El moviment es nota en el teatre en basc en els últims anys. “Hi ha molta gent que vol dir coses i el públic té ganes de rebre-les. És un moment de molta força”, diu Ainara Gurrutxaga del Laboratori Dejabu Panpin. “Hi ha moltes flors en la perifèria i potser ara ens hem centrat en elles”, diu Eneko Sagardoy de Lauka Teatre. No es tracta només de propostes artístiques. En les formes de treball també és una època fèrtil en el teatre en basc. La manera de treballar col·lectiva està guanyant espai i reconeixement. Aquesta florida pot ser que no sigui tan obvi, però sí crucial, segons Sagardoy. Itziar Elias, per part seva, creu que, després d'anys mirant a l'exterior, el teatre basc ha començat de nou a “crear en la nostra llengua el que és nostre”. “La majoria de les ofertes que hi ha estan sorgides en el grup, o alguna creadora basca, des de la literatura, la música, des de casa”. En això també es nota un canvi.

El més jove dels tres, Sagardoy, va fundar fa dos anys Lauka Teatroa al costat d'altres tres amics. A pesar que se li fa difícil parlar de la filosofia del grup, tenen algunes idees clares: escolten les necessitats artístiques i personals del grup i en funció d'elles creen obres, sense prestar molta atenció al mercat –sí, al públic–; el procés creatiu és col·lectiu; fan teatre en basc i, sense enriquir-se, volen viure del teatre. Tenen referents, entre altres, el grup de teatre Karrika de Durango, Artedrama, Kabia Laborategia, Dejabu Panpin Laborategia eta Metrokoadroka. Elias també es basa en el treball en equip i, en aquest moment, en el teatre basc, els de Dejabu són els que més li fascinen, “per la forma en la qual creen i compten les seves obres”. Gurrutxaga explica com és aquesta forma: “Entenem el teatre com un art viu i, per tant, necessitàvem un laboratori. També ens vam adonar que havíem de crear teatre en l'escenari. El teatre basc era llavors molt intel·lectual, però faltava força. Nosaltres sentíem que havíem de crear a través de l'experimentació. Finalment, com volíem treballar col·lectivament, era imprescindible organitzar la companyia d'una manera especial, el més horitzontal possible”. Aquest és el missatge dels Dejabucos: ser creadors, no sols en les obres de teatre, sinó també en la manera de treballar i en la pròpia estructura de la companyia. I per a això cal fer front al model de professionalitat que impera.

Institucions en la prehistòria

Gurrutxaga és crític amb el model cultural que s'ha impulsat des de les institucions i, igual que amb la resta de disciplines, creu que el teatre també ha influït molt. “Aquí no s'ha sabut gestionar l'espai que l'art i la cultura necessita en la societat. Es posen les mateixes condicions a un dels executors de caragols i a un actor. Has de fer la teva empresa i l'empresa ha de ser viable econòmicament. Si tens beneficis, adeu. Aquí ens hem quedat”.

En Hego Euskal Herria, la situació és diferent de la d'Ipar Euskal Herria. Gurrutxaga, per part seva, creu que la majoria de les companyies de teatre s'han convertit en víctimes d'aquest sistema. “Per a accedir a les subvencions, han incorporat a les seves estructures administratius, distribuïdors… i això t'ofega”. Tanmateix, si algú s'imposa en els teatres, són les companyies que dominen l'escena. “Quan diem Loraldia estem parlant d'una resurrecció creativa, de diferents maneres de fer, però, a excepció d'unes poques, aquesta gent encara no entra en els circuits oficials dels teatres”. Enfront d'això, durant aquests anys, Dejabu s'ha reunit amb altres companyies de tot el món. En col·laboració amb Artedram i Le Petit Théâtre de Pain han creat dues obres –Cendres i Hamlet– que van omplir els teatres. Però són una excepció.

