L'alter ego d'Erich Honecke, en Twitter, va tuitar irònicament que no es pot negar que els Estats Units té molta sort, es fa una llista de països enemics i aquí sorgeixen les “revolucions” que cal defensar o els “terroristes” que cal atacar. A vegades la sort és tan favorable que “per casualitat” els seus amics aconsegueixen donar un cop d'estat, o en el pitjor dels casos, munten un exèrcit del matí a la nit i desenvolupen la seva capacitat per a fer una guerra civil. Si no aconsegueixen la victòria, tenen el comodí d'Oncle Sam: Bombardejos de l'OTAN. Una vegada que el país està destruït i en mans d'amics dels Estats Units, és necessari reconstruir-lo. El negoci és rodó per a les empreses occidentals que prenen el control de l'explotació de les matèries primeres i reben l'encàrrec de les obres de reconstrucció per a controlar l'economia. Tot això té un preu que posarà el sector financer occidental, on no hi havia deute es genera deute i la colonització econòmica bufa amb vent. El problema és que els “lluitadors per la llibertat” (sic) solen tenir una ideologia extremista islamista, però bo, aquí també pot haver-hi negoci, no està tan mal perquè la destrucció, la pobresa i la por s'estenguin en els territoris que cal dominar i colonitzar.

Més que l'atzar, l'increïble és la ceguesa d'alguns. En Youtube, a partir de 2006, el general Wesley Clark ha donat a conèixer en les seves conferències i entrevistes quin ha estat el pla des de 2001: “Hem d'acollir set països en cinc anys”, va repetir el general. Entre ells es troben l'Iraq, Líbia i Síria. Des de llavors han passat moltes coses, entre elles el bombardeig de Líbia per part de l'OTAN, el reconeixement oficial de Qatar que centenars dels seus soldats van lluitar pels rebels a Líbia, l'assassinat de Kadafi per part d'alguns que parlaven l'espanyol de Colòmbia i el suport de Turquia, Occident i els estats de la Península Àrab han subvencionat i armat als rebels sirians, la majoria d'entre ells. Una vegada més, igual que Occident va sembrar la llavor d'Al-Qaeda, reconeguda per Hillary Clinton, ara ha sembrat la d'Isis (Estat islàmic).

Mentrestant, alguns sectors de la “esquerra radical” d'Occident han protegit cegament els rebels de Líbia i Síria per inanitat o mala fe. Pel que sembla, les injustícies de la resta del món no mereixien la seva atenció, només els interessaven les injustícies dels països d'alta sobirania i relativament alta justícia social. Però, si sabien que els seus articles i manifestos no afectaven les actituds dels governs de Líbia i Síria, quina era la seva funció conscient o inconscient? Crear les condicions que justifiquin (o rebaixin les crítiques a les intervencions de l'imperialisme occidental) en la nostra societat, demonitzant alguns governs i idealitzant les oposicions. En altres paraules, a l'imperialisme se li renta la cara amb un discurs de “esquerra radical”: Xarxa-washing.

Una vegada conquistats els països, l'esquerra occidental perd interès per ells. Per exemple, Líbia és avui un infern comparat amb 2010, però a la majoria dels “progre-comunistes” els és igual. Ara tenen una nova joguina: els refugiats. Defensant el dret a l'asil tranquil·litzaran les consciències. El que passa és que els refugiats no són un fenomen natural, una causa imperialista explica la seva fugida i, en aquest cas, els perdedors seran els països d'origen, perdent els millors cervells en benefici dels països rics.