Més coneguda pel seu treball sobre l'escenari és Lipus. Etxekoak, d'HutsTeatro, que dirigeix, està immers en els assajos del seu nou treball. El pròxim 1 de novembre s'estrenarà a la sala HARRI Xuri de Luhuso (Lapurdi).

Com va sorgir la possibilitat de treballar amb Asier Altuna en la pel·lícula Amama?

Dono molta importància a les persones, qui em demana que treballi. Abans vaig treballar amb Asier Altuna en una mostra, en el documental Bertsolari, i coneixia la seva manera de treballar; ja hi havia abans un feeling. Crec que ell em va cridar per amor al meu teatre, perquè em va veure treballar en el teatre i perquè li agradava. No vaig ser a cap casta. El personatge de Xabi és el primogènit d'una família rural que ha abandonat el caseriu i s'ha anat al poble, i té fama de vague dins de la seva família. És un personatge que contraposa la càrrega emocional i simbòlica que buscava Asier.

Tens alguna semblança amb Xabi, el teu personatge?

Sí, tinc. Jo també m'he criat en un ambient rural, sé el que és haver de tallar l'herba o usar el carro… Són records de la infància. Igual que Xabi, jo també m'he fet ciutadà. No obstant això, el treball del caseriu actual no és el mateix. Avui dia ningú viu del caseriu, ni a Euskal Herria ni en el món, diria jo. El caseriu s'està perdent. Per això la pel·lícula és significativa.

Sent una pel·lícula de poques paraules, ha utilitzat vostè el llenguatge del teatre en el seu treball de dramatització?

Jo he trobat a faltar més textos, però també he comprès el que volia Asier. Ha volgut comptar el món que té en el seu imaginari, i una de les seves característiques és fer alguna cosa que és molt visual. Això s'ha vist corregit. És un mestre en això, en veure la pel·lícula es nota la força que té la imatge.

Dins de la imatge, com no podia ser d'una altra manera, s'inclou el treball d'actor, però els llenguatges cinematogràfic i teatral no tenen res a veure, encara que tots dos siguin una representació. El cinema és més sobri. Em feia gràcia que al cinema es parla en murmuris, mentre que en el teatre, i més en el meu teatre, es parla molt alt. El petit al cinema, has de fer gran en el teatre. He necessitat el treball d'Asier per a treballar en aquesta petitesa. I no sols la seva, sinó també la de Telmo ESNAL, que ha exercit d'ajudant de direcció en l'empresa, és una parella molt especial.

És el cinema basc més visible gràcies a aquesta mena de pel·lícules?

La presentació i la repercussió que ha tingut en el Zinemaldia són bones notícies, però jo crec que no és suficient, que caldria fer més pel·lícules en basca. Hi ha professionals preparats per a això. M'agradaria que fos el germen d'alguna cosa. Per què no cada any en la Secció Oficial dues pel·lícules en basca?

No obstant això, aquest món se'm fa una mica nou. Nosaltres estem fent públic en el teatre, és directe… El teatre no es pot descarregar [riu]. Cal anar al teatre a veure el nostre, no hi ha res més. Una cosa molt diferent si ens comparem amb el cinema: tu pots ser l'espectador del treball que has fet, és una sensació curiosa. I no sols les maneres de fer, el públic del teatre i del cinema i els mercats són diferents.

Quant al teatre, no ets dels quals es queden parats. Els últims assajos de l'obra de teatre Etxekoak els estan realitzant.

L'obra parteix d'una vivència personal. Em vaig enamorar d'un cubà i vaig haver de casar-me amb ell perquè vingués. Vaig haver de fer una paperassa estupenda, gastar molts diners, anar al consolat, fer entrevistes… L'obra és una reflexió sobre el que jo he viscut. Vaig demanar a Jon Gerediaga que escrivís alguna cosa a partir d'aquesta història. Ha estat un procés creatiu de tres anys i ara estem en la recta final.

La història compte com Maggi s'enamora de Mamadura, africana i negra, i Maggi li compta a casa que ha de casar-se amb Mamadura per a portar-li a ella. La família explica com ho pren i tots els treballs a realitzar a partir d'aquí. Maika Etxekopar juga el personatge de Maggi, de la seva àvia Kristiane Etxaluze; i hi ha dos oncles, un ximple, Goio (Jabi Barandiaran) i un altre neuròtic, Imanol (jo).

Gràcies a aquesta família tan especial vull parlar de moltes coses: de la identitat, de la immigració, del que és de fora, del que és de casa… Hi ha coses que he viscut reflectides, perquè m'agrada treballar amb coses que m'han succeït de veritat.

No és la primera vegada que treballes amb Jon Gerediaga, va ser un dels creadors de Mina Espazioa i Teatre Imaginari al costat de tu. Llavors era ell qui escrivia la majoria de les obres de teatre.

M'agrada molt la seva escriptura i m'encanta com ha agafat l'experiència que he viscut. La història la contem entre tots i és molt actual, desgraciadament. És dur com hem posat aquests límits… Què és d'aquí, què és de casa, què som nosaltres, què fem com a bascos… Els conflictes interns queden al descobert. També hi ha una simbologia en el meu teatre, en els textos de Jon i en la música d'Asier Ituarte. Volem comptar una cosa íntima però també polític. Per a mi, les meves obres sempre són polítiques.

L'estrena serà a la sala HARRI Xuri de Luhuso, com és habitual a la sala Artedrama de la capital biscaïna.

En aquest procés creatiu en el qual estem immersos hem realitzat residències artístiques en nombrosos pobles d'Euskal Herria i això és una alegria. Hem assajat en Leioa, Luhuso, Itsasu, Zumaia i Maule i això li dona un caràcter especial. Hem estat creant en molts pobles que conformen la comunitat basca i crec que això dona un altre sentit al teatre basc. L'impuls d'aquesta xarxa em motiva molt en aquests moments. Així em sembla que estic fent aquest imaginari del teatre basc.