Què és la justícia restaurativa?

En anglès, ho cridem Restaurative Justice, i segons la definició de l'ONU, és una resposta desenvolupada al delicte. La justícia ordinària considera la ruptura de qualsevol llei com una agressió contra l'Estat i el castiga en conseqüència, generalment amb presó o amb penes econòmiques. No obstant això, la justícia restaurativa part d'un altre punt de vista. Els delictes es cometen contra les persones i són aquestes víctimes les que, d'alguna manera, necessiten una solució. A això respon el nostre model de justícia. Encara que en alguns casos se sap que és impossible, l'objectiu principal és recuperar la situació prèvia al delicte o, almenys, aproximar-lo el més possible.

Com va arribar a investigar aquest tipus de justícia?

La meva vida no ha estat fàcil. Vivia només als 14 anys, als 15 vaig deixar l'escola, als 16 vaig passar una curta temporada en la presó i als 18 vaig ser mare. Però el fet més decisiu va arribar quan tenia 24 anys. Vaig tenir un atac i vaig estar a punt de morir ofegat. En l'últim moment li vaig dir a l'agressor que era mare i em va deslligar el coll perquè sortís corrent. Això va ser el que em va canviar la vida. Em vaig veure víctima sense cap compensació. Em vaig inscriure a l'Escola de Dret i aquí va començar la meva carrera professional.

El que proposen és nou?

No, ni molt menys. Històricament totes les civilitzacions del món han tingut la justícia en aquesta forma: el que donava de si havia d'arreglar la situació creada. Sempre hi ha una víctima, i tradicionalment aquest ha estat el centre de la justícia en el món. Fa mil anys els normands van conquistar la major part d'Europa i van posar en marxa el model estatal, abandonant el camí reimplantador. Des de llavors, la justícia que s'ha utilitzat a Occident ha estat sempre a favor de l'Estat.

El renaixement de la justícia restaurativa es va donar en 1974 en Ontario, el Canadà, i des de llavors s'ha utilitzat en nombrosos pobles. Potser el cas més conegut és el de la Comissió de veritat i Reconciliació de Sud-àfrica, però també s'han posat en marxa experiències d'aquest tipus en altres àmbits com a escoles, relacions laborals, delictes greus…

Quin és el procediment?

El primer acostament es produeix amb la víctima i el mediador li pregunta directament: “Què vols? Què necessites?”. A vegades les peticions són molt corrents, una casa adaptada, diners per a sobreviure o ajuda psicològica. En moltes altres ocasions, no obstant això, necessiten respostes i explicacions, volen escoltar les raons i aquí entra l'important camp de la nostra metodologia, els cercles. Amb l'acord dels participants es realitzen reunions individuals i el moment més important del procés és la reunió de tots els emprenedors. En el mateix es reuneixen les víctimes, els seus familiars i amics, els delinqüents i els seus afins, sota la supervisió d'un facilitador. A això ho diem cercle, i en ell parlen del succeït i de les seves conseqüències, sense límits. Es barregen les explicacions i els sentiments, l'objectiu principal és deixar sortir el que tenen dins. A vegades funciona bé, unes altres no.

Per què a vegades no? Quins problemes sol haver-hi?

El principal problema pot ser que el delinqüent sigui desconegut o estigui fugit, ja que el procés no es pot iniciar. En els casos polítics, no obstant això, també és un obstacle veure el mal causat pel victimario a conseqüència d'una lluita justa o no mostrar cap penediment. Moltes vegades, simplement, no voler participar. Per part de les víctimes, les causes són d'odi al delinqüent, de no poder perdonar, de no voler recordar o de por al resultat, és a dir, de sentir que està traint al seu familiar si hi ha un resultat positiu. Totes les raons ens semblen acceptables. A vegades, el procés es duu a terme mitjançant la cerca de persones similars, la qual cosa vol o no pot representar una altra víctima o victimario d'aquesta mena de delicte.

No tots els delictes són iguals, alguns són més comuns i altres són més greus. Quan és aplicable aquest sistema restaurador?
En qualsevol cas, sempre hi ha algun afectat. En alguns casos és molt més fàcil buscar una solució que en uns altres. Si t'han robat el cotxe serà suficient amb tornar. Els problemes es troben en els delictes greus, sobretot en els casos d'assassinat. En aquests casos, atès que no es pot tornar a la situació anterior, s'han de trobar altres vies. També hi ha casos difícils, quan una mateixa persona és víctima i delinqüent, per exemple, el membre d'ETA que ha sofert tortures o el narcotraficant que ha resultat ferit en un atemptat. Els casos possibles són infinits, no es pot trobar la fórmula perfecta, però es poden establir uns criteris generals que seran útils en la majoria de les situacions.

