En temps de llibertat i democràcia, la premsa és fonamental, més encara quan s'imposa la repressió i la censura oficial, com va ocórrer en el Franquisme. La censura i la desinformació ens obliguen, ens obliguen a acudir a la clandestinitat i a difondre informació veraç. Enfront de la brutal repressió que sofríem a Euskal Herria durant aquests anys, hi havia necessitat de crear moviments de solidaritat, i la informació –oculta, per descomptat– era una gran eina.

Una cosa així ho intentem quan un grup d'amics comencem a publicar el butlletí Notícies del País Basc durant l'estat d'excepció (notícies d'Euskal Herria en època d'excepció). Les generacions que no van viure aquella situació haurien de conèixer de primera mà petites però importants històries com la que s'ha publicat en aquest butlletí.

Afusellaments de militants d'ETA i FRAP

El 27 de setembre es compleixen 40 anys de la condemna a mort i afusellament de José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, tres membres del FRAP, i de Jon Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegi Etxeberria, d'ETA. El règim feixista de Franco estava en vigor. Els Consells de Guerra, aquells macacos judicis de caràcter militar, no eren més que farses judicials, perquè el decret de la Llei Antiterrorista havia donat la mà a policies i jutges per a tot. L'ascens repressiu iniciat al maig de 1975 a conseqüència de l'estat d'excepció declarat en Bizkaia i Guipúscoa va aconseguir el seu punt àlgid quan els cinc militants van ser afusellats –en la pàgina 11 d'aquest número d'Argia es pot llegir una entrevista amb Mertxe Urtuzaga Otaegi, familiar d'Angel Otaegi–.

A Euskal Herria, des de 1967 hem viscut diverses situacions d'excepció: temps terribles en els quals s'eliminaven les garanties “constitucionals” i es deixava jugar lliurement a les forces repressives. Per a això, el franquisme comptava amb el suport de la majoria dels mitjans de comunicació. En qualsevol cas, el 22 de maig tota la informació sobre Bizkaia i Guipúscoa va ser declarada “matèria reservada”. D'aquesta manera, el règim prosseguia amb major tranquil·litat la desinformació oficial i les portes de la repressió s'obrien de bat a bat mitjançant detencions i tortures.

En aquest context va sorgir la iniciativa clandestina de la publicació de Notícies del País Basc durant l'estat d'excepció, independent dels grups polítics i sindicals. Es tractava de donar a conèixer el que realment estava passant a la major quantitat de gent possible –sobretot al sector lluitador antifeixista, que tenia la vostra ideologia–, i estendre'l no sols a Euskal Herria, sinó també en l'Estat espanyol i més enllà.

Després de tornar de l'exili, vaig haver de tornar a l'estranger en 1975, just quan va entrar en vigor l'estat d'excepció. Em vaig amagar a Madrid. Allí em vaig relacionar amb els àmbits progressistes, sobretot amb la gent que estava en la base de l'Església no oficial, i amb alguns partits polítics clandestins. A conseqüència d'aquests contactes, em vaig adonar de seguida que calia fer front a la desinformació que hi havia sobre Euskal Herria, construint un sistema alternatiu. Xabier Sánchez Erauskin, company i amic de la víctima, també es trobava llavors a Madrid, on residia. Vaig parlar amb ell, analitzem el tema i decidim crear un butlletí que arribés a Euskal Herria, a tot l'Estat i també a Europa. Ens va deixar la casa, els diners i el cotxe gràcies a la inestimable ajuda d'un basc de Madrid, i utilitzant les fonts d'informació que teníem a Euskal Herria, comencem a posar en marxa el butlletí.

28 de maig de 1975: primer butlletí

El primer butlletí informatiu va sortir el passat 28 de maig. En els dos mesos que van transcórrer des d'aquesta data fins a la fi de l'estat d'excepció es van realitzar 15 butlletins amb una extensió aproximada de 200 pàgines. A ells s'afegeixen els següents cinc números: Aquests últims van rebre la informació dels Consells de Guerra i la reacció de la població contra aquests.

