Vostè és dissenyador de moda i artista plàstic, i no sé si no són dues cares de la mateixa moneda…

La creativitat engloba les dues fàbriques, totes dues funcions. Soc dissenyadora de moda, sí, però sobretot dissenyadora de moda sostenible, i això és el que em caracteritza, no la moda, no el disseny, el disseny sostenible. No obstant això, em sento més vinculat al disseny i a l'art que a la moda. He passat la vida creant coses amb les meves pròpies mans. D'altra banda, vaig estudiar primer a l'escola d'artesania i després en la universitat, durant set anys, a Finlàndia, i a les seves escoles de disseny ofereixen gran importància i temps a qualsevol tipus de disseny, des del disseny de mobles als plats... I mai falta l'assignatura d'art, sempre hi haurà alguna assignatura d'art: tècniques d'art, història de l'art, del disseny… Crec que per això tinc la capacitat de fer art, per això faig art, encara que el meu títol oficial sigui un dissenyador de moda.

En el projecte de fi d'estudis, vas fer un abric de feltre fet de llana cardada de Finlàndia.

Sí, això és el que vaig fer, però, al cap i a la fi, el feltre que tenia el camí de fer l'escultura, jo plantejava treballar-lo a mà. Des de petit he portat l'habilitat de treballar els materials a mà. En la neu, per exemple, treballava en això, a fer escultures. La neu, en efecte, és molt fàcil de modelar. També a casa, la meva mare em posava a la meva disposició diferents materials, i jo caminava per allí, cosint, brodant, lligant… L'àvia sempre estava en això, sempre tenia alguna cosa entre les mans: ganxet, punt… Teníem al nostre voltant als artistes de manualitats. Hi havia un ambient així. La meva mare, per part seva, aviat es va adonar de la meva facilitat i va empènyer en mi el camí de la creativitat. Diria que ve de dins. La paraula vocacional és adequada per al cas.

També hem llegit que ets Ecodiseñador.

Això és un tema molt ampli i no sé per on començar. Dins de l'ecosistema entren moltes coses, i jo, per exemple , faig upcycling. Prenc una cosa que no té valor –ja siguin corretges, teles de segona mà…– i faig una cosa nova. Pel que a mi es refereix, sempre em recordo de la perspectiva social. Vull dir, jo mateix faig el que produïm. A vegades col·laboraré amb una cooperativa, col·laboraré amb ningú, però tinc als meus col·laboradors al meu costat, en el barri. Utilitzo el concepte “quilòmetre zero”: no haig d'utilitzar el mitjà de transport, vaig caminant, vinc a peu, faig els productes en el meu estudi, sense manar-los fos. La matèria primera és sempre ecològica.

D'on ve aquesta manera de fer les coses, el concepte que utilitzes?

El moviment va començar a expandir-se en la dècada dels 80. En els últims cinc anys s'ha estès molt. Fa vint anys vaig fer el meu primer ecodisseny. Fins llavors treballava amb teles de segona mà o desaprofitaments industrials. Jo estic treballant així des de fa temps, però aquesta manera de treballar també necessita un nom, i li han donat el nom de “moda sostenible”. També “moda ecològica”.

En els aparadors d'algunes botigues he vist abrics de residus industrials.

La indústria també és present en aquest món, sí. Jo soc artesana, però veig moltes empreses treballant en l'àmbit de la moda ecològica. Moltes vegades no es pot distingir si es tracta d'una moda ecològica o sostenible, o no. La indústria està utilitzant un material molt sofisticat i tecnològic per a fer moda ecològica. Per exemple, un material conegut: cotó. El dissenyador de moda sostenible no és aficionat al cotó. De fet, sap que el processament del cotó és molt contaminant: fa falta aigua, pila en el procés; no pocs pesticides; les condicions laborals dels treballadors són escasses. L'ús de cotó d'aquesta manera està totalment prohibit. Si es desitja utilitzar cotó, ha d'estar certificat.

Quant al vestit, quins materials tindríem més adequats?

Doncs bé, en aquest moment, el polièster és el material més ecològic. A mi no m'agrada molt, perquè no transpira, i això no serà gens bo per a l'organisme de ningú. No obstant això, existeixen polièsters de diferent qualitat. A les botigues es veu molta roba feta de polièster. El cotó també és aquí, com he dit, però és poc ecològic en cotó. Ve de l'Índia, o del Pakistan. No obstant això, sigui o no una moda sostenible, ningú està lliure de pecat. És molt difícil evitar el parany.

Existeix major sensibilitat als països del nord d'Europa entorn de la moda sostenible i l'ecodisseny?

No ho sé. És cert que a Finlàndia em vaig preocupar, però també és un tòpic la consciència dels països del nord d'Europa i la resta. Aquí he conegut gent molt conscienciada. No creguis que a Finlàndia també tots estan conscienciats! Allí també, com aquí, uns sí i altres no. No obstant això, diria que hi ha un gran moviment a Finlàndia per a cuidar el medi ambient. Ens ho han ensenyat des de petit. Per exemple, quan encara érem nens, la neu començava a fondre's, els professors ens portaven al bosc cada primavera, a netejar el bosc, a recollir les escombraries. Volien ensenyar-nos que, encara que la neu cobria la brutícia, no es podia tirar les escombraries. Em sembla un exercici molt interessant perquè els nens aprenguin…

Dins de la moda sostenible, elabores roba, les obres, les ofereixes, les exposicions d'art.

Faig de tot, sí. En una època no vaig fer més que art, però aviat vaig començar a fer també productes i a treballar en el teatre, evidentment fent vestits. Em sembla una combinació perfecta.

