Els dos escons es comptaran molt bé el 27 de setembre a Catalunya, Madrid i tothom. Ambdues són claus. Un aspecte més de la campanya electoral és el debat sobre el termòmetre que mesurarà al guanyador d'aquesta. Si en el 27 l'independentisme català obtingués el 50 + 1% dels vots, faria un pas molt important cap a la independència. Però és un objectiu molt difícil, no apareix en cap enquesta o estudi. Fa sis anys, no obstant això, apareixia en algun lloc que l'independentisme aconseguís la majoria absoluta en el Parlament i que pogués guanyar un plebiscit simbòlic?

La força de la Diada ha tornat a portar més d'una sorpresa.L'unionisme pur està atapeït, però després d'això està la candidatura dels preocupats Catalunya Sí que és Pot (CSQEP), perquè la influència de la Diada també s'està notant en les enquestes i molts federalistes del seu àmbit continuen mirant a Junts pel Sí o a la Cup, sense decidir on dipositar el seu vot.

En aquest moment, el resultat electoral està en el 25-30% de la societat catalana que es considera sobretot federalista. Uns són del PSC, uns altres de l'òrbita d'ICV i Podem, però el 4-5% d'aquests federalistes caurien en mans de la independència i l'independentisme s'emportaria una gran victòria. En vots i escons.

Si s'aconsegueix una mica més o menys, l'independentisme aconseguirà la majoria absoluta en el Parlament, això sembla que està garantit. I això posa en marxa el procés unilateral d'independència: en els primers deu mesos es redactarà una nova Constitució de la República Catalana en el Parlament i, en un termini màxim de 18 mesos, es dissoldrà el Govern i se sotmetrà la Constitució a referèndum. Aquesta és el full de ruta, però és clar que el nombre de vots pot dilatar el recorregut.

I ESPANYA? Aquesta és la segona pregunta important que tots tenim al cap. La campanya s'està duent a terme a Madrid amb por, aquesta vegada pujant una graderia en les amenaces, augmentant la reforma separatista del Tribunal Constitucional i les amenaces de l'Exèrcit espanyol. Però si només s'utilitza la via de la pena, això no farà més que alimentar l'independentisme català: en la gran tensió política entre dues legitimitats, perquè la voluntat de la ciutadania té més força i legitimitat democràtica que la llei de la pena.

Espanya té molts camins per a recórrer la senda de la pena, fins i tot abans de l'entrada en vigor del famós article 155. Però a Madrid, tant el pp com el PSOE saben que només amb això hi ha festa. Sense un federalisme profund es percep a tot arreu que el futur és fosc. El problema és que encara hi ha possibilitats de fer-ho, tant a Espanya com a Catalunya. Els millors termòmetres per a saber-ho seran els resultats de les dues eleccions: 27 i Generals d'Espanya de cap d'any. Si els del 27 són molt bons per a l'independentisme, el referèndum negociat serà ja l'última oportunitat que li quedi a Espanya de canalitzar el problema per les vies democràtiques. A partir d'aquí ningú sap el que passarà, però l'ANC està anunciant el pas de les grans manifestacions i el començament d'una època de desobediència. I si a Espanya guanyen clarament el pp i Ciutadans, el més probable és que la reforma anunciable de la Constitució es quedi en res. Si guanyen el PSOE i Podem, qui sap, però les possibilitats que aquesta reforma sigui més profunda són majors. Ningú ho sap, però tots els actors hauran d'estar atents, perquè es percep que en l'Estat espanyol s'està vivint un moment de canvi en la societat.

Prendre el català com a estímul és bo, però cadascun té el seu ritme i la seva realitat. Hi ha una àmplia majoria de la societat basca que defensa el dret a decidir, però, a diferència de Catalunya, posar molta força en això no és tan important per a aquest col·lectiu, i a més no sap com enfocar-lo com a projecte polític. Però en aquesta conjuntura, el nacionalisme té una oportunitat històrica a curt i mitjà termini: treure el dret a decidir del seu àmbit i integrar-lo també en els àmbits no nacionalistes. I afortunadament, en l'actualitat existeixen àmbits interessants per a estimular aquesta labor, tant en l'àmbit institucional –sobretot a Navarra-, com en el de l'esquerra i en la lluita social que és clau per a la difusió del dret a decidir. Però el vell esquema no s'ha sacsejat.