“El cinema basc té metafísica”, diu a l'inici del documental.

Tal com deia Mark Legass, Euskal Herria és un poble que ni tan sols existeix i, per tant, li correspon el cinema que no es veu. És la història del cinema basc, perquè la majoria de les pel·lícules fins a la transició no es poden veure perquè s'han perdut o perquè s'han perdut. És paradoxal llegir com els historiadors fan grans comentaris sobre les pel·lícules i després diuen que aquesta pel·lícula està perduda. S'està fent metafísica, jutjant treballs que no s'han vist.

El documental se centra en la cerca de la pel·lícula Gure Sor Leku, d'ETB2 i eitb.eus. Va ser una pel·lícula bucòlica i idíl·lica dirigida a la diàspora. Kristiane Etxaluze, que en aquella època veu la pel·lícula i apareix en el documental, diu, per exemple, que li va semblar “diminuta i avorrida”, “lligada a coses velles”.

El director de la pel·lícula, André Madré, va marxar d'Euskal Herria als 13-15 anys i tenia una gran nostàlgia. A més, va mantenir contacte amb la diàspora i amb els refugiats i en aquesta mena d'ambients, lluny del seu lloc d'origen, hi ha una tendència a idealitzar-la. Va voler fer una pel·lícula per als quals patien aquesta nostàlgia. No obstant això, com només veiem imatges [l'àudio de la pel·lícula no ha estat recuperat fins ara], no sabem si en algun episodi existia un discurs més crític, o el discurs atemporal de l'Arcàdia era el predominant. En qualsevol cas, cal tenir en compte que aquesta època és de transició o de fissuració; en la dècada dels 50 el món que retrata Madrid està desapareixent i d'aquí li ve un toc nostàlgic. Està sorgint una nova generació i un nou cicle i per això Kristian reivindica una nova manera de ser basc i modern. Però cal destacar que Madré és alhora tradicionalista i revolucionària, perquè rep aquest vell món a través d'un nou mitjà i perquè és la primera a fer cinema en basc.

Amb el valor que té…

Sí, encara que m'ha sorprès que els testimonis de l'època em diguessin amb quina naturalitat que era en basca, sense donar-li gens d'importància. Segurament perquè anem amb les ulleres del nostre Sud i amb les prohibicions de llavors fer una pel·lícula en basca era un valor incalculable, més encara si és la primera, però en Iparralde el basc no estava prohibit, i per exemple, la revista Herria, una de les més venudes (abans també la revista Eskualduna).

L'autor de la pel·lícula va ser un home molt curiós: El general d'Hazparne, André Madré, durant la Segona Guerra Mundial i la descolonització africana.

De manera semblant: Per als d'Hegoalde pot ser curiós que el que va rodar sobre Euskal Herria en basc fos general, però la sociologia de principis del segle XX en Iparralde no és un perfil rar. Era habitual que fos basc i francès, ja que en la Primera Guerra Mundial, per exemple, van morir en el front prop del 20% dels joves d'Hazparne. És cert, no obstant això, que va fer carrera en l'exèrcit i va viure moltes anècdotes. Vaig trobar a la seva casa als quals havia escrit durant el temps militar i ell deia que havia tingut sort, perquè li havia tocat estar en els llocs on succeïa la història. Va ser enviat com a capità, al costat d'uns altres, a signar l'armistici amb els alemanys; va aconseguir escapar de la Gestapo; va ser cap dels exèrcits francesos durant la descolonització i la independència dels països africans…

No sols el director, sinó també el guionista de Gure Sor Leku és un home especial: Jean Elizalde cambrer, sacerdot euskaltzaina. Es mostra irònic amb el contraban, amb ser basc, amb la pilota… en una entrevista que ha recuperat per al documental.

Vaig trobar l'entrevista en l'arxiu d'una televisió francesa, en un curt documental sobre El servidor. És un tipus bastant càustic que buscarà al capellà un periodista francès. Siri sempre té una resposta sarcàstica. És una persona molt desconeguda per a molts de nosaltres, però hi havia algú: Va ser durant anys secretari d'Euskaltzaleen Biltzarra, membre d'Euskaltzaindia, jutge de versos… i els seus manuscrits i cartes (les vaig trobar en la Ilobre) són un tresor que cal digitalitzar.

En els documentals del gènere de recerca, Emak Bakia Bada, d'Oskar Alegria, serà una de les últimes en basca. Alegria diu que en aquests projectes de recerca i cerca el camí és el més bonic.

En el camí et trobes coses (com conèixer al Servidor que acabem d'esmentar), et surten milers de branques, molt boniques, però quedar-te en cada branca també pot perdre's en el camí.

La teva cerca és un camí irregular i abrupte, i entre llàgrimes i riures has decidit riure't en el documental.

Em va semblar molt difícil posar-me transcendent per a mi mateix o per al descobriment. S'adonarà de la grandària de la troballa i és més interessant explicar-lo amb un somriure, que ajuda a relativitzar els cops rebuts en la recerca. En el Festival de Cinema de Sant Sebastià més d'un m'ha dit que el tema no li interessava en absolut, però que després el va veure i el va passar molt bé. Anaven a tenir al cap un documental folklorista sobre la cultura basca i, bo, almenys, ha servit per a atreure a aquesta mena de gent.

També t'hem vist en el dentista! Què tal van les coses com a actors?

