Per a explicar què és el farciment, senyores i senyors, difícilment trobareu un exemple millor que el de les paraules del nostre engalanat himne (bo, esquitxat) que aquests dies ha assotat els racons del basc: “Agur jaunak, senyors, agur / agur eta erdi”.

El punt que segueix a aquest comiat fallit és molt més íntim: “Tots Déus / eyñak giri, / Vosaltres i / Nosaltres també” (totes les cites sic, fins ara i també a partir). Aquesta és, sens dubte, una reivindicació de la igualtat, encara que no sabem si en aquestes que Déu ha fet el mateix caben també les dones, perquè no s'esmenten (en fi, esprement el cervell fins a convertir-lo en una vinya, això podria ser una espècie d'estratègia de reconeixement, un regal que els homes vam fer a les dones amb gràcia).

El debat va sorgir en l'acte d'obertura de curs de la UPV/EHU. Per al nivell d'aquest acte solemne no val per descomptat qualsevol cançó, i va ser el cor de la UPV/EHU (o superior) qui va triar aquest himne.

I què? L'Agur jaunak es canta en multitud d'esdeveniments a l'any i no passa res. Però el cas és que el cor no va utilitzar la versió habitual de la cançó, ja que va cantar les paraules que va canviar per a l'ocasió. El “suggeriment” per a dur a terme aquest canvi va semblar venir de dalt al director. No obstant això, aquest canvi en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials és el que ha generat la polèmica que assenyalàvem al principi.

En el fons, és una qüestió de sempre: a què donar prioritat, a la tradició o als drets humans? Perquè això és el que es compta, tant en el cas de la cançó Agur jaunak, com en les parenceries d'Irun i Hondarribia, o en l'ablació de toros i nenes adolescents.

El jeltzale Iñaki Anasagasti posa com a exemple l'actitud dels partidaris del culte a la tradició: “Qui són els promotors del moviment Goirizelaia o han impulsat aquesta iniciativa per a canviar la història d'una part de la ciutadania basca?”. Igual podríem preguntar els altres, empassant la ràbia, a veure quina part de la ciutadania basca ens va imposar als altres, com el senyor Agur i l'himne Gora ta Gora.

La visió d'Anjel Lertxundi és molt diferent de la d'Anasagasti: com la societat ha avançat molt de temps en els drets i el laïcisme de les dones, el fet que aquests avanços tinguin el seu reflex en la plaça és molt bo per a Lertxundi (jo també, per descomptat), i aplaudeix la conducta de la universitat, “la qual cosa hem après en el camí –el senyor i la dona som tots iguals– l'ha cantat i oficialitzat en aquest jo natural” (jo).

L'escriptor oriotarra diu que la universitat té un paper propi en això: “Per a això està, entre altres coses: per a comprovar i enfortir els canvis”.

Però en això no soc tan optimista com Anjel. M'agradaria ser, però conec la universitat des de dins, i estic convençut que el “Agur jaunak eta andrea” d'avui és més un intent de ser políticament bonic que un intent de “comprovar i enfortir els canvis” de la societat.

També diria que és un deure innat de la universitat contribuir a la superació racional de les inquietuds, conflictes i conflictes en la societat basca, però això és diferent, segons he vist en un moment en el qual el conflicte antonomástico basc estava en el seu pitjor moment.

Sospito que en la universitat hi ha una mica de senyoret (bo, i senyoreta), basat en l'experiència de dinou anys. I, cantant, mentre això sigui així, difícilment podrà sortir de l'era t´Erdi.