Terratrèmol a Grècia, tsunami a Europa. A la Comissió Europea, al Banc Central Europeu, al Fons Monetari Internacional i a l'Eurogrup, els grecs han anomenat per àmplia majoria a Oxi, mentre que a Grècia s'han principat les principals columnes de fusta de l'Europa jove envellida.

Després de la crisi de 2008, la troica, que mana a Europa, recupera l'austeritat. Espanya ha obeït. Irlanda ha obeït. Itàlia ha baixat el cap. Grècia ha dit que no, després de cinc anys en què ha sofert els danys del remei.

El periodista català Enric Juliana ja li havia avisat per endavant. "Si a Grècia guanya el sí, ho veurem ratificant brutalment el veritable ordre. (...) A la part alta de l'edifici Berlaymont de Brussel·les, seu de la Comissió Europea, s'encén un anunci lluminós que diu: ‘Ez dona hori’. Si guanya el no, les xarxes socials cridaran ‘Sí que es pot’, la negociació prendrà un rumb més incert i seran més evidents les pressions de Barack Obama per a allunyar a Atenes de les temptacions d'acostar-se a Moscou. En l'escenari Oxi, Syriza es convertirà en el referent de les noves esquerra que aspiren a canviar de manera notable les costures del nou imperi”.

I nosaltres, els europeus, en l'escenari Oxi. La campanya de la por no ha funcionat. El corralito de l'última setmana ha servit més per a enfurir als grecs que per a espantar-los.

Res serà igual a Europa després del referèndum grec. La gran crisi de 2008 i la vertebració neoliberal d'Europa s'han situat en els punts d'interès dels europeus. “No més retallades, reformes reals sí, això és el que han votat els grecs”, va dir el diumenge Yanis Varufakis, un dels màxims exponents de l'esquerra europea.

Tots hem après molt en aquesta campanya. Especialment acusat per economistes ortodoxos com Stiglitz i Krugman: Que hem salvat als grans bancs privats d'Europa, que han empès als polítics grecs a endeutar el país, que quan van arribar les angoixes de cobrar han aconseguit ràpidament fer públics els enormes préstecs que no podien cobrar i assegurar els seus sous.

A pesar que l'establishment encara té molt pes, les senzilles imatges de “alemanys obrers, grecs vagues” han anat cobrant cada vegada més consciència que, a més dels grecs, tot el continent viu en mans de les decisions errònies dels grans bancs i dels polítics associats amb ells a través de les portes giratòries, pagant barbaritats d'anys de diners fàcils.

Termopilas 2015

Grècia ha viscut aquestes setmanes en un ambient de catarsi. L'antropòleg Panagiotis Grigoriou escriu en el seu blog des de Grècia: “Aquesta és una guerra, probablement l'última abans que es produeix l'assassinat definitiu i irreversible de les democràcies. La lluita dels grecs se centra en neutralitzar als assassins de les democràcies i societats europees. (…) Els historiadors del futur diran que el jove polític Alexis Tsipras va encertar en presentar la veritable pregunta al seu poble, encara que sigui massa tarda i no completa”.

La gesta de Syriza ha captivat també als inspectors més càlids. John Hooper, de The Guardian , havia estat encarregat des d'Atenes, encara comptant els vots, que feia olor de remake de la batalla de les Termópilas: “300 espartans enfrontant-se a l'exèrcit persa, però el paper de Jerjes ho va fer Angela Merkel”. David havia vençut a Goliathi, diria l'altre. Però això era abans del diumenge a la nit.

Ara està sobre la taula que cal perdonar, almenys en gran part, el deute de Grècia. Si realment les autoritats ateneses volien i esperaven que una part del deute superior als 300.000 milions d'euros fos liquidada, i per a això han decidit no pagar la del FMI, com ja van fer abans l'Equador o l'Argentina, hauran d'afrontar amb totes les conseqüències el dur calvari. Ningú li va dir a Alexis Tsipras que l'oligarca i els polítics, com els grecs, que van portar a Grècia a l'endeutament li traurien flors al camí.

Tsipras ho ha deixat tallat per a la història: “Tots sabem que no hi ha solucions fàcils, però hi ha solucions justes”. Però ha hagut de calcinar les barbes i les mans de l'èpica batalla. L'endemà de la victòria, el partit ministerial Yanis Varufakis ha dedicat el seu coll als poders fàctics d'Europa.

No trigaran a sentir-se més caps caiguts. La imatge de Merkel ha quedat molt afeblida. Der Spiegel ha fet públic aquesta anàlisi el 3 de juliol: “La cendra d'Ángela: així ha fallat Merkel a Grècia i a Europa”.

La carta de Geopolítica servirà a Atenes per a escapar del cep de la troica europea. En el fons, l'acostament al Govern de Moscou. No es veu a la Rússia cristiana ortodoxa per igual als ulls dels berlinesos luterans… o per la majoria dels grecs que encara són ortodoxos.

Grècia té importància dins de l'esquema de l'OTAN. Quan la tensió amb Rússia és molt elevada pel conflicte d'Ucraïna, però de forma més difusa en tot l'est de la zona que l'OTAN abasta. Turquia queda atrapada en l'incendi islamista de Síria i l'Iraq. Paradoxalment, els dirigents de Syriza trobaran en Barack Obama un interlocutor més amable que en els líders europeus, incloent-hi socialdemòcrates com François Hollande, entre altres.

Tornar a començar?

El Govern de Syriza ha aconseguit en aquests sis mesos fer oblidar als europeus un dur fantasma interior de Grècia: la ultradreta feixista. Haurà estat Europa la que ha introduït en els seus càlculs? Si ara Syriza falla en la gestió de la sortida gradual de Grècia del pou, els fantasmes més temibles es disposen a ocupar el poder a la porta posterior. Fora d'Itàlia, la crisi dels immigrants que sofreixen pitjor que ningú a Europa també jugarà si es desperta a la bèstia negra.

La crisi del deute grec ha posat de manifest la deficient estructuració de la Unió Europea. Per sobre de la sobirania dels ciutadans, el comandament dels tecnòcrates s'ha imposat. Recentment Manuel Castells li va cridar “tecnodictadura”. Yanis Varufakis ha explicat els detalls de la negociació i ha posat de manifest que l'Eurogrup, que lidera l'economia del continent, és una organització que no existeix formalment i que no té regles fixades en paper. Després d'Oxi, la necessitat d'una reorganització integral de la Unió Europea està en l'agenda.

L'euro, els enormes deutes dels països europeus, el control de l'economia, el fosc funcionament de l'Eurogrup, l'austeritat per a superar la crisi, l'estructura militar de l'OTAN i la relació amb la Rússia de la qual som veïns... Potser massa treball per a una elit ociosa?

Les elits europees poden tenir la temptació d'expulsar a Grècia de l'eurozona pel camí més curt possible. Sobretot amb l'ambient que s'ha creat a Alemanya, l'establishment necessita tenir el coratge suficient per a iniciar noves negociacions i plantejar grans cancel·lacions dels deutes europeus.

Els grecs viuen aquests mesos en l'economia de la guerra. La por a altres guerres més sagnants obligaria les nostres elits a intentar solucions enginyoses.