Sobretot per mi mateix, perquè he passat tota la meva vida dient que no m'agrada que apareguin autors en el documental; sembla que vols ensenyar-te a tu mateix. Però vaig anar documentant la cerca amb la cambra i en revisar el material em vaig adonar que apareixia jo en gran part de les imatges, al mateix temps que la història perdria si no es narrava des del punt de vista de la primera persona, i vaig decidir que el millor era fer-ho. Una vegada fet això, vaig pensar que el to humorístic era el que em permetia encarar el paper d'un autor omniscient i maco al qual tant he odiat. vaig riure de mi mateix i em vaig presentar amb gran autoironia. Em veia una mica com Sherlock Holmes daurat, com Woody Allen, de Manhattan Murder Mystery, i que no obstant això té una mica de sort…

Sí, també té suspens, perquè quan penses que tot està lligat et sorprens en la pel·lícula.

Aquest és el punt fort de la pel·lícula. La història ha estat així, aquest ha estat el camí, no sé què vengen i que nous trobaran, i el vaig viure com he demostrat, amb la pel·lícula que fins i tot vaig somiar.

No sortir tot rodó té el seu encant, fins i tot cinematogràficament.

Sens dubte, com en la vida real. Si hagués trobat la pel·lícula en el primer cop, hauria tingut molt menys a comptar i probablement no hauria fet la pel·lícula. Això no vol dir que no m'ho hagi passat malament, també he avorrit al meu voltant, però ara, mirant a la distància, és còmic també.

Es tracta d'una història inacabada, ja que la pel·lícula manca d'àudio en basc. Em va dir que continuaràs buscant.

Amb una altra intensitat, però continuo buscant, sí. No tenim la còpia original de la projecció de la pel·lícula i ha d'estar en algun lloc, o ha estat en algun lloc. Jo tinc dues o tres teories, però no vull fer spoilers…

Sembla sorprenent que encara s'hagin fet aquest tipus de descobriments: Gure Sor Leku és la primera pel·lícula en basca, i no sabíem res d'això.

És terriblement terrible i en aquest estudi també he trobat referències a altres pel·lícules que poden estar en qualsevol part. El problema és que la nostra cultura és invertebrada, no estructurada, i tot està per fer. En el cas del cinema, a més, la història del cinema basc comença en la dècada dels 80 amb gent d'Hegoalde que no sap basca, molt limitada per a moltes coses, ni què dir per a parlar de la realitat d'Iparralde. I en el segle XX, gran part de la nostra cultura cinematogràfica ha tingut lloc en Iparralde, perquè no era possible en Hegoalde, tot això sense investigar. Que moltes de les obres que van existir no les coneixem i que no va haver-hi transmissió és el nostre drama. Per això, animo a la gent a mirar a les seves habitacions, ja, ja, a veure si troben alguna cosa…

Perquè és important recuperar aquest patrimoni.

Aquest llegat mostra com som, parla del nostre poble, i el nostre poble ha estat culturalment un poble totalment subsumit. No sols això, el folklore ha estat un poble molt limitat, on els sacerdots han tingut molta importància… Potser ens veiem lletjos en aquest mirall, però hem estat això, aquestes pel·lícules parlen de nosaltres, aquest llegat.

Quines reaccions has rebut en mostrar la pel·lícula als participants i familiars del nostre Espai Sor?

Els he vist emocionats i m'ha fet una gran impressió. La nena i el noi que apareixen junts en la pel·lícula, avui dia parella, van venir a la projecció especial d'Hazparne i l'home, malalt, va sortir per última vegada de casa. Va morir uns dies més tard i la dona ens va donar les gràcies pel tancament del cicle de la vida en veure la pel·lícula. La pel·lícula, d'alguna manera, esquitxa la vida real, influeix en la vida, i això ens omple.

La filla de la mar, el temps de les pomes, està prohibit recordar, les finestres per a mirar cap a dins i ara buscant El nostre Lloc Sor. Què comparteixen els teus documentals?

Tots parlen de la memòria del nostre poble, això és el que m'interessa. Alguns parlen d'un passat polític més llunyà o més pròxim, uns altres parlen d'un passat cultural, però tots parlen d'una memòria que ha estat oculta o que no és coneguda, de la memòria de persones que normalment no solen aparèixer.

Les finestres que donaven a l'interior de la casa van deixar fora del Festival de Cinema de Sant Sebastià. T'has llevat l'espinita perquè aquesta última l'han donat en el Zinemaldia?

Vaig viure malament el compte de les finestres per a mirar cap a dins, com a boicot. L'argument dels de Zinemaldia va ser que no entrava en la seva línia editorial, i encara que vaig treure l'arç fa temps, vaig acabar amb aquesta pel·lícula molt saturada, cansada i apesarada, tant amb els de dins com amb els de fora; el Festival no va ser més que una part del que havia passat. Em vaig adonar que era un tema molt difícil de tractar artísticament, perquè estava molt contaminat.

Tornant al Zinemaldia, segurament a alguns ens agradaria un altre Festival, no m'agraden moltes coses del festival, però d'altra banda també és una oportunitat i un aparador per a gent com jo i continuem presentant els nostres treballs. Jo crec que hauríem de cuidar més del nostre, tractar les obres basques amb més sensibilitat, i Rebordinos (director del Festival) no té una sensibilitat especial respecte a les obres basques.