L'Alt d'Ibardin és el punt de partida i meta del Camí de la Frontera. També és una prova de l'evident influència de la frontera en aquestes zones. Més d'una vintena de vendes, en els vessants de la muntanya, alineades al sud de la línia de separació, configurant un singular centre comercial. El tabac i l'alcohol continuen sent els productes estrella, però l'oferta és cada vegada més àmplia: regals, mobles, roba... Entre els compradors del matí del diumenge, vestits amb roba de muntanya, ens sentim gairebé fora de lloc.

Però quan arribem a l'Oficina de Turisme d'Ibardin, ens posem els auriculars en les orelles i llancem l'aplicació en el mòbil, el conductor virtual ens confirma que estem en el lloc adequat. En primer lloc, el comentarista s'ha presentat a si mateix: la seva cuina és Francisco Irazoki d'Erdikos, que té la seva cuina en Urruña i el seu bany en Bera; entre amics, Patxiku del Centre o simplement Erdikoa. Encara que el personatge i la seva casa natal siguin imaginaris, el que ens comptarà a partir d'ara són reals.

El vermell en la rotonda de la Venda, en la fita 13, torna a parlar-nos. Ens diu que a principis del segle passat hi havia allí una petita venda de fusta, la primera d'Ibardin.

2.500 contrabandistes en la zona de Lapurdi

En aquest encreuament girarem uns metres cap a Urruña. De seguida deixem la carretera i prenem el camí de la dreta i cridem a Patxiku. I diu una dada significativa que confirma la frase “muga senar, contraban han”: Cap a 1870, els guàrdies fronterers francesos van comptar en aquesta part de la frontera 283 grups de contraban i 2.556 contrabandistes. No haurien estat molt menys favorables si els guàrdies, sovint implicats en el contraban, haguessin pres la molèstia de comptar.

Després pujarem la costa per la tanca. És la part més dura del recorregut, però les paraules del company de viatge virtual alleugereixen el pendent: “... penseu en el que seria en un altre temps caminar per aquestes senderes amb un sac de 30 quilos sobre l'esquena... i en la foscor!”.

El camí és curt i en general senzill. Els 3,74 quilòmetres, fent parades per a escoltar tranquil·lament les explicacions de la guia d'àudio, es poden fer en dues hores; el recorregut complet es troba entre 300 i 400 metres d'altitud, per la qual cosa les diferències d'altura són petites.

Potatges, muntanyencs, selleros…

El nostre company de viatge explica més detalladament les peripècies del contraban. I, entre altres coses, hem sabut que en Bera es diu als guàrdies gitanos –diuen que en Aezkoa es diuen muntanyencs i en Eugi, els facinerosos–. Quan anaven a vigilar la frontera de dos dies, els guàrdies portaven una gran olla per a escalfar-la i les seves robes feien olor de manera considerable. Això va donar el sobrenom als guàrdies i als contrabandistes la possibilitat de fer olor el perill des de lluny.

Ens ha recordat que vivien de la frontera però també de tant en tant morien, comptant l'ocorregut a Rafael Elgorriaga de Borda en Ezkerrene: Pel que sembla, portava eines d'intervenció en un hospital de Bilbao, quan els guàrdies li van disparar i li van disparar.

En la fita 14 reprenem la línia de la frontera, una bona excusa per a saber més sobre aquestes roques: En 1856 van finalitzar les obres de col·locació de les fites, amb 40 en Bera i un total de 276 separacions de Navarra.

Qualsevol cosa podia passar en secret

En la fita 15 la vista és excepcional. Mirant a la mar, a l'oest es veu Hondarribia, enfront de Sant Joan de Llum, i més enllà Biarritz i Baiona. Els dies en què el cel està molt buidat també es veuen les platges de les Landes. A l'est tenim Larrun (els de Bera ho criden Larun; per tant, també els nostres àudio-guies) i a partir d'aquí, Atxuri, Mendaur, Bianditz i, mitjà amagat, Penyes d'Aia. La llista de productes que passaven pels auriculars en el contraban és infinita: tabac, sal, cafè, farina, coure, vi, aiguardent, cartes de mus, bestiar, bicicletes, agulles, sabates, botons, plata, puntes, penicil·lina, tractors, imatges religioses, medicines... Els rodaments del tren Talgo, per exemple, van passar per aquestes muntanyes un a un.