També els criteris de selecció de les institucions, en opinió de Gurrutxaga, reforcen un model únic: “Normalment es donen suport a les companyies més grans, les que embenin cap a fora, les que poden fer obres de teatre per a tots. Així mateix, s'ha impulsat l'espectacle en lloc de la creativitat. Ha estat una manera de funcionar aquí: et compro el teu producte perquè ho facis en un teatre. No obstant això, no han deixat que nosaltres gestionem els espais”. No obstant això, se li ocorre un model adequat dels últims temps: Convocatòria de ponts. Des de 2012, els gestors culturals dels diferents ajuntaments estan impulsant el teatre basc, que cada any compta amb la col·laboració de nous creadors. L'any passat es va concedir una subvenció a Lauka Teatroa, gràcies a la qual ara s'està oferint l'obra La cel·la de l'amor. “Necessitem ajudes com a pont”, diu Sagardoy. “Les institucions han de conèixer la mateixa creació. Hem de parlar. Mentre que per a nosaltres són els patracols tancats de ciment, nosaltres serem per a ells productes buits. Tenim moltes coses que trencar, i sobretot que crear”.

Condicionada per l'estructura

El cas d'Elías és especial: no pertany a un grup que s'ha creat per a fer teatre. Per contra, el seu és un grup que s'ha reunit entorn d'una obra de teatre. Ell volia contar una història i al principi es va dirigir al cinema. Així va conèixer a la productora i guionista Izaskun Arandia. Després, prenent com a base el guió del cinema, la història va començar a adaptar-se per al teatre. Ara està en els teatres, però els seus assumptes administratius els duu a terme l'empresa HISSAR Films, d'Arandia, i es considera un afortunat.

El Dejabu de Gurrutxaga i el Lauka de Sagardoy, per part seva, són associacions culturals amb estructura. Sagardoy ha explicat que es tracta de l'estructura que menys diners se'ls exigia. “Per a ser una empresa necessitaríem uns ingressos concrets, un munt de diners. No podríem mantenir-la. No ha estat una opció personal, ens hem sentit bastant obligats”. Gurrutxaga pensa de manera similar: “La creació de l'empresa exigeix que en l'equip de treball hi hagi algú fix per a les tasques administratives. Fer papers, demanar subvencions… Nosaltres no volíem veure'ns lligats a això”. El fet de ser una associació cultural té els seus avantatges: amb uns ingressos baixos i inestables es pot avançar de l'una o l'altra manera. Per contra, pel mer fet de tenir aquesta estructura no poden demanar moltes subvencions: Per exemple, la que el Govern Basc dona per a la producció o la que promou l'activitat biennal de les companyies de teatre. A més, queden fora del circuit concertat pel Govern Basc amb els teatres, per la mateixa raó. La legislació francesa no és la mateixa, per la qual cosa les associacions culturals en Ipar Euskal Herria van rebre una petita ajuda de Dejabu per a poder dur a terme el seu treball.

El moment de l'experimentació

A pesar que el teatre en basc és un moment dolç, són molts els reptes als quals ens enfrontem. A Elias se li ocorren algunes idees: el dret a treballar en basc, la recuperació de la memòria de tot l'anterior i, sobretot, l'educació del públic. Sagardoy, en canvi, troba a faltar una xarxa: “No estem ben lligats. Caminem a granel, acumulant forces aquí i allà. A nivell nacional no tenim projectes sòlids per a parlar de les nostres inquietuds, formes de treball o projectes conjunts”. Es tracta d'una comunitat fèrtil però molt dissolta, en la seva opinió, la del teatre en basc.

Dantzerti ha portat a col·lació la “universitat” de teatre i dansa que s'obrirà el pròxim curs. Considera que durant anys hi ha hagut un gran buit en la formació en basca del teatre i de la dansa professional, i que és hora de posar el basc en el centre. “És una bona notícia la de l'escola, però també haurem de lluitar per a parlar en basca, per a formar als actors i ballarins professionals bascos”.

Gurrutxaga també veu les coses que cal canviar. “El sistema cultural està burocratitzat, funciona en esquemes molt antics i les seves parets són de formigó gruixut. Necessitarem una bona dinamita per a agrir-la. Però aquest és el moment de l'experimentació, d'intentar endevinar com volem viure la cultura, l'art i la societat”. També vol canviar el que sol succeir amb els espais públics: “Ens acostumem al fet que els espais públics siguin gestionats com a privats. Un ajuntament pot tenir un teatre, però per a accedir a ell cal emplenar una petició de cinc pàgines, només es pot utilitzar en unes hores… Per què no posar-ho a la disposició d'un grup de ciutadans?”. També té un repte final: “Els que treballem en la cultura també hem de crear les nostres economies. Sempre hem estat súbdits de l'Estat. Si rebem subvencions bé, i si no no, no existim. Doncs no. Pensem en com sobrevivim del teatre, de la cultura. Canviem també d'economia”.