Quins són aquests criteris?

La primera és mostrar bona voluntat. Una de les víctimes va dir una vegada que no es pot conduir un cotxe sol mirant els miralls, perquè el que hi ha davant no es pot veure. Aquesta és la filosofia que es necessita. Cal no oblidar l'anterior, però l'objectiu és que la vida d'ara endavant sigui més fàcil i més feliç. Un altre criteri és el respecte. Qualsevol persona respondrà bé al respecte i facilitarà la comunicació. Això no vol dir que sigui una conversa agradable, ni que els participants es facin amics, però cal tenir disposició per a entendre l'actitud de l'altre. No es pot oblidar, no obstant això, que la víctima és la principal protagonista i la que millor ha de sortir d'aquest procés. Això no vol dir que calgui aixafar al delinqüent, almenys això no és el nostre objectiu.

Veus que això és possible al final del conflicte a Euskal Herria?

Aquest sistema és vàlid davant qualsevol conflicte. Jo no crec en la política penitenciària. No vull dir que hagin de desaparèixer. Hi ha una classe de gent, les més perilloses, les que necessiten algun tipus d'aïllament, no poden viure entre els ciutadans. Per a aquesta mena de persones sí que es necessita presó, però en la majoria dels casos no.

Però aquí hi ha els qui neguen el “conflicte”…

Seria tan rar com negar amistat o odi. El conflicte és una part més de les relacions humanes i no la menys important. Els conflictes estan a tot arreu i aquí també. Acceptar això és un pas imprescindible per a la solució.

Considera imprescindible demanar o aconseguir perdó?

Fred Luskin va escriure un preciós llibre, Forgive for good (2002), en el qual el perdó es presenta com una habilitat de la vida que no tothom té. A més, assenyala que la perdó és una eina per a reduir l'estrès. Jo també soc d'aquesta opinió, però no puc imposar aquest pensament a ningú. El perdó no és l'objectiu de la justícia restaurativa, sinó la millora de la vida d'ara endavant. En això no és imprescindible demanar perdó ni donar perdó, però sí que és cert que la petició de perdó facilita molt el camí.

El procés de pau està en aquests moments en un procés que no s'ha iniciat, entre altres qüestions, està el cas de les víctimes. Algú està treballant aquí en la justícia restaurativa?

Sí, una mica sí. En aquesta zona hi ha diversos experts en justícia restaurativa entre juristes i criminòlegs, entre ells Idoia Igartua, Alberto Olalde i Gemma Varona. El nou context pot ajudar molt, ja que el fet que ETA hagi renunciat a la lluita armada és un pas important, i és possible que en aquesta ocasió no es trobin els problemes i els obstacles d'altres èpoques. Langraitz Bidea és un dels principals projectes en els quals, en lloc de cercles, s'estan organitzant entrevistes en parelles. No conec tots els casos, però m'han dit que la majoria dels participants estan fent valoracions molt positives.

I tu com ho veus?

Abans de venir aquí he passat per Ruanda i Sèrbia. Altres anys a Corea, Vietnam o Nepal. En comparació amb elles, jo no crec que el problema d'aquí sigui irreparable. És més, el problema social no té cap dificultat. La qualitat de vida de la societat basca és bona, el Govern Basc té recursos i s'ha mostrat disposat a omplir el buit. A més, he vist xarxes socials i familiars sòlides, és a dir, víctimes i victimarios no es quedaran sense ajuda social, ja que les famílies i els seus afins són els responsables d'això. Miri, avui, mentre passejava per Sant Sebastià, un nen ha sofert un petit accident amb la seva bicicleta. Aviat s'han acostat a ajudar a cinc o sis persones, ho han aixecat, s'han llevat de la via la bicicleta i han estat amb ell fins que van arribar els seus pares. Això és impossible en molts llocs, un s'ocupa de les seves coses i tocar a un nen pot portar a l'acusació. Aquí, d'alguna manera, hi ha una consciència social forta, i això serà imprescindible per a tapar la fractura social.