Abans d'arribar a la fita 17, el mòbil ens torna a demanar que col·loquem auriculars. En aquesta ocasió, Francisco Irazoki no ens conta històries de contraban, sinó que les escoltarem en directe de boca dels quals han participat en el contraban.

Aquí deixem la línia de frontera a la dreta, cap a Bera, per a fer. A partir d'ara, tot el camí es dirigeix cap al sud de la frontera. No és difícil fer el recorregut correctament i, a més, si t'equivoques, t'avisarà l'àudio-guia. Però en cas de pèrdua, el company no sempre et reprendrà i, si t'equivoques abans d'arribar al següent punt, potser et regala la pedrera de l'Armala.

Petjades de les guerres

Al costat de la línia de frontera, també hem deixat enrere el contraban, i ens han envoltat els sorolls de la guerra. “Lloc fronterer, lloc de guerra”. A l'ésser un espai estratègic, molts conflictes han deixat la seva petjada en els marges: Les destrosses que el senyor d'Altzate va prometre, les Guerres de Napoleó, les Guerres Carlistes, la Guerra de 1936, la Segona Guerra Mundial... En 1813, milers de soldats es van unir en aquestes terres: d'una banda, els francesos que es retiraven i, per un altre, els aliats; principalment els anglesos i els espanyols. Al voltant de Larrun es van omplir de bales rodones de plom i es va estendre la misèria a la comarca, saquejant tot el que es trobava. En Cinc Viles van morir en aquests anys al voltant de 600 persones, afectades per la fam i les malalties, gairebé una de cada deu.

Al llarg del camí, es troba cara a cara el pujol de Lartzin i en el seu interior, excavat en la roca, un búnquer per a treballs de comunicació. En finalitzar la Guerra Civil espanyola i en plena Segona Guerra Mundial, Franco temia l'entrada dels aliats i va manar construir una línia de defensa en ciment. Segons la veu que ens ha acompanyat al llarg de tot el camí, als Pirineus es van fer uns 5.000 búnquers, a Navarra i Guipúscoa 1.800, i en Bera uns 180. Desenes de milers d'obrers es van veure obligats a treballar per a construir-los i no tots eren militars, molts dels quals van ser rebuts en condicions dures pels presoners de guerra.

Així, la pròxima parada l'hem fet en el búnquer d'Okalar. Es tracta d'un búnquer d'artilleria que, a causa de la necessitat d'introduir un canó antitancs en el seu interior, té una entrada molt àmplia. Excepte algun toll, no té cap dificultat per a entrar, però és millor portar la llanterna perquè la finestra de l'habitació interior està tancada.

Al final no va haver-hi atacs dels aliats i aquests forats de ciment no van ser utilitzats pels militars. Els locals, a vegades, sí, com ens diu Patxiku Erdi: perquè els nens juguin i els contrabandistes guardin els paquets.

També transportaven persones d'un costat a un altre

Amb la presència d'Ibardin, la xerraire del telèfon reprèn el contraban de temes no citats en la llarga llista anterior, el contraban humà. Durant la Segona Guerra Mundial, molts soldats i jueus van travessar la frontera en sentit contrari. Acabada la guerra, la pobresa va portar als estrangers, concretament als portuguesos, a aquesta frontera. En el cementiri de Bera hi ha cinc portuguesos enterrats. En les llums i en les ombres de la frontera és probablement una de les parts més fosques.

Però el nostre guia ha posat fi al Camí de la Frontera amb un missatge optimista. S'han aprofitat de la línia de divisòria forçosa. I vist la gentada que es va congregar en l'Ibardin al migdia, és evident que encara li sortiran. Patxiku ha explicat que s'ha aprofitat per a unir les línies traçades per a distingir-les i que “el treball nocturn havia creat una gran xarxa que va unir als bascos de tots dos costats”. Per a confirmar-ho, hem seguit el seu últim consell: “D'altra banda, entra en alguna de les vendes en les quals circulen els bascos... entra i escolta”.