Editem el butlletí en secret a Madrid, i amb l'ajuda de la ciutadania aconseguim difondre'l a Euskal Herria i a tot l'Estat. La informació va arribar a altres països europeus i també a Amèrica, on periodistes estrangers i les principals ambaixades situades a Madrid recollien a les seves mans el butlletí. Radio París, Pyrenaica, BBC, Le Monde, France Press, Reuters, Asociated Press, Unaited Press International i altres agències de prestigi, també van tenir el seu propi butlletí. Vaig treballar molt amb ells com a corresponsal a França i Alemanya, entre ells José Antonio Novais i Walter Haubrich.

La informació que rebíem de persones de plena confiança (advocats, cures, laics...), En molts llocs d'Euskal Herria la gent va arriscar la seva seguretat i la seva vida, ja que l'ombra del capità Manuel Hidalgo, de la Guàrdia Civil, va ser perseguida. Hidalgo creia que el centre d'operacions (redacció, impremta, distribució…) del butlletí es trobava en el Duranguesado: Al capdavant de la caserna de Guernica, es va interessar a diversos detinguts pel lloc on s'imprimia el butlletí, però mai el va aconseguir. No obstant això, ell estava convençut que es publicava en algun poble del Duranguesado i així ho deia davant els detinguts.

Els butlletins van tenir un acolliment molt calorós i àmplia, ens coordinem en Sánchez Erauski i també ens vam sorprendre. Moltes persones van participar: alguns van donar diners per a pagar les despeses, uns altres van obrir les portes de les cases i de les esglésies per a col·locar als multi-opistas, i els que van abandonar el cotxe per a fer el repartiment tampoc van ser pocs.

El centre de distribució principal estava en Aranda de Duero, des d'on s'estenia a Euskal Herria, Sevilla, Barcelona o València. Nosaltres fèiem la connexió amb el País Basc, viatjant des de Madrid a Aranda de Duero; des de Bilbao venia un altre cotxe a recollir els butlletins de recaptació de les carteres, i d'aquí s'emportaven a la resta de destins. Alguns ens van permetre l'ús dels seus multicopistes i oficines per a editar, fotocopiar i multiplicar documents. I també es necessitaven sobres amb segells, especialment els bancaris, perquè el butlletí es distribuís ràpidament per tot l'Estat espanyol. També era habitual la reedició dels butlletins, ja sigui des del seu propi país o des de l'oficina del centre de treball.

Més de 50.000 unitats

Gràcies a la generositat dels col·laboradors arribem a treure 50.000 exemplars per número, un butlletí que segurament tindria almenys 150.000 lectors. L'editorial Rodo Ibèric, situada a París, va publicar posteriorment un llibre: Euskadi, l'últim estat d'excepció de Franco. Aquest llibre va ser elaborat per l'equip redactor del butlletí i en ell es van relatar diversos aspectes de l'oculta experiència informativa.

Per què va tenir tant d'èxit? I què va ser el que va impulsar a tanta gent a col·laborar en la difusió d'informació clandestina? Les raons són evidents: el butlletí omplia un gran buit d'informació; la gent estava famolenca de notícies reals. A l'hora d'elaborar els butlletins, tractem de tractar les notícies amb serietat i objectivitat, la qual cosa també era una garantia per al lector. De la mateixa manera, la informació retòrica es va abandonar i moltes vegades es donaven descripcions dels fets en aquestes pàgines.

Hidalgo mai va aconseguir desfer aquella informació oculta i aconseguim que gran part de la població s'adonés del que estava succeint. D'aquesta manera, es va produir un moviment solidari a Euskal Herria i fora, i un exemple d'això és la resposta que s'ha produït entre la societat per l'afusellament dels militants d'ETA i FRAP. Ja és hora de donar les gràcies als qui van fer possible aquell butlletí de 1975 i reconèixer el seu treball, encara que alguns ja estan morts.