MGM neix en 1971 per a superar la falta d'eficàcia de l'ajuda internacional. Encara tenen aquesta manca les institucions?

No sols per part de les institucions, sinó també per part del sistema d'ajuda humanitària, incloses les organitzacions que operem sobre aquest tema. I en quaranta anys no ha fet més que augmentar la dimensió i complexitat dels conflictes i dels desastres naturals. Això significa que hem d'adaptar-nos permanentment, però les institucions i les organitzacions d'ajuda internacional no són capaces de fer front a aquest ritme. El conflicte sirià, per exemple, en teoria és una guerra civil, però en realitat, tenint en compte totes les intervencions dels actors regionals i internacionals, hauríem de donar-li almenys una categoria regional, perquè hi ha més de quinze països implicats en el conflicte i perquè ha afectat a l'Iraq, Líban, Jordània o Turquia. La passivitat de la comunitat internacional i dels poders regionals ha deixat que esclati i enquisti un conflicte així.

D'una banda, la falta de capacitat política i diplomàtica per a prevenir-los; per un altre, la falta de capacitat d'intervenció política i militar per a resoldre la situació al més aviat possible; i, finalment, que en tot aquest sistema i discapacitat, l'ajuda humanitària sovint es perd. La revisió de les lleis sobre Guerres i els Convenis de Ginebra és fonamental i Nacions Unides ha d'acordar una nova manera de prendre decisions, perquè en cas contrari qualsevol acció que proposi queda sistemàticament bloquejada i només té accés a l'ajuda, no pot tirar endavant cap solució política. El problema de finançament també és important: La quantitat de diners que va a Nacions Unides està en mans del que decideixin els països i molts conflictes queden sense finançament. Per exemple, fa uns deu anys es va produir un terratrèmol terratrèmol terratrèmol en Bam [al sud de l'Iran], es van ordenar tot el que fos i el que no, i després va complir el 40% del que va prometre la comunitat internacional, per ser l'Iran. El mateix ocorre en els últims desastres naturals, com el terratrèmol d'Haití.

La vostra filosofia és una medicina independent, sense ideologia. Sofriu pressions polítiques, econòmiques, militars i religioses?

Encara que nosaltres parlem de medicina humanitària, de medicina que no té interessos, la nostra definició és bàsicament política. I les pressions són moltes, sobretot en els conflictes, on el respecte dels drets humanitaris internacionals és una constant lluita: que no s'ataquin contra missions mèdiques, contra hospitals i treballadors… Aconseguir fons econòmics per a la recerca i desenvolupament de medicaments és també una gran lluita, sobretot per a malalties molt mortals en zones poc desenvolupades.

S'enfronten als governs locals?

En molts llocs no som benvinguts. El permís per a treballar a Turquia l'hem aconseguit després de vuit anys, portem deu anys de contactes perquè ens deixin treballar a Síria, i ens han tirat a palades de molts llocs. No ens agraden, perquè estar nosaltres demostra que hi ha un gran problema i que el govern local no és capaç de fer front als problemes socials i metges de la zona.

D'una banda, prestar auxili o ajuda, i per un altre, oferir eines per a canviar la situació del lloc. En aquesta dicotomia, on us situeu?

La nostra és la pràctica assistencial, encara que és evident que tindríem molt menys treball si existissin millors polítiques orientades a l'ajuda al desenvolupament o a la prevenció de conflictes. Per tant, invertir abans en l'esforç polític, social i econòmic és més eficient, però també és veritat que quan arriben les conseqüències no podem deixar morir a la gent.

Les ONG sou una excusa perquè els governs eludeixin les seves responsabilitats?

Sí, sempre som una excusa, part del sistema, però nosaltres posem la tireta, no som la solució, i la societat ha d'entendre-ho: l'ajuda humanitària és l'ambulància que et posen quan et colpeges, però sense un hospital no serveix per a res. Com més decisius siguin els organismes internacionals per a evitar els cops, millor s'afavoreixi un major finançament. Si en els últims anys s'hagués invertit molt més a Àfrica per a fer front al virus del VIH que causa la sida, l'impacte no hauria estat tan gran; si s'hagués posat força en un bon desenvolupament d'Haití, el terratrèmol no hauria deixat conseqüències tan dramàtiques; si s'hagués fet una política exterior més adequada a Orient Mitjà, probablement no hauria ocorregut a Líbia, l'Iraq o Síria...

És diferent atendre les persones refugiades, treballar en un país en guerra, actuar en els territoris on reina la fam, fer front a les epidèmies…?

