Va ser detinguda al gener de 2011 i posada en llibertat condicional al juliol de 2012, després de ser detinguda. Ara es troba a l'espera de l'arribada de l'Audiència Nacional. No és fàcil menjar dos pintxos tranquils després d'una entrevista amb ell. A ell tampoc li resulta fàcil continuar parlant. Parla del que la tortura li ha portat a ella. Va interposar la denúncia de tortures i, com de costum, es va arxivar: “No hi ha proves suficients”.

Han passat quatre anys i mig des que vas ser detingut i torturat. Com et trobes ara?

Des de llavors això ha estat una cosa que ha anat canviant dins de mi. Vaig acabar la incomunicació, vaig estar amb l'advocat i estava molt cansat, però era un sentiment interior: “He sobrepassat això, no m'han matat, no han acabat amb mi”. Tenia un sentiment de triomf. Ni en un any i mig de presó li vaig donar una importància especial. Als meus pares, no obstant això, sí que els vaig dir que m'alegrava que em portessin a la presó, perquè la presó em donava un grau de seguretat, i que des d'allí no tornarien a portar-me als interrogatoris.

Els mesos previs a la detenció també van ser durs, ja que moltes persones de la zona van ser detingudes i els furgons policials es trobaven en els voltants de la casa. Ja saps que la tortura és aquí. Molta gent s'ha escapat per por de la tortura. Després la presó i que això t'exigeix que siguis allí: “Haig de ser aquí i em centraré aquí”. Fins i tot després de sortir de la presó la gent em deia el bé que estava i coses així.

Al cap d'un any, no obstant això, vaig començar de sobte a notar al meu cap reaccionis molt estranyes: empipaments molt violents, necessitat de sortir d'una situació immediata, no poder suportar diverses situacions… Vaig començar amb el psicòleg i em vaig adonar que tenia moltes coses dins; l'estratègia que havia utilitzat per a fer front al succeït tal vegada em va servir en una situació, però després va portar algunes conseqüències.

Em van detenir i ens van disfressar d'anar a Madrid, em van obligar a viatjar en postures doloroses, em van colpejar, em van humiliar i em deien de tot: pederasta, membre d'ETA, no sé a qui vaig matar… i a partir d'un moment vaig decidir acceptar aquesta situació i quedar-me mut i sord: “Ets un ninot, tens el teu cos i procura que no agafin el cap”, em deia. Els dies que van seguir van ser molt durs i també vaig desitjar que em matessin, que el meu cos es convertís per a ells en un gran problema.

Després, quan sortia de la presó i comptava tot el que havia fet, tenia una sensació estranya, pensava que em referia a mi mateix amb lleugeresa, com si no m'haguessin fet tot això a mi, com si m'hagués vist en una pel·lícula. Sabia que m'havien fet a mi aquestes barrabuelas, però no les sentia, no era capaç de treure-me-les de l'interior.

En una sessió de psicòleg anterior als Santfermins de l'any passat, ell em va demanar que li posés contra la paret –em van passar tota una nit en la comissaria i vaig tenir al·lucinacions– i li vaig contestar que no era capaç. Llavors em va demanar que em donés suport contra la paret, em vaig asseure i de sobte em vaig posar a tremolar de cap a peus i vaig plorar; el psicòleg va haver de treure'm de la paret. Després d'una setmana en la qual també em van fer mal els músculs, també va tenir el seu costat bo, em vaig adonar del que m'havien fet i això dins de mi. És a dir, tres anys després de torturar-me, sentir-me per primera vegada torturat, em va ajudar a confirmar que m'havien fet el que havia fet.

Què ha canviat això en la teva vida?

Més del que pensava. Segurament no és només això: l'època anterior a la detenció, la detenció, l'espera de judici durant quatre anys… Per dins no estàs bé i has d'acceptar-ho. Em van diagnosticar depressió. Sé que abans no tindria moltes baralles amb els més pròxims. No es parla d'ells, però aquestes situacions tenen més conseqüències del que es pensava.

Parles amb persones que han estat en situació similar?

No és fàcil, però he parlat amb gent que confia en mi. També quan vam ser a Donostia a fer la dinàmica del mapa conceptual, i ho vaig agrair. Llevar la sensació de culpabilitat que et deixen amb la tortura no és fàcil. Un dels seus objectius és destruir-te, per a això has de denunciar a altres persones i després llances les teves denúncies contra aquestes persones. Jo tinc clar que aquests noms no els vaig pronunciar jo, ells me'ls van posar en la boca, ni sabia a qui es referien.

Però després va declarar davant el jutge que no va comparèixer davant la policia i va denunciar les tortures.

Sí, però sempre tens una sensació així: “Potser si hagués resistit més...”. És una frivolitat per part meva creure que quan jo volia morir a les seves mans, però després aquestes coses es tornen a si mateixes. Sé que també va haver-hi acusacions contra mi davant el jutge, però jo mai reprovaré a aquesta gent, sé el que és això.

Quan llegeixes el teu relat calles des d'un principi i conforme avança la tortura es pot imaginar el que et ve. “Que parli, que parli” em vaig dir a mi mateix a mesura que avançava en la lectura, amb l'esperança que aquest infern acabés.

Sí, però ja saps que això no acaba quan parles, sempre et demanen una altra cosa, això ho tenia molt clar. Dos grups es van dedicar a torturar-me, una mica de “teatre” que podia fer amb el primer, una mica més que vaig poder resistir; amb el segon no era possible.

Com ho porten els amics, la família…?

Jo no puc queixar-me perquè des del principi he tingut molta amistat i suport. Quan em vaig adonar que estava mal, vaig decidir que havia de dir, “no m'amagaré, no m'avergonyiré”. Algunes de les conclusions que em va portar, per exemple, el meu pare no veia que estava mal o semblava que li costava acceptar-ho, perquè em veia bé. Jo també em donava compte que el meu pare sofria perquè no entenia per què estava mal i no podia ajudar-me. Aquestes situacions van ser les que van donar lloc a una sèrie de diversions i jo li vaig dir: “Senti, si jo reconec que tinc problemes, vull que vostè també ho accepti”.

La policia t'ha deixat en pau durant aquest temps?

De moment, sí, però diuen que a mesura que s'acosta el judici es produeixen algunes “visites” al carrer. Una amiga, per exemple, ha estat acomiadada pel torturador pels carrers de la capital navarresa. Estic bastant tranquil i la por no és el mateix, al final ja saps que no viuràs el mateix.

I quan escoltes “a Espanya no es tortura”, què penses.

Això confirma que la tortura és un instrument polític i que té fins polítics. Està molt ben lligat i ho saben els polítics i els jutges. Quan li vaig comptar tortures a Grande-Marlaska [Fernando, jutge], estava ansiós, plorava, feia mala olor… ell sabia que aquesta situació no es pot representar, però em mirava de dalt a baix, com si fos Déu, sense dir res. En aquestes circumstàncies, el fiscal va començar a donar pals.

Seriosa tranquil·litzador que els teus torturadors siguin castigats?

Això no passarà. M'agradaria que l'opinió pública conegués qui són aquests torturadors, qui els manava torturar, què fan ells en un judici… Si ells estan o no en la presó, a mi no em canviarà res.

Com et sents víctima?

Em costa posar-me aquí i veure'm víctima. Les víctimes de l'Estat s'han organitzat com a lobby i han rebut un grau de poder; jo no vull comparar-me amb elles. Però llegint la definició de víctima, soc una víctima, i en aquest sentit m'agradaria que s'acceptés la tortura social i políticament. No vull diners, però estaria bé que m'oferissin ajuda i tractament psicològic.