Què és el llibre La crònica facultativa de dos anys, tenint en compte la seva extensa trajectòria com a escriptor?

Es tracta d'un llibre molt especial que porta la marca d'un sofriment viscut. D'altra banda, és el meu llibre més curt, però també el que arriba més lluny, potser perquè tal va ser la ferida que em va obrir aquella malaltia i que em va portar a través dels més negres abismes sense fons de la meva pròpia existència.

La portada del llibre, com de costum, l'ha fet el germà Imanol. Què té vostè que dir sobre aquest tema?

Sí, el meu germà m'ha fet una pell magnífica. Però què són les coses... A vegades pas per l'estudi del meu germà, conec la seva obra traço a traç i línia a traç. Perquè haig de dir que cada vegada que dono per acabat un llibre m'acosto a ell per a veure si se li ocorre alguna cosa a fer la portada. Li vaig explicar que el tema principal del nou llibre era la depressió. Li vaig explicar també que desitjava un quadre extremadament fosc i un lleuger batec de llum com a esperança. I ell, de sobte: “No és el millor per a això, el quadre que jo tinc en l'estudi, amb la ciutat presa a la nit com a tema principal?”. Vaig comprendre a l'instant. També jo coneixia molt bé el bell quadre del meu germà, que tenia, o bé una feble llum que emergeix de la foscor de les torres i tala l'espai com un ganivet, fins que s'abraça una ombra humana per a continuar el camí. Allí estàvem, doncs, els remeis, i vaig contestar al meu germà: “Clar que sí! El teu quadre pot ser adequat”.

Has conegut l'horrible port.

La depressió et redueix desmesuradament, sobretot psíquicament. Havia sentit dir que la malaltia ha de vèncer a vostè alguna vegada. Absolutament cert. Abans que t'agitin les malalties, et sents bé, normal. Però, què és aquesta normalitat? Per a mi, en el fons, és una terra estable sobre la qual, sense cap problema ni problema, pots construir la casa de la teva personalitat. Però de sobte un comença a sentir-se feble, feble i estrany, o aliè a si mateix. Per contra, la terra estable que tenies sota, per la falta de fluïdesa de diversos neurotransmissors cerebrals, la més important anomenada serotonina, comença a tremolar també la casa de la teva personalitat i a posar-te en la ruta de donis-ser la teva. I de sobte et sents en el llindar de l'horror, que no és gens fàcil avançar en la vida mentre estàs sobre un terratrèmol existencial que et domina. I quan estava feble i malalt, em venien al capdavant les preguntes més malvades, les més amoroses, l'anomenada a l'autodestrucció... i era com tenir una mosca en l'ull: la mosca sempre al voltant dels meus ulls, que de tant en tant es convertia en vespa, la cruel vespa asiàtica! Era, doncs, la joguina inútil d'un mal: sense la facultat de sentir el cor, sense la menor claredat al cap.

Però has sortit.

També és veritat, perquè amb les restes de llum que tenia al cap podia veure alguna cosa: enmig de tots els atacs del mal, per exemple, vaig arribar a adonar-me que era capaç d'objectivar-me a mi mateix, la qual cosa em va fer veure que jo no era culpable del que m'estava succeint, encara que, d'altra banda, un sentiment inconscient de culpabilitat m'aclaparava i em desgastava implacablement. Però en la meva lluita interior, sí, va anar de gran importància el descobriment d'aquell petit enginy que em va portar a comprendre millor el meu mal.

En el llibre es refereix a Déu i m'agradaria saber com s'entén aquest concepte.

