Justícia. Aquesta és la paraula que es pot llegir en la majoria dels balcons, aparadors i murs. Casale Monferrato no vol oblidar la seva història, per la qual cosa la majoria de la població ha perdut a un familiar per un càncer de mesotelioma o una asbestosi per una malaltia pulmonar. Ambdues són conseqüència de la inhalació de la pols de l'amiant.

La fàbrica Eternit va reflectir la modernitat durant dècades. Molts casalistas es van alegrar quan l'empresari suís Stephan Schmidheiny va decidir implantar la fàbrica de fibrociment en el cor de la regió del Piemont. Llavors els va oferir 2.000 llocs de treball i salaris dignes. Però la cara B d'aquesta revolució econòmica va ser coneguda diverses dècades després. “Fins a 1970 no comencem a associar als morts a l'amiant, però els casos de càncer es van propagar com una epidèmia”, recorda Condelo Pietano, ex treballador d'Eternit.

Pietano va treballar durant vint anys amb l'amiant o asbest, fins que en 1986 Schmidheiny va tancar la fàbrica i va deixar allí totes les restes d'asbest. Pietano mai ha emmalaltit, però acaba de perdre a la seva dona per culpa del mesotelioma. Capritxos del destí? No, pura estadística. El 80% de la població de Casale morta a causa de l'amiant no va treballar mai en l'Eternit. “La meva dona em rentava els bruts uniformes de treball, impregnats tots de pols blanca. No sabíem que era mortal”, ha dit amb tristesa.

L'asbest no fa cap distinció. “La contaminació ambiental ens ha atrapat a tots els ciutadans”, creu Bruno Pesce, portaveu de l'Associació de Familiars de Víctimes de l'Amiant de Casal. Pescé guarda cronològicament els arxius de totes les víctimes. De fet, en aquest municipi de 34.000 habitants han mort més de 2.000 persones a causa de la pols blanca que ha llançat l'Eternit. Cada família té la seva història, però alguns han pagat la vida en Casal. Romana Blasotti, de 86 anys, se li han anat per un mesotelioma emmanillo, germana, filla, cosina i neboda. Des de llavors, s'ha convertit en el símbol de la lluita contra l'amiant a Itàlia. “Volem justícia”, repeteix una vegada i una altra als periodistes.

David i Goliat

Però la justícia és el que les víctimes de l'amiant no han aconseguit. Després d'anys de lluita, els habitants de Casal van demandar a l'amo de Schmidheiny Eternit i el van acusar de provocar conscientment un desastre mediambiental i de salut. En 2012, el tribunal de Torí va actuar amb fermesa i va condemnar a 16 anys de presó a Schmidheiny i al seu soci, Jean-Louis Marie Ghislain de Cartier de Marchienne, que també va ser detingut. Es va considerar llavors una sentència històrica, ja que es va tractar de la primera pena mediambiental contra l'amo d'una gran multinacional. El tribunal d'apel·lació també va ratificar la sentència i va condemnar als dos acusats a un total de dos anys de presó.

Però Schmidheiny va recórrer al Tribunal de Cassació de Roma, la principal història del sistema jurídic italià, que va anul·lar les dues sentències anteriors. El tribunal no va qüestionar la veracitat dels fets, però va considerar que els fets estaven prescrits, per la qual cosa va estimar que eren falsos. "Segons el jutge, des del moment en què es va tancar la fàbrica, el problema es va acabar, però això és un disbarat. Els veïns de Casale continuen morint”, ha denunciat Pescé. És més, els experts consideren que el nombre de casals morts per mesotelioma no ha aconseguit el pic més alt, ja que la malaltia es manifesta en 40 anys.

Mirant cap endavant

En qualsevol cas, els habitants de Casal no s'han rendit i han iniciat un nou procés contra Schmidheiny que els ha costat la vida. Aquesta vegada se li imputa un delicte d'homicidi dolós o voluntari. “El més dolorós és que l'empresa sabia que la pols que respiràvem era un verí. Es va comportar com una rata de laboratori”, ha explicat el ciutadà Giovanni Kappa, malalt de mesotelioma.

No obstant això, els serà difícil guanyar la batalla contra Schmidheiny. La família del suís, un dels empresaris més rics del món, va controlar en el segle XX el negoci mundial de l'amiant. Després de la prohibició de l'asbest als països més rics, ha creat diverses organitzacions filantròpiques i s'ha convertit en banderer del desenvolupament sostenible. “Primer van negar la realitat; després ens van dir que milloraven les condicions de treball de la fàbrica i que els treballadors estaven segurs; i després van intentar comprar el silenci dels treballadors”, explica Pesce.

Els veïns de Casal, per part seva, han realitzat un moviment conjunt. “La nostra obstinació és coneguda en tota Itàlia”, creu Bruno Pesce. Familiars de les víctimes no han canviat el passat ni el present, però sí han aconseguit donar-li la volta al futur. Des del punt de vista de l'amiant, Casale Monferrato s'ha convertit en el municipi més net d'Itàlia. A conseqüència de la lluita popular, el Govern de Roma ha dut a terme un procés de neteja per a retirar de la ciutat totes les restes d'asbest.

“Alguns diuen que estem donant una mala imatge de Casale, però nosaltres no volem transmetre tristesa, sinó la necessitat de justícia”, explica el professor jubilat Rostia Prato. Prato va perdre al seu marit fa vint anys i sap que els seus nebots no estan a resguard de sofrir el mesotelioma. Tres generacions d'afectats per l'amiant. No obstant això, Prato mira més al món que a Casale: “En molts països l'amiant continua sent legal. En aquest moment hi ha milions de ciutadans respirant pols blanca”.