Què és l'exili per a tu?

És una casa. Pertanyo al cinquè segle exiliat de la nostra família. Herenaitona, el tafallés Manuel Irujo Apeztegia, sent diputat carlista en 1838, va intentar detenir-ho. Va fugir a Suïssa i de tornada es va dirigir a Estella. Allí va néixer Daniel Irujo, que es va casar amb Aniana OLLO. Ells i la mare de Daniel es van exiliar i van fugir cap al nord. En 1936, segrestats tots els béns, algunes famílies a la presó i altres afusellats, Aniana Ollo va haver de tornar a partir dels 70 anys, aquesta vegada amb els seus fills i nets a Amèrica. Els nostres pares han nascut en l'exili: el pare va néixer a l'hospital La Roseraie de Bidart, integrat pel Govern Basc. Després de l'ocupació alemanya del Nord, la família es va veure obligada a mantenir a sis soldats alemanys en la seva pròpia casa. Segons Amatxi, el primer bressol del seu pare va ser un casc alemany. A Veneçuela van acudir els seus avis Eusebio Irujo i Pilar Elizalde. Els Ametzaga també van conèixer l'exili. La mare va néixer a Buenos Aires i ha viscut a l'Uruguai i Veneçuela. Per ser organitzador de l'Aberri Eguna, en 1967 la policia va detenir al seu pare en Pamplona/Iruña. Va ser torturat i exiliat. De Veneçuela en 1973 tots vam venir a viure a Estella i mentre érem allí, la policia va entrar a la casa i va arrestar al seu pare en presència de tots nosaltres. Tenia set anys. Jo no entenia res. Tot a Veneçuela era bell i colorit, mentre que aquí tot era fred, gris i ple d'enemics. Va estar dos anys al Nord i nosaltres anàvem a veure moltes vegades. Teníem un cru i portàvem al nostre pare a Estella amagat en una espècie de calaix sota el seient, i el mateix dia a Hendaia. Conducemos a la meva mare i nosaltres tres germans asseguts darrere de nosaltres, a la gatzoneta sobre el seu pare.

Porto deu anys vivint als Estats Units. Els nostres fills, els únics que no han estat deportats durant sis generacions, són ara emigrants.

Per què vas triar els estudis de genocidi?

Per la història familiar. Els assassinats i exilis que han sofert la nostra família i altres tantes famílies basques formen part d'una campanya de genocidi físic. L'exili polític basc va ser el tema de la meva primera tesi a Amèrica. L'exili és un càstig que no es dona als països democràtics. Segons les legislacions humanitàries internacionals, no és legal. Entre 1936 i 1939, al voltant de 150.000 persones van ser exiliades en aquest país. D'altra banda, l'autarquia que es va instaurar en l'economia va obligar molta gent a marxar-se. Se'ls considera immigrants, però en realitat són deportats per la misèria econòmica generada per la dictadura.

Van fer coses molt importants a l'estranger, política i culturalment. Per exemple, entre 1936 i 1950 gairebé tots els llibres publicats en basc van ser publicats a Amèrica, especialment de la mà de l'editorial Ekin. Platero i biok de Juan Ramón Jiménez, traduït pel nostre avi Bingen Ametzaga en els anys 50, i Hamlet de Shakespeare, són el resultat d'aquest treball.

Quin és l'objectiu del genocidi?

El genocidi és eliminar una nació per a diluir-la dins d'una altra: l'assimilació.

Per a això es poden utilitzar diferents estratègies i, normalment, en una campanya de genocidi s'utilitzen conjuntament totes elles. Matar, eliminar, empresonar o bandejar a un percentatge dels membres de l'equip humà és genocidi físic. D'altra banda, la privació de recursos a una part d'aquest col·lectiu per a destinar-los a uns altres és genocidi econòmic. La crema de llaços socials i la implantació del nou codi civil és genocidi social. Prohibir o imposar la religió, prohibir als partits polítics i a les associacions i grups que defensen la identitat, secundar amb diners públics a alguns mitjans de comunicació i no a uns altres, o no donar una llicència durant 27 anys, com han fet a Euskalerria Irratia, totes són estratègies genocides. El més important és: Totes aquestes polítiques estan integrades en un mateix paquet que es planifica, es materialitza, s'implanta i es gestiona seguint una lògica, aquí i al Tibet. S'aconsegueix administrant el terror, en un procés d'anys o segles.