No em refereixo a Déu, suposo, sinó al Misteri Creatiu Vital. Però no importa. Miri: entre les presències i les absències de la realitat infinita, puc dir clarament que em sento més creient que no creient. Si buscàvem raons, diguem que els meus pares, especialment el meu pare, eren molt religiosos: catòlics, clar, i jo també ho vaig ser, fins a l'adolescència. Llavors vaig tenir una crisi. I és que els nostres sacerdots, botxins i víctimes de la nostra educació, víctimes i botxins alhora, deien i afirmaven que tots els actes relacionats amb el sexe i el sisè manament eren pecats mortals. Un dia vaig tenir un somni eròtic que va acabar amb un vessament, però enmig del plaer em vaig sentir tremendament inquiet, vaig estar pecant o no, jugant al cel o a l'infern. Vaig ser a un sacerdot que em va causar majors incerteses que jo afegia, perquè jo també tinc una gran habilitat per a construir altres arguments sobre els arguments, sempre pel camí de la lògica o de la falsa lògica, fins que vaig decidir llegir l'evangeli per mi mateix: aquella lectura em va canviar per complet, perquè en tot l'evangeli no vaig trobar ni una paraula sobre el sexe. Jesús, per contra, emprava en la boca paraules com a justícia i amor, i sempre caminava amb els desnonats del món: pobres, publicans, putes. Aquesta lectura em va transformar per complet i, sense trigar, em va portar a les teories de Gandhi i Martin Luther King.

Vas conèixer l'època significativa de l'església.

Sí. Aquesta època va coincidir amb l'aggiornamento de l'Església a través de l'aire nou del concili. Calia modernitzar l'Església, actualitzar el missatge de Jesús. A partir de llavors, vaig emprendre un camí cada vegada més personal, que em va portar a trencar amb els dogmes de l'Església de Roma –no m'interessen els dogmes, i menys com a escriptor, que té com a primera obligació preservar l'espai de llibertat–, de manera que, al final, em vaig quedar només amb la medul·la: Jesús era un poeta que vivia, que es barrejava amb el poble, i això em bastava. A diferència dels joves de l'època, que d'un dia per a un altre van arribar a ser marxistes-leninistes, jo vaig continuar el meu camí, abandonant els ritus que l'Església havia anat estenent al llarg dels segles i tot l'aparell ideològic, però, això sí, els vaig abandonar encara més quan, després de viure l'experiència de Veneçuela, em vaig posar en contacte amb els seguidors de la teologia d'alliberament.

Aquest món et resulta increïble.

Doncs, en efecte. És tan sorprenent la realitat misteriosa que ens envolta, macromunda i macromunda... que no em sorprendria, si hi hagués un altre món, o alguna altra manera d'estar en el món. Moltes vegades penso també que després d'aquest món tindrem premi el no-res, però no és una recompensa qualsevol, perquè per a mi l'infern és un dolor, i el no-res no té dolor ni dolor, no sofreix. Mentrestant, aquí estic parlant amb el Misteri Vivent, d'una blasfèmia –he fet preguntes grosses a Déu, que encara no m'han contestat–, d'un amor a una blasfèmia. Bé, a vegades també tenim els nostres riures. Fent un joc de paraules, puc dir que jo no li he posat les branques a Déu o al Tot, almenys encara, però que m'agrada, sí, prendre-li el pèl de tant en tant: ho dic amb molt d'afecte, encara que sembli mentida.

T'ha canviat la consciència de la vida?

En el fons, no. Però confesso que el cop d'aquests dos mals que he patit últimament m'ha afeblit i deteriorat en part. També a bon nivell. Però ara que estic com estic, puc seguir endavant, després vencerem.

Què tal li han rebut els familiars amb el seu net? I els seus amics?

Jo no poso en dubte que amb aquest llibre anava a fer mal a la gent que em vol, als meus amics, als meus familiars i a alguns lectors, a l'atzar. Però aquesta gent que em vol també estarà contenta, perquè ells m'han tret del pou negre, al cap i a la fi, a través de les seves accions i omissions, que quan els deia que em deixessin en pau, em deixaven en pau. A més, tots els e-mails que he rebut són encoratjadors i atrets pel tamís de la intel·ligibilitat, no pocs elogis, sinó també alguns grans que podrien ser considerats cartes d'amor. Quant al net, jo crec que s'alegrarà moltíssim si alguna vegada llegeix el fullet –clar, a partir d'una certa edat–, perquè en els pitjors moments de la meva malaltia he tingut els ulls del nen –i, en definitiva, de la innocència– far, he tingut instruccions, he tingut companys i companyes.