Txatxilipurdi va posar en marxa l'experiència en un barri amb poca vida: van preguntar als nens i nenes de la ludoteca de Txatxilipurdi com els agradaria que fos la plaça anterior. Cada nen i cada nena el va dibuixar a través de dibuixos, després van votar els dibuixos dels seus companys i la imatge de tirolina i laberint va ser la més votada. Van parlar amb l'Ajuntament i amb els veïns, i els nens, pares i veïns van començar a construir el laberint. “Vam tenir el laberint durant un mes en la plaça, també organitzem un dia de festa i per a aquest dia muntem la tirolina. Va ser espectacular, quines coses es poden aconseguir a partir de les idees dels nens i construïdes juntament amb els nens. Durant tot el procés els nens i nenes van ser els protagonistes (en les decisions, en l'elecció dels materials, en la construcció…) i la manera de desenvolupar les nostres relacions va ser molt enriquidora”, ens compta Aizpea Otxandiano.

L'exemple resumeix el model d'oci de Txatxilipurdi: “Intentem treballar el model d'oci lliure –diu Amaia Etxab-, desenvolupant l'autonomia infantil i juvenil, partint de les seves necessitats i oferint eines per a autoorganitzar el seu temps lliure. Volem que sigui un oci igualitari, horitzontal (sense jerarquies), inclusiu, dins d'una comunitat i en contacte amb una comunitat que cuidi de l'entorn natural i cultural, i en basc”.

Participació real de nens i nenes a través de l'assemblea

Una de les bases fonamentals de Txatxilipurdi és garantir la participació real dels nens i nenes. En les ludoteques, per exemple, no es concreta el programa del dia, es pregunta als nens i nenes quines volen fer durant aquest temps i es reuneixen en assemblees per a decidir entre tots i totes, nens, joves i adults (hi ha nens/as de 3 a 12 anys amb educadors/as), aprofitant la riquesa que aporta la mescla d'edat. “Al principi, per falta de costum, els costava als nens, els adults esperaven que els diguessin –ha explicat Otxandiano–, però a poc a poc, a mesura que la dinàmica s'anava agafant, es van començar a proposar activitats i és interessant que no sols els proposin coses que els agradin, sinó que també tenen en compte als companys i companyes de l'entorn. Són propostes raonables, que es poden portar endavant, i davant els obstacles no es frustren com nosaltres, que hi ha algun impediment? Perquè ho farem d'una altra manera”. No sols els nens, també els adults no estem acostumats, ha afegit Etxabe, “i hem hagut de revisar el nostre paper. Has d'estar preparat per a donar-li la paraula, escoltar-la i submergir-te en la col·laboració. Perquè en la participació real estem tots al mateix nivell, i hem d'estar disposats a escoltar-nos i a treballar junts”.

Fruit d'aquests processos participatius són, entre altres, la caseta que han construït en la ludoteca d'Otxandio, l'escenari d'Arrasate, l'horta que s'està treballant en una altra ludoteca o les iniciatives que s'han desenvolupat en diferents llocs per a transformar la plaça del poble. Mireia Baz ens parla de la cultura del nen: “El nen té una manera de veure i de viure el món des que neix. Els adults hem de reconèixer aquesta capacitat, en lloc de posar obstacles a la seva manera de veure el món”.

De la societat de la por a la reconquesta del carrer

Portem als nens amb cotxe d'un espai tancat, sempre sota la supervisió dels adults, hem cosit pobles per carretera i ompliment de prohibicions (per a jugar amb la pilota, per a patinar…). Els entrevistats diuen que vivim en una societat de la por, que transmetem als nens les pors que tenim els adults, i que les nostres pors limiten el seu desenvolupament. “Vivim segregats, cada col·lectiu en el seu àmbit i a més en espais tancats; tenim la sensació que el que està fora d'aquí és perillós –creï Etxabe–. Aquest missatge, aquesta por va creixent, però el poble també és nostre, el dels nens, el dels joves, el de les dones, el dels nouvinguts… El de tots. Reconquerirem el poble i a fer el bé comú. Alguns hauran de fer passos enrere en favor d'uns altres: per exemple, haurem de limitar alguna cosa l'espai dedicat als cotxes per a deixar algunes places per a les bicicletes”. “El meu avi m'explica com de petit sortia només de casa, jugava en el barri amb altres nens… però avui dia no hi ha nens als carrers. Hem de donar la volta a això i crear un poble lliure que ens faci sentir-nos segurs”, ha reivindicat Otxandiano.

Els grups de temps lliure de Txatxilipurdi han sortit al carrer per a recuperar espais per al joc i per al basc. “I quan hem obert la ludoteca ens hem adonat que vivim més accidents quan estem dins que quan estem fora”, ha declarat Baze. A més, la pràctica els ha ensenyat que les relacions en espais tancats són molt més conflictives: “En la ludoteca tancada, segons l'humor d'aquest dia, podem estar preparats per a l'altercat, però sortim a la plaça de davant i tots estem molt més tranquils”, diu Etxabe.