Es van veient els resultats i adequant les lleis per a fer més eficaç l'estratègia. Les conseqüències són trituradores.

Els atacs contra el basc també són part del genocidi?

Sí. En el llibre publicat enguany amb l'IVAP, he analitzat la legislació anti-basca dictada en els Estats espanyol i francès en els últims 226 anys. Es pot dir que tots els atacs es poden classificar en tres grups: educació, administració de l'estat i justícia.

El genocidi cultural també es dona en molts altres àmbits: el txistu va estar prohibit o controlat, calia demanar permisos especials per a fer cercaviles, els noms euskaldunes estaven prohibits, l'ortografia basca, la toponímia… Es prohibia o es limitava qualsevol expressió de caràcter basc. Són molts els préstecs que han passat del poble al poble, de la dictadura a la dictadura: des de les set del matí es va prohibir acudir a la missa en basca. Mussolini té una còpia de la llei de Tirol.

Continuem sofrint el genocidi, però no se li dona aquest nom, i es nega oficialment. La primera lliçó dels estudis de genocidi és no creure res, no creure a ningú, llegir i investigar les fonts de primera mà. Com diu el periodista Claud Cockburn, “no creguis res fins que sigui oficialment rebutjat”.

Què es pot fer per a acabar amb això?

Primer guanyar les eleccions, com s'acaba d'aconseguir a Navarra, i després canviar la legislació. El camí més directe, seguint els exemples d'Armènia o d'Ucraïna, és aconseguir la independència, és a dir, tenir el nostre futur a les nostres mans.

Com ha pres el canvi polític a Navarra?

El pacte és de cristall i a veure si dura molt temps. És la primera vegada en 200 anys que els abertzales vam governar en Hegoalde en quatre països i en les quatre capitals, amb dirigents bascos. En aquest sentit estic molt content. Crec que hem de ser esperançadors. Les coses canvien a poc a poc.

Què és el més urgent d'aquesta nova arquitectura jurídica?

L'esmena a la Llei del Basc de Navarra hauria de ser la prioritat. A tots els navarresos i navarreses cal donar-los la mateixa oportunitat d'estudiar en castellà o en basc.

Es reconeixerà alguna vegada que la repressió aquí ha estat genocidi?

El rebuig és l'últim pas de qualsevol campanya de genocidi. En pocs llocs s'ha reconegut oficialment que el govern ha provocat el genocidi: A Nova Zelanda, Austràlia, els Estats Units… i en aquests casos també s'han pres mesures molt modestes.

La Convenció de Genocidi de 1948/51 va néixer de forma extremadament limitada i els horrors que han succeït a tot el món han estat més fàcils de considerar com a crims de guerra o crims contra la humanitat. De fet, les víctimes han superat els 100 milions de persones en el segle XX, i només 30 persones han estat condemnades per genocidi en l'Estat espanyol. A la Xina, els Estats Units o aquí, no s'aconseguirà ara com ara, perquè els estats són massa poderosos.

Fa dos anys vas publicar El Guernica de Richthofen, un treball de deu anys, de 12.000 documents de 40 arxivats. Quina és la principal aportació?

Les set mentides principals que es diuen en tots els genocidis es van dir aquí, entorn de Guernica. La primera mentida va ser negar-ho tot. Ho van purgar tot. Després de la mort de Franco, alguns van començar a admetre que ho havien fet, però amb una tremenda reducció de les conseqüències: és el reduccionisme. Es va admetre que hi havia unes 200 persones mortes i jo crec que al voltant de 2.000 de les 10.000 persones que hi havia al poble van ser assassinades. Es va dir que el desastre no va ser per a tant, però que el 85,2% dels edificis van ser destruïts per complet, mentre que la resta va sofrir greus danys. Es va quedar en peus l'1%: fàbriques d'armes i habitatges franquistes a l'entrada del poble, camí de Mundaka.

Va ser una lliçó?

