En la reunió d'alcaldes de BILBAO s'ha vist que la lectura del passat és un dels nusos més intensos de qualsevol procés de pau. Presidit pel lehendakari Urkullu, van ser presents 114 alcaldes del PNB, EH Bildu i PSE-EE. Hi havia moltes mancances, però quant a la participació, el més important va ser l'absència del pp, que malgrat no tenir a penes alcaldes, és avui l'actor més important d'aquest conflicte, sobretot perquè s'ha convertit en el major obstacle per a un veritable procés de pau.

El 20 d'octubre es compliran quatre anys des que ETA anunciés el cessament definitiu de la seva activitat armada. Des de llavors, el PP ha obstaculitzat sense parar la sortida ordenada de mig segle de conflicte. A més de fer un pas zero en la humanització del conflicte, s'ha atrinxerat en la lògica de la repressió.

En l'altre extrem es troba ETA, atrapada per no haver abandonat l'activitat armada en diverses ocasions i no poder sortir d'aquest taüt. Aquestes decisions van tenir moltes i greus conseqüències, però avui dia els presos són les conseqüències més dramàtiques de la pèrdua dels trens d'Estella-Garazi o Loiola. A l'octubre de 2011, l'esquerra abertzale difícilment hauria pogut pensar que, després de quatre anys, aquest espai anava a estar igual o pitjor. O en la Setmana Santa de 2013, quan ETA va lliurar als verificadors internacionals una petita partida d'armes, difícilment es podia imaginar que en dos anys totes les armes estiguessin sense ser lliurades o destruïdes, on està la desigualtat ja?

Durant anys, ETA va posar sobre la taula la falta de voluntat de negociació de l'Estat per a continuar amb la lluita armada. Ara són dificultats tècniques sobre la taula per a dur a terme el desarmament de les armes com cal; i no li faltaran raons perquè la policia estigui preparada per a detenir-les o per a facilitar el lliurament de les armes és molt diferent per a l'etarra que ha de fer-ho. D'aquesta manera, les armes s'han convertit en una excusa per a no avançar en el procés de pau.

El camí unilateral, bàsicament, deixa en mans d'ETA l'alliberament d'aquest nus. Per la via dels verificadors internacionals o per la del Govern Basc, però és urgent que es canalitzin les armes. Perquè, mancant una altra cosa, l'única cosa que pot fer ETA és llevar excuses.

L'altre argument que s'utilitza per a no fer passos en el procés de pau és el de la dissolució d'ETA, tant per part del pp i del PSOE com per part del PNB. Des del punt de vista del veritable procés de pau, el més beneficiós seria que la dissolució d'ETA fos conseqüència d'això per a no tornar a caure en aquest forat. A més, ETA hauria de donar les explicacions del que ha fet. I això no és per a alliberar l'esquerra abertzale de la responsabilitat que li correspon, sinó perquè cadascú s'ocupi de les seves d'una manera més adequada.

En cada època, de manera diferent, però en el recorregut de mig segle, ETA ha trobat en l'esquerra abertzale –i en el nacionalisme en general– el suport popular i ideològic que necessitava, però el nacionalisme no ha estat ETA i l'esquerra abertzale no ha estat ETA. Per això tindria sentit que ETA tingués una certa participació en un procés de pau, no com a representant i vigilant de l'esquerra abertzale, com en els processos anteriors, sinó per a respondre millor a la seva responsabilitat. No es pot exigir a sortu, i menys a EH Bildu, la plena responsabilitat del que ha fet ETA.

La MEMÒRIA difícilment podrà ser tractada de forma ordenada si no es fa sobre un nivell de consens. Per a això es necessita una lectura compartida del passat, en la qual l'esquerra abertzale és imprescindible. Si l'autocrítica que s'exigeix a l'esquerra abertzale és que digui que la lluita armada dels 50 anys no ha tingut sentit o que rebutja totalment aquest passat, difícilment es podrà seguir endavant. Cal començar un procés real, basat en peticions i debats seriosos, més que en condicions. I aquí es veurà fins a on arriben les converses.

I així d'àmbit en àmbit, per a arribar pel cap alt important: que en el futur no s'utilitzarà la violència, ni per a aconseguir objectius polítics, ni per a frustrar qualsevol decisió de la ciutadania basca.

Des del punt de vista de la pau, no és ni legítim ni efectiu utilitzar l'autocrítica de l'esquerra abertzale com a pretext per a no canalitzar amb fermesa el procés de pau. En l'àmbit dels presos, aquesta petició és més perversa: el penediment, la denúncia o l'exigència de dir el que no pensen, valent-se de la seva condició de presoners, a més de no ser ètica, no és beneficiosa per a la convivència futura.