El joc, l'essència del desenvolupament

Els tres entrevistats han subratllat que el fet que els nens i nenes puguin jugar és un dret reconegut internacionalment i un instrument imprescindible per al seu desenvolupament: autonomia per mitjà del joc, claus per a la resolució de conflictes, on estan els límits de cadascun, confiança en un mateix… Per això, en lloc de ser una activitat que es realitza amb el temps lliure després de les tasques del dia, reivindiquen un espai per al joc. I jugar és embrutar, pujar i baixar, saltar… “Tot això té una gran influència en el desenvolupament emocional i psicomotor; per això el joc és una necessitat biològica de l'ésser humà”, ha subratllat Baze.

No obstant això, els adults sovint ens agrada controlar el joc en si mateix, i en el nostre entorn predominen els espais de joc estàndard, les joguines concretes i els jocs dirigits. “Si al nen el donem tot fet, aquest nen no treballarà la creativitat. No cal dir, si tenim la televisió davant. Per contra, si el nen juga al carrer, amb els recursos que li proporciona el carrer i la naturalesa (perquè el joc no està necessàriament unit a la joguina), serà un nen creatiu”, diu Otxandiano.

Que els nens i nenes organitzin i decideixin els jocs perquè siguin persones lliures, autònomes i participatives. En aquest sentit, els entrevistats asseguren que els educadors han passat de ser organitzadors a ser companys de viatge. La clau està en la manera de relacionar-se, de treballar i de desenvolupar, i en l'empatia. “Al principi era jo l'obstacle –ens ha reconegut Baz-. Treure als nens al carrer? Què diran els meus pares...? Però després, a mesura que vas fent canvis, vas aprenent i agafant confiança. A vegades m'he tornat a casa i la sensació és que avui no he fet res, perquè estem acostumats als resultats i als assoliments físics, però el més bonic dels projectes és com es donen les relacions, com es treballen les emocions, com es formen les xarxes d'agents de diferents edats… Ens alimentem i aprenem”.

La Xarxa d'Educadors Públics, construint un poble comú

En el camí, Txatxilipurdi ha trobat a molts altres agents d'Euskal Herria que tenen reflexions semblants a les d'avui. La reunió va començar en 2012 i s'ha presentat al gener de 2015: Xarxa d'Educadors Públics Oinherri. Darrere estan tretze agents (Txatxilipurdi, Irrien Lagunak, Lizarra eta Iruñeko haurreskolak, Hik Hasi, Agència de Desenvolupament d'Oarsoaldea, Topagunea, Sorgunes, Ikastolen Elkartea, Tabakalera, Amarauna, Kukumixo, Urtxintxa Bizkaia, Ttakun) i de moment s'han sumat dotze pobles: Soraluze, Salvatierra, Arrasate, barri d'Egia, Otxandio, Baigorri, pobles de Baztan i Dima. “Nens, adolescents, adults… El poble educatiu és un poble que ens reconeix a tots els ciutadans, perquè tots som educadors, tots som valors transmissors, i conscients d'això construïm junts el poble, el benestar de tots i totes, el destí”, ha descrit Etxabe. El punt de partida són les idees del pedagog Francesco Tonucci (en basc es pot adquirir el llibre Haurren hiria de Tonucci): en definitiva, un poble que es basi en les necessitats dels nens i que s'organitzi en funció d'elles, serà un poble que satisfaci les necessitats de tots els ciutadans.

Encara estan en els seus començaments, però hi ha experiències destacables, “molt grans en la seva petitesa”: En Oarsoaldea han posat en valor el treball que està realitzant OarsoIrria, la iniciativa dels nens i nenes en la construcció del seu espai durant les festes de Sopela, el parc d'atraccions transformat en col·laboració entre nens i adults en Lakuntza… Desenvolupant l'oci infantil participatiu, euskaldun, educatiu i popular; Com promoure la participació dels nens des d'una perspectiva feminista; Com fer un campament participatiu; Com fer una ludoteca participativa i Nous modes de vida dels parcs.

En paraules d'Otxandiano, “fa uns anys, educar als nens era cosa dels pares, de l'escola, dels veïns… però avui dia, només un és l'educador dels seus fills, i l'altre no té res a dir quan el nen fa alguna cosa. Però l'educació és responsabilitat de tots, es dona en tot moment, i el camí del poble educador hauria de ser això”. Amaia Etxabe ho té clar: “Llar, escola i oci. El poble ha de ser el punt de trobada d'aquests tres eixos. I el poble educador es construeix amb tres. Són accessoris i és important compartir la direcció perquè no es perdin en diferents camins”.