Experiment de guerra i regal d'aniversari de Goerin a Hitler. Aquest sistema de bombardeig va ser posat en pràctica posteriorment a Varsòvia, Rotterdam i Stalingrad. Tots els pilots i comandaments van ser iguals. L'objectiu del bombardeig de terror és colpejar molt violentament a un poble o ciutat per a destruir la moral de l'enemic i aconseguir la rendició. El que abans van fer a Eibar, Durango, Otxandio, Elorrio… tenia la mateixa lògica.

Estic fent un atles de bombardejos i fins ara he comptabilitzat uns 600 bombardejos en el que va d'any, principalment en Bizkaia.

Què tal has estat a Liverpool en la nova càtedra Manuel Irujo?

Ha estat molt enriquidor. Em van convidar i durant tres mesos he estat fent un munt de coses: hem donat set conferències, hem convidat a quatre conferències, a Ibarretxe i a diversos investigadors, hem posat uns llibres en el camí…

En l'apartat de política del Centre Basc de Ren publicarem la tesi d'Ibarretxe. La tesi és un exemple pràctic: quan l'agent genocida vol acabar amb el grup humà, el primer que cal fer és tallar els llaços culturals del grup. Ibarretxe ha abordat la tesi des d'una perspectiva positiva. Com a lehendakari, va defensar que el primer pas per a treure a la societat basca de la crisi econòmica, social, política i cultural era invertir en cultura i assumptes socials, i els resultats han estat molt bons.

L'escriptor presentarà el seu llibre en el Festival de Boise, al poble de Pete Cenarrusa, un proïsme que tant va estar a favor de la independència d'aquest país.

1615 Acaba de presentar el llibre Baskavígin, l'assassinat de balleneros bascos en el congrés organitzat per l'Institut Etxepare en Donostia.

Fa 400 anys, en 1615, 86 balleneros guipuscoans es van desplaçar a Islàndia. Van fer una magnífica campanya i van caçar onze balenes, però l'última nit van tenir una tempestat i ho van perdre tot. Van morir tres. El rei de Dinamarca concedia els permisos per a pescar, però els que els tenien eren falses llicències venudes pel governador de Dinamarca. Quan el governador va veure que era perillós que aquests bascos fossin allí, perquè podien dir la veritat, va donar l'ordre de capturar-los i matar-los. 32 van ser assassinats de forma molt cruel i els altres van aconseguir escapar i tornar a casa. Jón Guðmundsson va entrevistar a alguns dels participants en l'assassinat i hem publicat el seu informe en basc i en altres tres idiomes.

Després de la massacre van sorgir relacions comercials i personals molt boniques amb Islàndia, i alguns van aprendre basca. En el segle XVII es van escriure diversos diccionaris basc-islandesos per a ajudar a aprendre basc. Es pot dir que són les primeres ikastoles de la diàspora.

Sempre has estat un alumne brillant i molt crític amb el sistema educatiu, per què?

El sistema educatiu actual es basa en el sistema educatiu públic genocida que es va constituir a França en 1794. Quan Bertrand de Barère va materialitzar el sistema educatiu públic en 1794, va construir un sistema d'extermini cultural en el context de “la terreur linguistique”. Per això, a l'origen era un sistema militar, una factoria de soldades, i el continua sent en part. L'ordre dins de la classe que avui es manté, l'estar assegut en files, els uniformes, la separació sexual, les lliçons i el currículum, les sancions i els exàmens rigorosos, la figura del jutge de magisteri, els models i estratègies d'aprenentatge, l'aprenentatge mental i la importància de l'ortografia, la necessitat del silenci… tot està basat en la lògica militar i, en conseqüència, tot va contra la lògica natural. És una bogeria asseure a un jove de 15 anys assegut en una cadira durant set hores. Estem castigant la socialització.

Als 15 anys m'avorria moltíssim en les classes. Per a mi era/és una gàbia. Llavors la meva mare em va dir: “No et vagis demà a classe. A partir d'ara decideix quan vas i quan no”. Era el 2 de febrer, aquest és el meu aniversari des de llavors. La meva mare em va ordenar que fes el que volgués mentre jo superava.

També hi ha fantasmes que hem d'espantar: vaig aprendre anglès als 18 anys i mai he tingut problemes per a fer classes d'anglès en les universitats de totes les puntes del món.