual de les dones, estarà més relacionat amb alguna part del sexe que no hagis esmentat. I sí, clar, els pottorberos també seguim amb la mirada les colobres dels altres.