Joan Mari Irigoien ens vol donar una notícia fent una crònica poètica de dos anys; també la disàrtria, una malaltia crònica que no es veu però que se sap que existeix, i fins al no-res.

Emocionant, amb humor, valent modest, he vist a Joan Mari Irigoien entrar amb el seu mocador i els cabells blancs en els fils invisibles de l'aire condicionat i, he vist com els de l'oficina li saludaven amb una veneració i una espècie d'afecte, en la qual no he sentit pena en llegir els poemes: la malaltia ha estat perseguida a l'home més fort del món. Segurament vigorosament fort: “Però ja sap vostè de la meva mesura d'orgull... / i com ho faré? / no presumint?”.

Així doncs, va dir Irigoien en sentir la notícia que estava sospitant: l'esclerosi. I a partir d'aquí, ha fet una crònica de dos anys que floreix com una prunera sense fulles de primavera. Aquest llibre té un valor intrínsec, però a més està escrit amb una delicadesa que converteix la pesadesa en humor, i l'humor en lírica: “La plaça del poble està plena de gent / però tu et sents més sol que mai / exiliat per l'angoixa / i crides com un boig: // Si us plau, qui em dona una flor de serotonina…?”.

La crònica facultativa de dos anys (2012-2014) permet al lector reflexionar sobre la condició humana, el pas del temps i l'extinció de les cèl·lules, l'ètica de la mort. Com si volgués ordenar idees, es pregunta si hi ha una cosa més humana entre el pur voluntarisme i la cruel fatalitat. Com escapar del dolor sense caure en la inconsciència? En la cerca d'aquest equilibri acompanya l'humor irònic suau i la determinació de mantenir-lo.

Com és un matí en el crepuscle, l'hem sorprès en Irigoien, tornant a mirar les coses, per a veure els llençols que realment importen lligar-se i bobinar cada moment: “He estat durant molts anys com a escriptor i vull continuar sent, / mentre pugui…”. Com diu l'últim capítol del llibre, d'una forma bastant prosaica però amb tota la càrrega, la vida continua. I aquesta senzilla frase adquireix tot el seu significat en escoltar dels seus llavis, mentre els rierols sota el ciment d'Altza es llisquen cap a la mar com de costum.