Cada situació exigeix una proximitat i una resposta diferent, però podem distingir tres realitats: el problema principal és negociar i assegurar que puguem entrar i treballar en zones de guerra. El bombardeig que acabem de sofrir a l'Afganistan [les tropes estatunidenques van bombardejar la seu de MGM a principis d'octubre] o els segrestos a Síria, SOMÀLIA, etc. demostren que, per molt preparades per a la cirurgia o el trauma, si no tenim la certesa de treballar en el terreny no som eficaços. En el cas dels famolencs, el major repte és adaptar tots els avanços mèdics i científics disponibles, però moltes vegades no tenim eines suficients, i sovint són massa nous, no estan provats i hi ha problemes ètics i polítics en joc. I en els desastres naturals i en els grans desplaçaments de la població, la prioritat és identificar als més vulnerables: l'huracà o el desplaçament afecta a tots, però hi ha gent més preparada per a afrontar aquestes situacions, perquè té estalvis, xarxa familiar… i als quals no els tenen.

Quines àrees aborden?

Dediquem un gran esforç a les malalties oblidades, a l'atenció sanitària preventiva de primer nivell, i un altre dels camps principals és la medicina especialitzada: cirurgia de guerra, cures postoperatòries… També oferim suport psicològic. Per exemple, en Palestina els metges tenen les cures quirúrgiques bastanta ben orientats, però no el tractament psicològic, i aquí entrem nosaltres.

La Croada contra l'Ébola es va fer famosa quan va arribar al Primer Món.

L'Ébola va demostrar que la probabilitat que aquest tipus d'epidèmies es converteixin en crisis humanitàries en llocs on els sistemes de salut no funcionen és molt elevada i que la globalització té també un impacte global. En aquests casos, l'ajuda en el propi país és imprescindible perquè l'epidèmia no es converteixi en global.

Ara, els mitjans ens hem recordat dels refugiats perquè volen arribar a Europa.

Porto tres anys entre Síria i Turquia i vam veure que venia. Quan veus que a Turquia hi ha dos milions i mig de refugiats i un altre milió i mig a Líban, t'adones que alguna cosa està passant. La gent pensava que en els últims dos anys la situació s'anava a arreglar i que s'anava a signar un acord de pau, però cada vegada és més clar que no hi haurà una solució a curt termini al conflicte sirià i al conflicte iraquià per extensió. Per això, la gent ha hagut de prendre decisions per a tota la vida: al principi s'han quedat prop de casa, amb l'esperança de tornar, però s'han adonat que no val la pena continuar esperant. Tenint en compte la durada mitjana dels conflictes a Orient Mitjà (el libanès va durar 15 anys, l'iraquià porta 12 anys…), no sembla que el conflicte sirià acabi demà.

Encara que hem posat el focus aquí, la situació d'emergència és crònica en altres llocs…

En alguns llocs no poden sortir del forat durant anys i anys. Jo porto 30 anys treballant en això i segueixen igual a l'Afganistan, SOMÀLIA, en tot el centre d'Àfrica (Mali, Níger, República Centreafricana…).

I quina responsabilitat ètica i legal tenim els ciutadans del Primer Món en tot això?

Els governs són responsables de la ineficàcia de sistemes internacionals com les Nacions Unides. A nivell personal i comunitari, no preocupar-se pel que li passa al veí, a més de ser una actitud insolidària, no és una actitud intel·ligent, perquè vostè acabarà pagant d'una manera o una altra. En el món en el qual vivim, tot està més prop del que sembla, i des d'un punt de vista egoista, hem d'apostar per construir altres societats i comunitats.

Estem anestesiats davant l'horror? Com porteu el dia a dia?

Amb molt d'humor negre, quin remei. I donant-li un gran suport entre nosaltres. Ho passem malament, però no ens agrada parlar d'experiències personals, quan estàs traient a un nen de 10 anys dels enderrocs d'un bombardeig d'Alep l'important no és el rescatador, sinó el rescatat.

I diu vostè anestesiada… Hi ha mitjans que funcionen a cops. És paradigmàtic: els 200.000 refugiats que s'han amuntegat a la frontera són un problema per a la Unió Europea per cada 400 milions d'habitants, però 6 milions de refugiats no han estat un problema per a Turquia, Jordània i Líban, amb al voltant de 80 milions d'habitants.

Un assoliment que t'enorgulleix especialment?

Haver posat en el mapa malalties contagioses i oblidades: ébola, malària, leishmaniasis… Ha estat un treball de molts anys. Com a col·lectiu, la gent veu que en les guerres també hi ha lleis, normes que cal respectar. I personalment, per a destacar l'últim, el treball que hem fet a Síria, perquè hem fet tot el que hem pogut, en un entorn molt difícil i violent.