Caldrà dir-li a Anjel Lertxundi, la poesia de Montale tan profunda com difícil, tan fosca com juganera, tan natural per a gaudir, tan finament classificatòria, per a portar-la al basc en la secció Quaderns de Poesia del Món de Susa. Beñat Sarasola, responsable de Kaie, tampoc sap com explicar-ho, però explica molt bé en el pròleg del llibre el que provoca Montal: “Malgrat no ser una producció poètica impressionant, Montal va escriure poemes d'un estil i un estil molt diferents. En algunes d'elles, per exemple, va reflexionar sobre la pròpia poesia i l'art, afegint alguna vegada un toc humorístic (Un poeta i Rimes). En realitat, no és un tipus de poesia per a riure el de Montale, sinó un testimoni sovint fosc del terrible segle XX. Vivint molt de prop les dues guerres mundials i el feixisme, difícilment podia fer poesia commemorativa, i fins i tot va portar la catàstrofe humana a números com l'homenatge al nostre Temps i la Ira. En el somni de Gatibu va imaginar un fons que és un minut del segle, i tal vegada d'allí va venir aquest famós lloc on es creuen el segle i el segon”.

Eugenio Montale (Genova 1896-Milan 1981) és catalogat com a poeta del pessimisme i la inquietud humana. Però per a demostrar que Eugenio Montale és més que això, Lertxundi ha traduït poemes tan variats utilitzant una paleta tan acolorida. És una poesia vital la que el lector trobarà aquí, no trist. I a cada moment sembla que el Caín s'oposa a la crítica canònica i que el viciós Montale s'enfonsa enmig de les dues guerres mundials: “Antiga, m'ha embriagat / veus que surten de les teves boques, / quan s'obren com a campanes verdes, / i després de prendre la força de darrere, desfer. / La casa dels meus estius / llunyans, ja saps / en la terra que abrasa el sol / i els mosquits entelaven l'aire. / Com llavors, em sorprenc davant teu, / mar”.

El premi Nobel fa metafísica amb poesia sana física: ensuma, escolta, sofreix les seves paraules. No és hermètic: és un plaer conèixer els seus llocs privats, els seus fantasmes personals, assaborir els seus jocs de paraules incomprensibles. No és difícil, sinó gratament complicat. No és trist, és tan lúgubre com el feixisme. Montale és un poeta que violenta la sintaxi, que no utilitza el llenguatge blanc, que escriu amb el cor sense tot just filtres a la seva vinguda i a la seva tristesa i la seva alegria. Montale és, lector, l'experiència estètica que has de desitjar.