14 d'agost de 1992. L'aviació de les tropes georgianes va començar a bombardejar la ciutat de Sukhum, que quedarà gravada per sempre en la memòria dels abkhazos. Vint dies abans, el 23 de juliol, les forces d'Abkhàzia van proclamar la independència del país àrab al país. Després de guanyar la guerra, que va durar 13 mesos, es va aconseguir la independència definitiva.L'ex líder del partit comunista d'Abkhàzia,
Vladislav Ardzinba, va liderar la victòria i es va convertir en el primer president de la formació independent, Abkhàzia. Ardzinba, que va morir en 2010, no ha desaparegut mai el seu llegat en aquesta petita república. Pertot arreu es poden trobar les seves imatges, aquí és un heroi. Sota el seu lideratge, Abkhàzia va recuperar la independència. Recuperar-la, perquè l'estàtua d'Abkhàzia no es va construir a partir del no-res: “La nostra qüestió no és el separatisme, sinó el procés de recuperació de l'estat històric”, ens explica un funcionari del Govern.

L'abecedari va ser estat i regne en el segle VIII, així com el principat en el segle XIII. Les guerres entre Turquia (els otomans) i Rússia han condicionat durant segles la vida dels abkhazos. S'han vist sotmesos a un i a un altre i han hagut de sofrir la seva repressió. No obstant això, en 1917, la Revolució d'Octubre dels bolxevics anava a donar una nova llum a la nació: Es va crear el consell popular d'Abkhàzia i es va crear la República de les Muntanyes. Després de l'establiment del poder soviètic en 1921, Abkhàzia va recuperar la seva independència, sobirania i territorialitat com a República Socialista Soviètica. Igual que Ardzinba, el líder dels bolxevics d'Abkhàzia, Néstor Lakoba, va aconseguir llavors una gran popularitat.

Fins a 1931 va durar el somni dels abkhazos. El president soviètic Josif Vissarionovich “Stalin” va integrar a Abkhàzia en la República Socialista Soviètica de Geòrgia com a República Socialista Autònoma Soviètica. El nombre d'ètnies georgianes va augmentar en la República, revolucionant per complet la demografia fins llavors favorable a les ètnies abjasianas. Nestor Lakoba també va ser “purgat”. A pesar que les polítiques dels georgians Veria i Stalin van conduir a l'assimilació del poble abkhaciano, l'adhesió històrica a la Unió Soviètica és estreta i mostra d'això és l'elevat nombre de persones que, per exemple, van prendre part en la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Abkhàzia és la segona antiga república soviètica amb més “herois soviètics”.

Fi de la Unió Soviètica i construcció nacional

El procés de desaparició de la Unió Soviètica va desencadenar les reivindicacions nacionals d'algunes nacions petites i els processos d'autodeterminació en les repúbliques naixents. Així, va augmentar la tensió entre les minories ètniques en països com Transnístria, Ossètia, Txetxènia o Abkhàzia.

Socialment també es va produir un gran desastre i els oligarques van començar a privatitzar els recursos. El ministre d'Economia d'Abkhàzia, Adgur Ardzinba, ens ha explicat que “amb les privatitzacions i el col·lapse de l'URSS es va destruir la indústria”. “Abkhàzia era un país desenvolupat i lliure en la Unió Soviètica”, ens explica el jove Teymuraz. Es tracta d'un tinent d'alcalde de la ciutat de Gagra i fill de l'últim líder comunista d'Abkhàzia. Ens ha portat a conèixer als següents aristòcrates de Pedro d'Oldenburgo: “En temps soviètics tots vivíem bé”, diuen aquí. Sorprenent. Els aristòcrates, la classe obrera, els pagesos… van començar tots junts a defensar la Unió Soviètica i la independència d'Abkhàzia.

Després de la guerra i les mesures adoptades per la comunitat internacional contra el país, la petita república del Caucas va romandre aïllada durant anys. Rússia va ser el primer país del món a reconèixer la independència d'Abkhàzia. Així, el comerç entre tots dos li dona un respir.

El ministre d'Economia ens ha explicat que “el motor del país és el turisme”. En els dos últims estius, més de 3 milions de turistes han visitat el país, en la seva majoria russos, i també procedents de la Unió Europea –més enllà de la pressió de georgians i de la UE-, atrets per la Mar Negra, el Caucas i els baixos preus. Les classes baixes russes poden passar tranquil·lament l'estiu a Abkhàzia, i Abkhàzia l'ha aprofitat bé.

D'altra banda, Abkhàzia continua obrint el camí de la "construcció nacional", que ha qualificat de "capital". El Banc Nacional controla els capitals financers i la moneda oficial és el Ruble, a causa de les transaccions amb Rússia i a les relacions econòmiques. També han construït els seus propis sistemes de parlementu, policia, educació i justícia. La falta d'un ampli reconeixement internacional no ha portat grans problemes als abkhacios.

