El circ que avui és actualitat ha deixat gairebé escampats dues dels regals diplomàtics que va portar l'estiu de 2015, tots dos deguts també al president estatunidenc, Barack Obama. La importància del pacte amb les autoritats iranianes en matèria d'armes nuclears queda reflectida en les pàgines de la història del país. I la pau amb Raúl Castro revivint les relacions diplomàtiques amb Cuba deixarà rastre al gest simbòlic més fort de fa molt temps. Però aquest agost no volia avorrir a ningú amb les bones notícies.

Si Occident va exportar guerres a tot Orient Mitjà, aquest li va retornar les esquitxades de la guerra. L'elecció estratègica de convertir tot l'entorn en zona catastròfica assegurant el control de les matèries primeres –petroli–, la violenta doctrina xoc, no surt gratis a Europa. Ens ha recordat el mes d'agost, més amb l'arribada de milers d'immigrants que amb les accions armades dels gihadistes sorgits en la pròpia metròpoli.

Tal com explica Mikel García Idiakez més endavant, Europa s'ha trobat amb l'arribada massiva d'immigrants. Ja ens havíem advertit que més de quatre milions de persones s'han proposat creuar la mar a Turquia, Líban, Jordània i moltes altres. Durant l'estiu s'ha vist la mesura de la crescuda.

Abans de l'estiu, les anècdotes del túnel de Calais havien portat als governants francesos i anglesos a despistar a la població. El de Calais no és un problema, també estàvem avisats. Per a arribar al Regne Unit a la recerca d'un camió, uns pocs científics, dia rere dia... aquest petit grup no és res enmig de l'èxode de milions d'homes, dones i nens que s'han cuit al Mediterrani.

Per fi s'ha vist que mentre els periodistes perdíem el temps en els reportatges de Calais, al mig any arribaven a les costes d'Europa tres-cents mil, a les d'Itàlia molt, però molt més –gairebé dos-cents mil– a les illes gregues.

Mirar a la inundació que ha entrat per Grècia: no s'escolta gairebé res que s'ofegui un o diversos en la mar, arribar des de Turquia a una petita illa grega es fa per uns pocs quilòmetres de mar, la gent ve i ve... D'aquí a Macedònia. D'aquí a Sèrbia o a Hongria si poguessin.

Un destí final, com el de molts dels nostres joves que han estudiat enginyeria en la Universitat de Mondragón... Alemanya rica. I ja comencen a nerviosificarse els alemanys de dretes, als quals van uns 800.000 immigrants a l'illa. Alguns arribaran fins a Euskal Herria. No serien els únics regals que la globalització ens ofereix la venda de les nostres màquines eines, trens i autobusos.

Avaria en la gran fàbrica del món

L'explosió de les bosses xineses ha estat el segon regal d'agost de l'actualitat, que ha posat més nervi a les forces reals del món globalitzat que a la bogeria dels fugitius del Mediterrani.

Des de 2008 es van observar cops de puny no visibles en les bosses de tot el món durant el dia de Sant Bartolomé –24 d'agost–. En els mesos anteriors, mitjans i autoritats feien com si la crisi de principis del segle XXI s'hi hagués superado.de aviat, la pura veritat: La crisi de 2008 continua provocant estralls com a grans terratrèmols.

El xinès es pot considerar com a versió 3.0 de 2008. El primer terratrèmol va sacsejar els Estats Units. Continuem sentint el seu primer eco a Europa, enfonsant-nos fins al precipici de Grècia i arrossegant a països com Itàlia, Portugal o Espanya, fins i tot a França, fins a la vora del desastre total.

Repetint-ho ara des de la Xina, és possible que les majors pèrdues d'antany s'hagin produït en les bosses de tot el món... pel fet que les autoritats de Pequín hagin devaluat la seva moneda en tres cops ràpids al 4%? Potser sí, perquè les grans forces (fons d'inversió, gegants financers, grans fortunes…) que estan veient que l'activitat econòmica a tot el món va més feble del que s'ha volgut, estan començant a preocupar-se per si la producció xinesa va més lenta del que s'ha reconegut fins ara. “Les autoritats xineses no saben què fer” s'ha llegit a més d'un expert.

Però abans de l'ou hi havia també una gallina. Aquest estiu les autoritats estatunidenques han anunciat que a la tardor començaran a desactivar-se els incentius que han utilitzat des de 2008 per a donar un respir a l'economia. Segons ha explicat Larry Elliott en The Guardian , les autoritats occidentals han utilitzat durant aquests anys incentius per a mantenir les finances sanes malgrat la feblesa de l'economia real, la producció i la venda. La nostra economia ha estat dopada, narcotizada, sota la xutada, acro. Sabem que en aquests casos el pacient demana una dosi cada vegada més forta de consum abans d'esplaiar-se.

Tan eficaç ha estat el “auge” dels incentius financers en les economies capitalistes, que s'ha organitzat una nova bombolla en les borses. Ara que s'han llevat els incentius, els diners, és a dir, els amos de grans fortunes, ha començat a buscar on invertir i en aquests casos el valor més segur… sol ser el deute dels països forts occidentals, sobretot dels EUA. “Pugem una mica els tipus d'interès i els diners tornarà a ser el seu paradís natural”.

Des de 2008, el nivell d'endeutament de la Xina s'ha reduït a quatre punts percentuals. Duplicar l'índex de la borsa de Londres. El món no ha après, pel que sembla, des del cataclisme de 2008, o l'altra explicació és que no hi ha més remei que pedalar la bicicleta que baixa pel penya-segat seguint l'ortodòxia neoliberal.

Anem, doncs, a partir d'aquesta versió 3.0 de la crisi de 2008 i després de les votacions, campanyes i propagandes de tardor, els països BRIC que anaven a treure al món de la crispació de principis del segle XXI -ai d'aquelles economies imparables del Brasil, Rússia, la Xina i altres!- es trobaran amb la següent fórmula de les vaques primes que han après bé:

Això és el que anuncia l'agonia de Grècia. Diverses personalitats gregues, encapçalades pel músic Mikis Theodorakis, han llançat l'anomenada a la resistència, dient que els plans de la troica són més nocius que les pròpies destrosses dels nazis en la guerra. Per contra, Alexis Tsipras, que va despertar les esperances de l'esquerra europea, no veu més remei que signar el tractat que se li ha imposat per a evitar una major catàstrofe. Paradoxalment, Tsipras pot trobar una carta per a negociar millor amb Europa enmig de l'onada d'immigrants que sofreix l'Iran.