Com ens vestim aquí?

Si ens comparem amb Finlàndia, bé, molt millor! De totes maneres, allí són molt més notables les tribus: en una els heavys, en una altra els altres… Diuen si ens vestim aquí de fosc, i tots igual, però en qualsevol lloc és igual, està globalitzat. Pel color fosc, per exemple, el producte que més venc és el negre. Quan algú ha de decidir, tria negre o gris; a vegades, vermell o blau, però, per exemple, taronja, rarament. I així és a tot arreu. Analitzaràs el treball dels dissenyadors i comprovaràs que tots tiren de la gamma bàsica i, a vegades, introdueixen colors sobre aquesta gamma bàsica.

Es vesteix de nit i de la mateixa manera en tots els llocs…

No sols aquí! Veu a Madrid. En l'autobús, negre, gris, beix alguna vegada… Si algú té color, a vegades és sorprenent. Jo ho faig, però jo mateix em poso negre moltes vegades i moltes vegades. Ja, ja…
Tu també fas bosses de mà dins de la moda sostenible.
Sí, fabricats amb residus industrials. Per a això utilitzo cinturons de seguretat del cotxe, per exemple, o cuir per a entapissar els seients dels cotxes. Cuido la qualitat i tracte de fer-ho bé!

La teva marca és Slowbag.

És conegut el moviment slow. Fa més de deu anys, se'm va ocórrer fer un projecte artístic, i el vaig fer amb l'ajuda de la Diputació de Guipúscoa: Vaig cridar a Slowfashion una moda lenta. En aquella època tampoc sabia que el moviment slow estigués de moda. Sabia que també hi havia moviment slowfood, però res més! Diuen que el moviment es va crear en 2007. Perquè tres anys abans ja havia fet el projecte slow! Cal viure més tranquil, no tan de pressa com ara. I el mateix en el món de la moda. No sé si ho sabeu, però avui dia els dissenyadors de la indústria de la moda no tenen quatre col·leccions a l'any, s'uneixen al mes! És massa. És un cicle molt ràpid. Dues setmanes després de fer el disseny ja està llest a la botiga!

Massa de pressa fins i tot per al comprador.

Sí, per descomptat. Freqüento el centre de reciclatge i he preguntat: “Quanta roba rebeu al mes a Guipúscoa?”. Resposta “Mitjana de 200 tones!” 200 tones al mes a Guipúscoa! Amb això està dit tot! És una bogeria! La indústria produeix, nosaltres consumim i la tirem immediatament! S'ha investigat que, en alguns casos, la roba s'ha posat i s'ha tirat per tres vegades la roba. Per això dic que és una bogeria! No vull entrar en aquesta roda, des del principi he tingut clar que no volia fer aquest tipus de moda, que no volia entrar en la indústria de la moda. Soc independent i em va bé perquè estic treballant en diferents àmbits.

En 1996 vi de Finlàndia a Euskal Herria. En la nostra època alguns somiaven amb “Euskandinavia”. Encara m'han dit que als països del nord d'Europa la gent és més feliç.

No ho sé! El meu marit diu que els d'aquí són els més feliços! Jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajá… I com mesuraràs la felicitat? Hi ha estudis que diuen que tens a la gent més feliç al Brasil, en les faveles… Em sembla absurd! El de Finlàndia, per exemple, és una societat molt fosca, té molts problemes amagats, no s'expliquen, però aquí estan els problemes. Volia sortir i conèixer altres llocs. I els vaig conèixer, fins que vaig venir a Sant Sebastià. El meu treball estava ja en l'art. Vaig llogar un estudi en Arteleku i vaig continuar treballant amb el feltre, recollint els desaprofitaments i experimentant amb ells, fent escultures en forma de vestit. D'altra banda, el meu oncle també havia viscut aquí, Jorma Thusberg, va ser l'entrenador de l'equip d'hoquei sobre gel Txuri Urdin i sempre parlava molt bé dels bascos. Encara a Finlàndia vaig conèixer a un basc i així, “Haig de veure aquest país!”, vaig dir, i des de llavors ja soc aquí, a gust.

Aquí estàs, i en basc, com el basc.

Poques vegades vaig anar a escola a aprendre basca. Any i mig. Vaig aprendre les paraules basals, res més. D'altra banda, només he escoltat i parlat en basc. He après diversos idiomes, i potser això m'ha ajudat a no tenir por de parlar en basca. El castellà, en canvi, vaig aprendre dels llibres, vaig fer alguns cursos bàsics en la universitat i, d'altra banda, he après llegint i parlant llibres. Prefereixo parlar sense més. La família és euskaldun, i això també ajuda, per descomptat.

Vostè és membre i líder de l'associació “Suomitar” Finlàndia – Euskal Herria des de l'any 2000.

Som 21 persones, bascos que parlen el finlandès, i els finlandesos que vivim aquí. Ens reunim una o dues vegades a l'any i el projecte principal ha estat el diccionari basc-finlandès suomei-baski. Ho vam fer en 2012, vam fer una edició de mil exemplars i ho vam vendre gairebé íntegrament. Ara ens toca fer la segona edició…

Què li falta a vostè entre nosaltres, finlandès?

El paisatge de Finlàndia, potser. Això és magnífic, allà hi ha llacs! Em falta aquí silenci. Hi ha molt més soroll, especialment a la ciutat! D'altra banda, a Euskal Herria anar a la muntanya i sempre la gent! No a Finlàndia, on anar al bosc i no haver-hi ningú! No tens més que solitud. A vegades em falta. I la neu, la neu, tot blanc! n