El camí dur de la independència: Guerra de 1992

Durant el procés de desintegració de la Unió Soviètica, Geòrgia va declarar la independència i es va convertir en un país capitalista. Al març de 1991, el llavors president de Geòrgia, Zviad Gamsajurdia, va organitzar i va guanyar el referèndum per la independència.

Els georgians, que no tenien majoria a les regions, com Abkhàzia o Ossètia del Sud, van boicotejar el referèndum. La creació dels nous Estats va despertar el desig de sobirania d'altres petites nacions. Abkhàzia no va ser una excepció i el 23 de juliol de 1992 es va proclamar la independència unilateral. En resposta, el 14 d'agost de 1992, l'exèrcit georgià va bombardejar la capital, Sujum, i va començar la guerra entre les dues nacions.

Poc després de l'esclat de la guerra, l'Exèrcit georgià va prendre el control dels llocs més estratègics d'Abkhàzia. Geòrgia va aconseguir aïllar als rebels en el centre del país. Les milícies d'Abkhàzia, formades per tots els grups ètnics del país excepte els georgians, van establir la capital a la ciutat de Gudauta i la van convertir en un baluard de la resistència. Batal Dzhapua va estar en aquestes baralles. Avui dia, el pintor i artista famós acaba d'acabar el documental que recull els detalls de la guerra d'Abkhàzia: “Aconseguir la independència és dur”, ens confessa l'ex guerriller capcot. Les tropes georgianes van romandre envoltades durant 13 mesos, fins que al setembre de 1993, amb un reeixit contraatac, van aconseguir expulsar a les forces georgianes d'Abkhacia: “Vam tenir la sort d'aconseguir la victòria. Aiaaaira”. Victòria.

Malgrat les dificultats, l'Estat d'Abkhàzia

El ministre d'Exteriors d'Abkhàzia, Viatxeslav Txirikba, considera que la independència “és un instrument per a preservar la nostra cultura i la nostra llengua en un món globalitzat”. Però el cost ha estat elevat. Va portar milers de morts en la guerra i un bloqueig que va durar més de 7 anys. Al tancament de la frontera amb Geòrgia, la frontera amb Rússia també va quedar bloquejada per ordre del president rus, Boris Yeltsin. Només les dones i els nens podien abandonar el país i el país va haver de sobreviure gràcies als productes introduïts pel contraban, a unes poques organitzacions humanitàries internacionals o a l'ajuda de la diàspora abkhaciana per mar. Fins que Vladimir Putin va guanyar les eleccions i va suspendre el bloqueig econòmic.

Un altre capítol negre de la història d'Abkhàzia es va viure el 7 d'agost de 2008. L'Exèrcit de Geòrgia va bombardejar la regió d'Ossètia del Sud de facto independent i va matar en una sola nit a 1.300 persones, el 3% del total dels ossetes. Aquest fet va desencadenar la guerra de 10 dies entre Abkhàzia-Ossètia i Geòrgia. En l'atac de l'Exèrcit de Geòrgia també van morir 13 soldats russos. Rússia va prendre part directament en la guerra i es va donar per conclosa en pocs dies.

Aquesta curta guerra també va suposar la resposta política i diplomàtica de Rússia i el 26 d'agost la Federació Russa va reconèixer formalment la independència tant d'Abkhàzia com d'Ossètia del Sud. Va ser un avanç històric per a aquestes repúbliques que van sobreviure a 16 anys sense reconeixement.

A més de Rússia, al setembre de 2008 Nicaragua, per boca de l'exguerrillero sandinista Daniel Ortega, va declarar la independència d'Abkhàzia. També Veneçuela, a través del president Hugo Chávez, durant el seu viatge a Moscou en 2009. Tres petits estats de la regió d'Àsia-Pacífic (Nauru, Vanuatu i Tuvalu) també han reconegut la independència del país i, al costat d'ells, altres regions de facto independents en la mateixa situació que Abkhàzia: Per exemple, Alt Karabakh, Transnístria i Ossètia del Sud.

A pesar que l'ajuda russa ha donat un respir, la qüestió de la declaració d'Abkhàzia va lenta a nivell internacional. El ministre d'Exteriors el té clar: “Si no fos per les pressions de Brussel·les i els Estats Units, més països reconeixerien la nostra independència”. A diferència de Kosovo, la qüestió d'Abkhàzia demostra que les petites nacions del món estan condemnades a viure sense reconeixement internacional i sota l'amenaça d'un imperi. Avui Abkhàzia i demà Catalunya. Quin futur per a les petites nacions del món?